09/05/2006 - 00:00
Un article de Salvador Fuentes i Joan Anton Tineo.
L'altre dia quan estàvem tots dos parlant de mobilitat en general, vàrem anar passant de la xerrada a la reflexió, sobre la mobilitat dins la ciutat i altres qüestions relacionades amb l'espai urbà i la qualitat de vida al seu redós.
De seguida se'ns plantejà un tema de fons i de debat: les funcions associades a la mobilitat de les persones dins l'entorn urbà, el desplaçament de qualitat, la pacificació de la mobilitat, etc. Tot això es troba hores d'ara en un procés d'avenç i millora o en una crisi de retrocés?
Segons sembla, i així ens va passar a nosaltres mateixos, hi ha opinions fonamentades en tots dos sentits, al temps que també hi ha molts petits senyals que es mantenen amagats rera l'una i l'altra posició.
D'una banda hi ha qui opina, que la mobilitat sostenible és 'un animal en perill d'extinció', perquè els desajustos són progressivament més evidents, augmenten sense límit els índex de contaminació atmosfèrica i de soroll, cada cop és més gran la saturació de les infrastructures de desplaçament i, conseqüentment, cada cop és més limitada la bona relació entre els diferents agents que comparteixen espai dins la ciutat. La crisi del concepte 'Ciutat del Vianant' que implantaren urbanistes i tècnics dels 80 i 90 passa en aquests moments per una pressió que desborda la gestió municipal, i les zones exclusives de vianants veuen com cada dia son més els artefactes fixos i mòbils que dificulten el tràfec de vianants.
D'altra banda, però, hi ha qui opina que s'està entrant en un escenari de progrés tot i que sigui molt lentament, que en poc temps serà molt més evident dita tendència, perquè els ciutadans van assolint una nova cultura urbana que suaument s'escampa, i perquè les administracions s'acomoden, i més ho faran encara, a les renovades sol·licitacions de l'electorat.
De forma ben habitual, quan ens plantegem qualsevol tema que ens du al debat i la controvèrsia, immediatament tenim una facilitat innata de deixar-nos lliscar cap als extrems, i de veure les coses, o blanques o negres. El blanc i el negre no existeixen; només hi ha una extensíssima escala de grisos i d'això n'hauríem de ser conscients cada cop que defensem un parer.
Vàrem considerar, durant la nostra conversa, que el que passa és que ens trobem en un període de transició, resultat d'haver vist de forma cada cop més evident com no és possible seguir admetent tendències insostenibles - que ara ja són atàviques - en matèries de transport, desplaçament i mobilitat, tendències però que encara no sabem recompondre, i respecte de les que estem temptejant mecanismes diversos de correcció amb els que, de moment, no ens en hem sortit perquè les grans majories encara van d'ençà cap enllà, sense haver assolit criteris estabilitzats.
La prova la tenim en els raonaments i els posicionaments d'aquells que creen opinió i condicionen el nostre pensament, d'aquells que, en definitiva, dirigeixen el nostre món.
Alguns dels nostres grans referents mediàtics han passat de defensar la ciutat del vianant a defensar novament la ciutat del cotxe, a intuir un futur avançat mirant només un passat caducat, a tenir visions del més esperpèntic futurisme sobre com es desplaçaran els nostres nets, en tant que pensen que ens els propers deu anys caldrà doblar el nombre d'aparcaments, ampliar els carrils de les autopistes, etc.
Hem vist aparèixer del no-rés 'plantejaments clarividents i veritats irrefutables', i hem vist aplicar amb excessiva superficialitat la metodologia científica de la prova i l'error, quelcom gens adient per a gestionar desenvolupaments territorials. En aquest sentit en són proves evidents la Ronda Litoral per on els vehicles passen malament perquè aleshores es va considerar que la ciutat no havia de transigir amb el cotxe, en tant que, contràriament, ens cal enrunar el 'pastís' motoritzat de la Plaça de les Glòries, perquè ara sembla que ja se'ns ha acabat la gana.
Criticar és imprescindible, perquè sense crítica no hi ha progrés. Però no és la crítica sinó la reflexió la que ens du endavant. El poder de reflexió és allò que en definitiva diferencia el ser humà de l'animal. Potser que el fem servir continuadament, i no només de tant en tant, i sovint força malament.
La ciutat de les persones
La ciutat del segle XX va ser la ciutat dels cotxes; en canvi, la ciutat del segle XXI haurà de ser la ciutat de les persones, de totes les persones, homes i dones, joves i grans, capacitades i discapacitades, immigrades i de la pròpia terra, les de qualsevol dels nivells socio-econòmics, totes elles movent-se a peu, en bici, en transport públic i, fins i tot en cotxe ... , totes elles amb igualtat de drets i deures.
Per tant, hem de crear ara la ciutat que necessitarem en 25 anys. No és raonable definir els detalls (no te cap sentit fer ciencia-ficció) però cal anar interioritzant les tendències, que ja s'anuncien, sobre les que es bastirà aquest futur. És evident que hem d'anar admetent la ciutat oberta i flexible, la ciutat que s'ofereix a tots els ciutadans, i per a totes les funcions. Per tant ens caldrà expansionar només la ciutat que es comparteix sense compartimentar, que es frueix entre tots, aquella ciutat l'ànima de la qual és el seu espai públic.
Justament aquí rau el problema del que encara no som prou conscients, problema que dificulta la superació del repte i l'avenç cap el futur. Durant tant de temps hem estat aspirant a assolir drets individuals i defensant els espais tancats per a fruir dels entorns privats i de privilegi (des de la casa fins al cotxe), que ja no sabem fer cap bon ús de l'espai compartit i públic. A les nostres ciutats l'espai públic s'ha fet ingovernable i d'impossible conservació amb un esforç raonable. Tot el que és privat és envejat, cobdiciat i finalment sovint acaba usurpat. El que és públic, en comptes de ser concebut com una pertinença de tots, s'ha convertit en quelcom que és de ningú, objecte de qualsevol mal ús, embrutat, depredat i erosionat fins extrems insospitats. En les seves reivindicacions, els ciutadans estan guanyant importants espais urbans que després no saben omplir de contingut. Son trossos de ciutat, que se'ls entrega i que reben, ben equipats, decorats i maquillats, però que de seguida se'ls degraden. En un intent d'allargar la vida de la bona impressió, tan efímera quan es tracta d'aquests indrets totalment oberts, els dissenyadors inventen formes resistents i sovint agressives, capaces d'enfrontar-se amb més èxit a la predació urbana. La ciutat és plena de places dures i de paviments resistents que ja no són adients, ni per a les mans dels infants que volen jugar, ni per als peus dels ancians que volen descansar. Els planificadors, sovint s'obliden que la ciutat ha de ser pels ciutadans, especialment els mes propers, els qui hi viuen.
Sobre aquestes coses i unes quantes més vàrem estar parlant, mentre ens preguntàvem si la nostra cultura urbana progressa o decau, si els ciutadans ens en estem sortint, o ens estem complicant la vida dins un entorn progressivament insostenible.
Us invitem a tots a la reflexió, a treure conclusions i a remar en la bona direcció, tot i que costi molt.
Direccions oposades
En els dos mesos i escaig que han passat entre que vàrem tenir la conversa fins ara, hi ha hagut dos esdeveniments que confirmen la controversia. Sense ser comparables, ens demostren com estem caminant en direccions oposades: per una banda l'ajuntament de Barcelona ha aprovat un pla per posar a disposició dels ciutadans 3000 'bicicletes de lloguer' i anar forçant, poc a poc, alternatives a l'ús del cotxe; d'altra banda s'ha aprovat inicialment el PITC (un Pla d'Infrastructures i Transport de Catalunya que encara no es prou valent per a situar cada cosa al seu lloc i acostar un xic més el nostre país a Europa).
