22/10/2005 - 00:00
Cap allà als anys 50, el general Franco acostumava a fer visites als Pirineus inaugurant pantans a tort i a dret. Ja n'havia fet uns quants al Pallars i a la Ribagorça quan es va adonar de la bellesa d'aquells paratges i va decidir protegir-los. El 21 d'octubre de 1955, aquest divendres fa just 50 anys, naixia oficialment el parc nacional d'Aigüestortes i de l'Estany de Sant Maurici, l'únic espai amb la categoria màxima de protecció que hi ha a Catalunya. De les poc menys de 10.000 hectàrees inicials s'ha passat a gairebé 40.000, si comptem també la zona perifèrica. Aquesta extensió ha de créixer substancialment l'any vinent, segons ja ha anunciat el Ministeri de Medi Ambient
L'esclat de l'energia hidroelèctrica va deixar una cara i una creu en el paisatge dels Pirineus. Paisatges espectaculars i de gran riquesa natural com Cavallers, l'estany Gento o el mateix llac de Sant Maurici van quedar transformats inevitablement per la irrupció de les preses i les centrals elèctriques.
Les nombroses visites de Franco per inaugurar instal·lacions, però, van fer que el dictador s'enamorés d'aquest paisatge -fins i tot tenia una residència de vacances a Caldes de Boí- i acabés persuadit de la necessitat de protegir-lo. En conseqüència, aquella explotació energètica que va ser un sotrac per al Pirineu també es va convertir en la clau per protegir la seva joia de la corona.
En 50 anys, el parc s'ha mantingut intacte mentre veia com el seu entorn es transformava. El turisme, encapçalat per l'esquí, s'ha atrinxerat a tots els seus punts cardinals: Superespot, Boí-Taüll, l'intent frustrat de Llessuí... El proper pas pot ser, al sud, el naixement de la controvertida estació de la Vall Fosca.
També es compten per centenars de milers els excursionistes que cada any s'aventuren pels camins i per les carenes situats dins els límits del parc, on cal seguir unes estrictes pautes de conducta per no malmetre el medi natural. Entre les normes d'accés es contempla no sortir dels camins marcats ni banyar-se, per exemple. També està prohibit que, excepte en casos d'emergència, cap avió sobrevoli el parc.
L'afluència actual de gent al parc, però, es pot considerar sostenible i no existeix el problema que tenen, per exemple, al Teide, on la visita anual de tres milions de persones -ja s'ha convertit en un problema per la preservació de la biodiversitat-, segons ens explica el director general de Medi Natural, Ramon Luque.
El que és evident és que la protecció d'Aigüestortes ha aconseguit que l'entorn natural del parc s'hagi mantingut altament privilegiat. Poques zones del Pirineu poden presumir de la seva biodiversitat. Les xifres canten per elles soles: 1.500 espècies vegetals (entre elles la flor de neu o edelweiss), 140 aus diferents, 40 espècies de mamífers... I tot això en un paisatge feréstec i imponent amb alguns pics que superen els 3.000 metres i gairebé 200 estanys, molts d'ells d'origen glaciar. És aquesta important presència d'aigua, moltes vegades formant corrents serpentejants, el que va donar peu al nom d'Aigüestortes.
La patata calenta del finançament Tot i ser la joia de la corona de la natura catalana, el parc d'Aigüestortes es pot considerar, fins ara, el germà pobre dels parcs nacionals espanyols. Segons lamenta Ramon Luque, -el salt competencial dels anys 80 es va fer molt malament-. El Govern de Convergència i Unió va aconseguir que fos el primer parc nacional gestionat des d'una comunitat autònoma, però a canvi de fer una molt mala negociació amb Madrid. Els recursos econòmics aconseguits no estaven a l'alçada de les circumstàncies i no s'ha avançat gens.
Això queda palès en comparar-ho amb parcs com les Tablas de Daimiel, la Caldera de Taburiente o qualsevol altre, tots ells rics en centres d'acolliment i d'interpretació i molt més ben dotats pel que fa al personal. Així, si a Doñana treballen unes 130 persones, a Aigüestortes només n'hi ha 60 de fixes.
Afortunadament, la celebració del mig segle de la declaració de parc nacional pot tornar a rellançar Aigüestortes. El Ministeri de Medi Ambient ha admès el greuge comparatiu i -s'ha compromès a recuperar el temps perdut-, en paraules de Luque. Això implica situar el parc a l'alçada dels seus homòlegs de la resta de l'Estat, fent una esprintada en els propers dos anys. Això permetrà posar al dia totes les infrastructures i serveis i també seguir corregint l'impacte que ha deixat l'home en aquestes terres.
En els propers anys es preveu retirar totes aquelles infrastructures que no resultin imprescindibles. Amb la resta, l'objectiu és integrar-les tal com sigui possible a l'entorn per tal que no entorpeixinel lliure desenvolupament de la natura.
Una ampliació imminent Actualment, en l'entorn del parc trobem dues zones diferenciades de protecció. D'una banda, les gairebé 14.000 hectàrees que formen el parc nacional, amb el màxim grau de protecció ambiental que preveu la legislació espanyola. Aquest nucli es troba dividit entre l'Alta Ribagorça (sector d'Aigüestortes) i, a l'altra banda del Portarró d'Espot, el Pallars Sobirà (sector Sant Maurici). Tot el perímetre, està envoltat d'una altra zona de transició que també compta amb un alt grau de protecció. Són 26.000 hectàrees més, repartides entre les dues comarques anteriors i també la Val d'Aran i el Pallars Jussà.
Són molts els municipis que han reclamat una ampliació dels límits del nucli central del parc, entre altres coses per les ajudes econòmiques que això suposaria. Des de Medi Natural ja s'està fent un estudi tècnic que determini les zones d'interès que han de ser protegides.
Un exemple el trobem al massís del Bessiberri, d'alt valor però que inexplicablement no ha estat protegit fins ara. L'objectiu és blindar-lo. També es vol garantir la connexió biològica amb el parc de l'Alt Pirineu i des de fa un parell d'anys es dóna per feta l'ampliació cap a la vall Fosca, al Pallars Jussà, que malgrat tenir una forta presència d'instal·lacions hidroelèctriques presenta encara desenes d'estanys ben conservats i d'alt interès natural.
Un altre espai que podria ingressar al parc són les planes de Son, a la vall d'Àneu, on la fundació Territori i Paisatge està portant a terme una notable tasca de divulgació ambiental.
Malgrat que el parc es gestiona totalment des de Catalunya,l'ampliació definitiva de la zona de protecció depèn del Ministeri de Medi Ambient, màxim responsable dels parcs nacionals. La ministra Cristina Narbona va anunciar aquest setembre que el parc guanyaria entre un 20 i un 30% de territori a principis de l'any vinent.
Serà probablement a la primavera i seguint les directrius marcades des de la Generalitat. Segons Ramon Luque, en aquest aspecte existeix una 'total sintonia' i 'no hi ha discrepàncies conceptuals'. La nova definició dels límits del parc, però, sí que s'haurà de consensuar amb el Departament de Política Territorial, que té elaborats en diferent grau els plans directors de l'Alt Pirineu i de l'Esquí, tots dos amb efectes col·laterals sobre l'entorn d'Aigüestortes. 'Hem de comptar amb la realitat ja consolidada de l'esquí', afirma Luque, tot i que recalca que entre les prioritats del Govern hi ha evitar que les noves pistes arribin acompanyades de complexos residencials.
Darrers dies de l'exposició commemorativa Fins aquest diumenge encara hi ha temps per veure l'exposició commemorativa del cinquantenari del parc nacional. Està instal·lada a Barcelona, al Palau Robert. Tot i que no és molt àmplia, serveix per fer-se una idea de la història del parc, dels seus atractius naturals i també de la influència decisiva que la protecció del paratge ha tingut sobre les comarques pirinenques. L'entrada és gratuïta.
Notícia extreta de La Malla.
Les nombroses visites de Franco per inaugurar instal·lacions, però, van fer que el dictador s'enamorés d'aquest paisatge -fins i tot tenia una residència de vacances a Caldes de Boí- i acabés persuadit de la necessitat de protegir-lo. En conseqüència, aquella explotació energètica que va ser un sotrac per al Pirineu també es va convertir en la clau per protegir la seva joia de la corona.
En 50 anys, el parc s'ha mantingut intacte mentre veia com el seu entorn es transformava. El turisme, encapçalat per l'esquí, s'ha atrinxerat a tots els seus punts cardinals: Superespot, Boí-Taüll, l'intent frustrat de Llessuí... El proper pas pot ser, al sud, el naixement de la controvertida estació de la Vall Fosca.
També es compten per centenars de milers els excursionistes que cada any s'aventuren pels camins i per les carenes situats dins els límits del parc, on cal seguir unes estrictes pautes de conducta per no malmetre el medi natural. Entre les normes d'accés es contempla no sortir dels camins marcats ni banyar-se, per exemple. També està prohibit que, excepte en casos d'emergència, cap avió sobrevoli el parc.
L'afluència actual de gent al parc, però, es pot considerar sostenible i no existeix el problema que tenen, per exemple, al Teide, on la visita anual de tres milions de persones -ja s'ha convertit en un problema per la preservació de la biodiversitat-, segons ens explica el director general de Medi Natural, Ramon Luque.
El que és evident és que la protecció d'Aigüestortes ha aconseguit que l'entorn natural del parc s'hagi mantingut altament privilegiat. Poques zones del Pirineu poden presumir de la seva biodiversitat. Les xifres canten per elles soles: 1.500 espècies vegetals (entre elles la flor de neu o edelweiss), 140 aus diferents, 40 espècies de mamífers... I tot això en un paisatge feréstec i imponent amb alguns pics que superen els 3.000 metres i gairebé 200 estanys, molts d'ells d'origen glaciar. És aquesta important presència d'aigua, moltes vegades formant corrents serpentejants, el que va donar peu al nom d'Aigüestortes.
La patata calenta del finançament Tot i ser la joia de la corona de la natura catalana, el parc d'Aigüestortes es pot considerar, fins ara, el germà pobre dels parcs nacionals espanyols. Segons lamenta Ramon Luque, -el salt competencial dels anys 80 es va fer molt malament-. El Govern de Convergència i Unió va aconseguir que fos el primer parc nacional gestionat des d'una comunitat autònoma, però a canvi de fer una molt mala negociació amb Madrid. Els recursos econòmics aconseguits no estaven a l'alçada de les circumstàncies i no s'ha avançat gens.
Això queda palès en comparar-ho amb parcs com les Tablas de Daimiel, la Caldera de Taburiente o qualsevol altre, tots ells rics en centres d'acolliment i d'interpretació i molt més ben dotats pel que fa al personal. Així, si a Doñana treballen unes 130 persones, a Aigüestortes només n'hi ha 60 de fixes.
Afortunadament, la celebració del mig segle de la declaració de parc nacional pot tornar a rellançar Aigüestortes. El Ministeri de Medi Ambient ha admès el greuge comparatiu i -s'ha compromès a recuperar el temps perdut-, en paraules de Luque. Això implica situar el parc a l'alçada dels seus homòlegs de la resta de l'Estat, fent una esprintada en els propers dos anys. Això permetrà posar al dia totes les infrastructures i serveis i també seguir corregint l'impacte que ha deixat l'home en aquestes terres.
En els propers anys es preveu retirar totes aquelles infrastructures que no resultin imprescindibles. Amb la resta, l'objectiu és integrar-les tal com sigui possible a l'entorn per tal que no entorpeixinel lliure desenvolupament de la natura.
Una ampliació imminent Actualment, en l'entorn del parc trobem dues zones diferenciades de protecció. D'una banda, les gairebé 14.000 hectàrees que formen el parc nacional, amb el màxim grau de protecció ambiental que preveu la legislació espanyola. Aquest nucli es troba dividit entre l'Alta Ribagorça (sector d'Aigüestortes) i, a l'altra banda del Portarró d'Espot, el Pallars Sobirà (sector Sant Maurici). Tot el perímetre, està envoltat d'una altra zona de transició que també compta amb un alt grau de protecció. Són 26.000 hectàrees més, repartides entre les dues comarques anteriors i també la Val d'Aran i el Pallars Jussà.
Són molts els municipis que han reclamat una ampliació dels límits del nucli central del parc, entre altres coses per les ajudes econòmiques que això suposaria. Des de Medi Natural ja s'està fent un estudi tècnic que determini les zones d'interès que han de ser protegides.
Un exemple el trobem al massís del Bessiberri, d'alt valor però que inexplicablement no ha estat protegit fins ara. L'objectiu és blindar-lo. També es vol garantir la connexió biològica amb el parc de l'Alt Pirineu i des de fa un parell d'anys es dóna per feta l'ampliació cap a la vall Fosca, al Pallars Jussà, que malgrat tenir una forta presència d'instal·lacions hidroelèctriques presenta encara desenes d'estanys ben conservats i d'alt interès natural.
Un altre espai que podria ingressar al parc són les planes de Son, a la vall d'Àneu, on la fundació Territori i Paisatge està portant a terme una notable tasca de divulgació ambiental.
Malgrat que el parc es gestiona totalment des de Catalunya,l'ampliació definitiva de la zona de protecció depèn del Ministeri de Medi Ambient, màxim responsable dels parcs nacionals. La ministra Cristina Narbona va anunciar aquest setembre que el parc guanyaria entre un 20 i un 30% de territori a principis de l'any vinent.
Serà probablement a la primavera i seguint les directrius marcades des de la Generalitat. Segons Ramon Luque, en aquest aspecte existeix una 'total sintonia' i 'no hi ha discrepàncies conceptuals'. La nova definició dels límits del parc, però, sí que s'haurà de consensuar amb el Departament de Política Territorial, que té elaborats en diferent grau els plans directors de l'Alt Pirineu i de l'Esquí, tots dos amb efectes col·laterals sobre l'entorn d'Aigüestortes. 'Hem de comptar amb la realitat ja consolidada de l'esquí', afirma Luque, tot i que recalca que entre les prioritats del Govern hi ha evitar que les noves pistes arribin acompanyades de complexos residencials.
Darrers dies de l'exposició commemorativa Fins aquest diumenge encara hi ha temps per veure l'exposició commemorativa del cinquantenari del parc nacional. Està instal·lada a Barcelona, al Palau Robert. Tot i que no és molt àmplia, serveix per fer-se una idea de la història del parc, dels seus atractius naturals i també de la influència decisiva que la protecció del paratge ha tingut sobre les comarques pirinenques. L'entrada és gratuïta.
Notícia extreta de La Malla.
| Adjunt | Mida |
|---|---|
 Una de les imatges de l`exposició que podeu veure al
Palau Robert | 81.06 KB |
