22/05/2007 - 00:00
La delimitació dels usos que donem als parcs naturals, la creació de parcs metropolians d'esbarjo o la incorporació de l'avaluació d'impacte ambiental a totes polítiques, plans i projectes públics podrien ajudar a preservar la biodiversitat a Catalunya. Aquestes són algunes de les propostes que van sortir durant la taula rodona que va clausurar el divendres 18 les jornades sobre 'Biodiversitat, un valor en crisi', organitzades pel Departament d'Ecologia de la UB.
Al llarg de l'hora i mitja de debat es van abordar alguns dels aspectes claus per garantir una protecció adequada de la biodiversitat. L'administració pública va rebre força crítiques per la gestió que fa dels espais naturals, sobretot per les mancances a l'hora de fixar objectius clars per als parcs naturals o per la inexistència de mètodes eficaços per a l'avaluació dels sistemes de protecció.
Els tertulians, moderats per Santi Sabaté (UB-CREAF), eren Joan Real (professor del Departament de Biologia Animal de la UB), Josep Maria Mallarach (membre de l'ICHN-IEC); Ferran Rodà (professor de l'equip del CREAF de la UAB), Jordi Bascompte (investigador del CSIC) i Jordi Carreras (professor del Departament de Biologia Vegetal de la UB).
Definir els usos dels parcs naturals
'Les ciutats són poc amables i generen en els que hi viuen la necessitat de sortir-ne per visitar espais naturals', va explicar Josep Maria Mallarach. És per això que els espais que han estat catalogats com a parcs naturals s'omplen de persones que hi acudeixen amb la intenció d'esbargir-se. Això comporta que col'lisionin la voluntat de preservació de la diversitat amb un ús lúdic d'aquests espais. Davant d'aquesta constatació, Joan Real va lamentar que 'el nostres parcs són un bé que l'estem degradant per l'ús públic que n'estem fent. A mi em preocupen molt els usos que donem als espais protegits i els seus impactes. I encara em preocupa més el fet que d'aquests usos en tenim molt poca informació'. Ferran Rodà es va mostrar menys crític amb la compatibilització dels dos usos, perquè assegura que 'si la gent no utilitza els parcs, no tindrem qui els defensi, no seran una prioritat social'.
Mallarach va proposar una solució per evitar un ús intensiu dels parcs com a espai d'oci: la creació de parcs metropolitans propers a les grans connurbacions urbanes, proposta que 'ajudaria a reduir la pressió a què estan sotmesos els espais protegits'.
Objectius dels sistemes de protecció
En el punt on hi va haver majors coincidències va ser en la necessitat de definir clarament quins objectius tenen els parcs naturals. Aquesta és l'única manera, segons els tertulians, de poder avaluar-ne l'estat i de rectificar, si s'escau, la gestió que se'n fa.
Més enllà dels objectius que cal definir, Mallarach va assegurar que l'eficàcia dels sistemes de protecció no té relació amb els recursos que s'hi inverteixin o amb la legislació que els regula, sinó que en té sobretot amb la reducció de les pressions i impactes que reben.
Mancances de l'avaluació d'impacte ambiental
La necessitat d'estudiar els impactes que pot comportar un projecte abans d'execultar-lo va centrar bona part del debat. Josep Maria Mallarch va explicar que l'avaluació d'impacte ambiental és un concepte que es va introduir per primer cop el 1969 als EUA. No seria fins 15 anys més tard que l'incorporaria la legislació europea, però contemplat, només, per als projectes. Per Mallarach 'aquesta incorporació va ser poc satisfactòria perquè el requisit de fer una avaluació de l'impacte ambiental no era als programes, als plans ni a les polítiques'. Després de 10 anys de debats finalment la UE ha ampliat l'obligatorietat de fer avaluacions d'impacte ambiental també als plans i programes a través d'una directiva europea el 2001. Des d'aleshores, però, la legislació catalana encara no ho ha transposat.
La raó per la qual el procés d'incorporació d'aquest concepte és tan lent s'explica, segons Mallarach, perquè 'hi ha una decisió conscient de no conèixer l'impacte. Per què no es vol saber? Perquè així es poden prendre les decisions que es volen sense saber-ne les conseqüències'.
Una altra mancança en relació als estudis d'avaluació és, segons Mallarach, que la legislació mai indica que s'ha d'escollir l'opció amb menor impacte ambiental, sinó que només diu que s'ha de fer una avaluació.
Aquest investigador de l'ICHN també va criticar que sovint els sistemes d'avaluació de protecció d'espais només ressenyen les activitats que s'han fet dins dels parcs, enlloc d'estudiar el grau de conservació del patrimoni natural.
Jordi Bascompte es va sumar a l'anàlisi crític de Mallarach i va afegir que un dels problemes és que no hi ha un bon punt de referència per avaluar l'eficàcia dels sistemes de protecció.
Més enllà dels estudis d'impacte, una altra manera de protegir la diversitat d'espècies és l'adequada gestió dels espais residuals. Els científics presents a la taula rodona van coincidir que una adequada gestió de les fronteres entre els espais protegits i les zones urbanitzades té una enorme importància, i van lamentar que són raríssimes les ocasions en què es fa.
Posar preu a la biodiversitat
Hi ha diversos estats de la Unió Europea on la legislació prohibeix donar un valor monetari a les espècies. Això impedeix justificar l'eliminació d'una espècie per motius econòmics. Però la situació a Catalunya és molt diferent, va explicar Josep Maria Mallarach, ja que el Departament d'Economia obliga qualsevol pla o programa que es vulgui tirar endavant a incorporar un informe de la relació entre el cost i el benefici econòmic que comportarà. Quan els plans fan referència a espècies aquest càlcul és complex i controvertit.
Ferran Rodà va contraposar a aquestes exigències d'avaluació econòmica de la biodiversitat la necessitat de caminar cap a 'una ètica i moral per defensar altres formes de vida i d'entendre que això és bo per nosaltres, per la nostra qualitat de vida'.
Discrepàncies sobre la introducció o reintroducció d'espècies
Una de les preguntes del públic que va generar major controvèrsia va ser la pertinença d'introduir noves espècies o de reintroduir-ne algunes que s'han extingit en els espais naturals per tal fer millorar la biodiversitat.
Si alguns dels assistents com Josep Maria Mallarach o Ferran Rodà van mostrar-se favorables a la introducció d'espècies que havien habitat uns espais determinats però d'on fa anys que han desaparegut, Joan Real i Jordi Bascompte s'hi van mostrar reacis. L'argument dels dos darrers per mostrar-se cautelosos a la reintroducció d'animals és que hi ha molts elements en joc i que és molt difícil preveure què passarà. A més, tots dos van assegurar que la major part d'introduccions es fan sense el control, seguiment i monitoratge adequats. Real va afegir que està convençut que en el futur 'es valoraran més els espais naturals on no haguem deixat anar cap espècie encara que siguin més pobres pel que fa a la diversitat'.
Consells per als futurs ambientòlegs
Tenint en compte que l'auditori estava conformat sobretot per estudiants de Ciències Ambientals, no és d'estranyar que una de les alumnes preguntés què poden fer els ambientòlegs novells perquè en el futur puguin ajudar a fer arribar les preocupacions ambientals a la societat. La recepta que li van donar des de la taula és coneguda: ser bons professionals. Però també es van sentir altres consells, per exemple la necessitat d'associar-se perquè sol ningú farà res o interpretar les mancances que hi ha en el camp de la protecció de la biodiversitat com a oportunitats per actuar.
Jordi Carreras també va voler fer notar als estudiants que si bé és cert que encara hi ha moltes mancances, l'evolució en els darrers vint anys ha estat substancial: 'És cert que no es fan moltes coses que caldria fer, però també és cert que ara sabem que no es fan. El coneixement ha augmentat molt i gràcies a aquest fet estem en possibilitats de fer moltes coses'.
