Com comunicar el canvi climàtic per moure les masses
Viure un desastre natural no implica un canvi en les actituds ni en les accions
El Fem Xarxing és l’esdeveniment anual d'intercanvi d'experiències de la Xarxa Barcelona + Sostenible.
FOTO: Xarxa Barcelona+Sostenible
Patir fenòmens meteorològics extrems —onades de calor, inundacions, incendis— no augmenta automàticament el suport a les polítiques climàtiques. La clau rau en com les persones interpreten i atribueixen aquests esdeveniments, especialment si els relacionen amb la crisi climàtica. Sense aquesta connexió, viure un desastre natural no implica un canvi en les actituds ni en les accions.
Un ampli estudi internacional que ha enquestat més de 70.000 persones en 68 països ha posat de manifest aquesta realitat sorprenent. No n’hi ha prou amb experimentar els impactes del clima; cal que aquestes experiències siguin contextualitzades i enteses com a conseqüència directa del canvi climàtic perquè generin suport real a les polítiques climàtiques.
Però aquesta atribució no és automàtica ni espontània. És fruit d’un procés que combina el que sabem, el que sentim i el que escoltem. Cognitivament, cal disposar d’un marc mental que permeti interpretar què significa un fenomen extrem dins del context del canvi climàtic. Emocionalment, moltes persones activen mecanismes de defensa —com la negació o l’evasió— davant l’angoixa o la sensació d’impotència. I pel que fa a la comunicació, si els mitjans, les escoles o els polítics no expliquen clarament aquesta relació, la connexió entre clima i meteorologia difícilment s’establirà.
Per tant, l’impacte de la comunicació depèn menys dels fets en si mateixos i més del significat que aquests prenen en les comunitats i les narratives compartides. Per exemple, una sequera pot ser interpretada col·lectivament com un senyal de la crisi climàtica que requereix acció, o com un fet aïllat fruit d’errors polítics locals. Aquest marc interpretatiu determina si la societat es mobilitza o es paralitza.
"Les dades ens alerten, però només els relats que connecten amb emocions i valors aconsegueixen moure les persones. "
Diversos estudis han demostrat que no es tracta només de transmetre dades i xifres objectives, sinó d’entendre que les identitats, les emocions i el sentit d’agència són factors fonamentals per motivar el canvi. Moltes persones es troben en una ambivalència profunda: volen fer alguna cosa, però se senten desbordades, escèptiques o confuses, i això no es resol només amb informació, sinó amb suport emocional i relats que connectin amb la seva realitat.
Aquest enfocament s’alinea amb el treball de la psicòloga Renée Lertzman, que proposa el marc de les Tres A: Ansietat, Ambivalència i Aspiracions. Lertzman subratlla que no podem esperar que la gent actuï davant la crisi si no reconeixem i acompanyem la seva experiència emocional. Les dades per si soles poden generar angoixa o frustració, però quan aquestes emocions són reconegudes i canalitzades, poden esdevenir un motor de compromís.
Lertzman defensa una comunicació que posi al centre l’acompanyament emocional: escoltar, reconèixer pors i dubtes, construir històries compartides i sostenir el compromís a través de comunitats i eines. Aquest enfocament s’exemplifica en projectes com InsideOut, i coincideix amb iniciatives com The Work That Reconnects, de Joanna Macy, que canalitzen l’ecoansietat cap a l’esperança activa i l’acció col·lectiva. Moviments com les 'Transition Towns', o les propostes dels 'Inner Development Goals' també assenyalen la importància de cultivar capacitats internes —com la presència, la consciència, el coratge, la col·laboració i el suport mutu— per sostenir el canvi.
Acompanyar emocionalment vol dir també oferir sentit, i aquí les narratives tenen un paper central. Tal com ens recorda Emilio Santiago, «la dada no mata el relat». És a dir, les dades objectives no mobilitzen per si soles; cal una història que connecti amb emocions, valors, identitats i aspiracions. La política climàtica no es juga només amb números, sinó amb la capacitat d’imaginar i projectar un horitzó compartit: un futur desitjable, creïble i engrescador que interpel·li sectors diversos de la societat. Més enllà de tenir raó, cal saber narrar un camí, mostrar resultats i articular lideratge col·lectiu.
"La comunicació climàtica no és només informació: és acompanyament emocional, històries compartides i horitzons desitjables"
Un relat positiu pot ser més poderós que una alerta constant. En l’àmbit del màrqueting social s’adverteix sovint: 'Sell the sizzle, not the sausage'. No venguis el producte (la salsitxa), sinó l'experiència, el desig o l’emoció que provoca (el 'sisseig' en cuinar-la). Aplicat al canvi climàtic, més que centrar-nos en el problema, apuntem a la vida millor que podem construir. Aquesta estratègia no pretén frivolitzar el repte, sinó reconèixer que el cervell humà es mou per emocions, desig i sentit de propòsit, no només per estadístiques.
A aquesta mirada s’hi afegeix una altra capa fonamental: el poder de les paraules. Com expliquen Ana Romero i Meritxell Martell, la manera com anomenem la crisi no és neutra. La terminologia pot activar o bloquejar la resposta social i institucional. Parlar de crisi pot apel·lar al llarg termini; emergència, a l'acció immediata; catàstrofe, pot paralitzar o mobilitzar segons el context. Escollir bé les paraules, des de la claredat i la responsabilitat, és també una forma d’incidir en la realitat.
Tot plegat ens convida a revisar com comuniquem el canvi climàtic. No es tracta d’abandonar el rigor, sinó de connectar millor amb la condició humana. Per una banda, cal comprendre i acompanyar les emocions que el repte climàtic desperta, per evitar que bloquegin la resposta col·lectiva. Per l’altra, necessitem relats que dibuixin un horitzó compartit. Les dades ens alerten, però és la història compartida la que ens mou. I ara, més que mai, cal que ens moguem.
