La Sisena Gran Extinció
La crisi de la biodiversitat a Catalunya evidencia un col·lapse ecològic sense precedents
El govern brasiler intenta erigir-se en líder de la lluita climàtica global i aconseguir un full de ruta contra els combustibles fòssils seria un bon llegat, però Lula està impulsant explotacions petrolieres a l’Amazònia
FOTO: GETTY
El filòsof, matemàtic, poeta i ecologista Jorge Riechmann ho resumia fa poc en una entrevista: «El que veiem amb més claredat és l'escalfament global, però fins i tot pitjor a llarg termini és l'esquinçament de la trama de la vida, l'enfonsament d'ecosistemes, d'espècies, de poblacions d'éssers vius, que estem causant. Tot això es diu Sisena Gran Extinció». En parlem poc perquè no surt als telenotícies, i no es veu perquè es produeix a càmera lenta. Però és aquí. També a Catalunya.
L’últim informe de biodiversitat a Catalunya confirma el que molts científics fa dècades que repeteixen: som enmig d’un col·lapse ecològic, però el tractem com si fos una anècdota de gent preocupada pels animalets. En només 20 anys, s'ha perdut una quarta part dels exemplars de les espècies d'animals i de plantes al nostre país. Tanmateix, encara hi ha la possibilitat de fer revertir el col·lapse de la fauna i la flora autòctones.
La història del planeta s’ha escrit amb cinc grans extincions massives causades per factors naturals. La sisena, en canvi, la signem nosaltres. És l’única extinció provocada per una sola espècie —i, paradoxalment, és l’espècie que més té a perdre. Hem disparat el ritme de desaparició d’espècies fins a nivells impossibles de sostenir. No és ciència-ficció ni catastrofisme: és el que està passant ara mateix, mentre llegiu aquestes línies.
I el més greu no és només que perdrem animals emblemàtics. És que estem fent volar pels aires el sistema de suport vital: sòls vius, aigua potable, pol·linitzadors, boscos que regulen el clima, rius que funcionen, mars que alimenten pobles sencers. Ens han venut la ficció que la tecnologia ho podrà substituir tot. No és veritat. Sense ecosistemes sans, la resta és fum.
Catalunya: un mirall local d’una crisi global
A través de les dades que ens brinda l’informe de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, titulat Estat de la natura a Catalunya 2020, a CRÍTIC vam recollir vuit dades concretes que ens ajudaran a comprendre la crisi de la biodiversitat, i que aquí us resumeixo.
- El 75% dels hàbitats de Catalunya tenen un estat de conservació desfavorable i gairebé la meitat es troben en mal estat.
- Les poblacions de vertebrats al país han caigut un 25% de mitjana en poques dècades. El 30% de les espècies de fauna i flora estan amenaçades.
- Els insectes pol·linitzadors estan en retrocés generalitzat. També ho han fet les poblacions de papallones diürnes, que mostren una tendència negativa acusada, amb la pèrdua del 71% dels seus individus.
- Les zones humides han retrocedit un 60%. Hem perdut més de la meitat dels individus d’espècies que habiten rius, llacs i aiguamolls. Els cursos fluvials presenten alteracions ecològiques greus.
- El Mediterrani occidental és un dels mars més afectats per la pèrdua d’espècies.
No hi ha misteri: la destrucció d’hàbitats és la causa central. Urbanisme depredador, agricultura industrial, turisme que arrasa espais fràgils, contaminació química, sobreexplotació de l’aigua, rius convertits en canonades. Si arrases un lloc, desapareix la vida. És d’una obvietat tan gran que costa entendre per què costa tant actuar.
Si el Mediterrani es desertitza biològicament, es desfà una part fonamental de la nostra economia pesquera i turística
Biodiversitat, la clau per a la vida dels humans
Parlar de biodiversitat no és parlar de papallones i ocells bonics. És parlar de com ens alimentem, de la nostra salut i del futur com a espècie. Hem cregut tant que la Terra era nostra, i que nosaltres érem l’única espècie que mereixia viure al planeta que hem oblidat que depenem de les altres espècies per sobreviure. Si decauen els pol·linitzadors, no hi ha collites. Si els boscos s’assequen, hi ha incendis més grans. Si el Mediterrani es desertitza biològicament, es desfà una part fonamental de la nostra economia pesquera i turística. Aquesta no és una guerra entre ecologisme i desenvolupament. És una qüestió de supervivència.
Catalunya, i sobretot l’àrea de Barcelona, som experts en la destrucció del territori. Creiem que el territori no és res més que un espai “buit”. I només espera que l’omplim de nous barris residencials, aeroports, carreteres... Durant dècades, governs de tots colors han facilitat la urbanització de tota mena d’hàbitats sense pensar en res més que les nostres necessitats a curt termini. Però no veiem que, segons els científics, no només els ecologistes aixafaguitarres, urbanitzar-ho tot tindrà conseqüències?
No tot és desesperança. L’informe sobre l’Estat de la natura a Catalunya també deixa una dada clau: «Les espècies i hàbitats que han rebut protecció, finançament i gestió activa milloren». Quan hi ha voluntat política, la natura es recupera. Quan es restauren rius, la vida torna ràpidament (ho vam veure al riu Besòs). Quan es limita la pressió urbanística, els ecosistemes ressorgeixen. No és romanticisme: és ciència. Per què no protegim el que queda de biodiversitat avui a l’àrea de Barcelona?
