Amb l’allau d’animals migrants que tornen un cop més a Europa i a les nostres terres, també s’acostuma a mobilitzar un altre tipus d’allau. Estem parlant del turisme, si se li pot dir així, de fauna salvatge.
Cada any, amb l’arribada del bon temps, el cel s’omple de falciots que xisclen, àligues marcenques que vigilen el territori des de les seves talaies improvisades, i paisatges verds i florits. Bé, al menys és la bucòlica imatge que ens fem de la vibrant primavera que explota de vida i colors... amb el canvi climàtic, la destrucció d’entorns i la contaminació... no acaba de ser ben bé així, però no és el tema d’avui (és la preocupació permanent, més aviat).
Amb l’allau d’animals migrants que tornen un cop més a Europa i a les nostres terres, també s’acostuma a mobilitzar un altre tipus d’allau. Més minoritari, més reservat, però que compta tant amb els perennes fidels que estan allà tant si neva com si plou, com aquells que es veuen arrossegats per algun conegut, algun familiar, o per la novetat de l’experiència. Estem parlant del turisme, si se li pot dir així, de fauna salvatge.
I és que per sort, espero, en els darrers anys hem vist un augment considerable d’aquesta pràctica. Els que portem temps (no massa, però una mica) anant a intentar veure animals autòctons en llibertat; viatjant, fent quilòmetres i passant fred durant hores per veure durant uns instants fugissers alguna ploma, alguna borla de pèl, moure’s a la llunyania, hem vist com cada cop s’hi troba més gent. És una oportunitat (com tot, dirien els capitalistes) per difondre i transmetre a més persones l’amor per la natura; i és que el que no es coneix, no es protegeix.
La primera bona pràctica és que la nostra presència no alteri l’entorn, i que quan marxem tot quedi com estava
És una meravella que hi hagi més persones interessades a veure animals que viuen lliures, sotmesos (quasi) únicament a les lleis naturals i biològiques. El clima, l’aliment, el territori... tot això ho hem trasbalsat, sí, però veure un Os bru que camina impassible per les muntanyes escapçant branques d’un cirerer, aliè completament a un món esclavitzat per xarxes socials i modes de consum ràpid, és pràcticament una visió màgica. No només perquè és bonic de veure, sinó perquè és impossible que no obri noves portes. Com viuen, amb quines espècies cohabiten, quines amenaces tenen, que mengen... i així, a poc a poc, ens anem involucrant. Per això és una gran oportunitat.
Ara bé, si una cosa hem après a casa nostra del turisme és que sense limitacions pot ser més un factor de deteriorament que altra cosa. I d’aquí en surt la necessitat de difondre les bones pràctiques. Per posar un exemple, i encara que quedi una mica lluny de casa, hi ha un lloc de les muntanyes asturianes on fa una dècada que vaig a veure ossos salvatges en llibertat. No falla gairebé mai, i és tranquil i bonic. I recentment, ha viscut una transformació important: en un poble de no més de vint cases, el que abans era un terreny amb dues vaques, avui en dia es un espai d’observació d’ossos. Ara hi ha bancs de fusta, un mirador cobert, i un cartell ple de dibuixos amb una llista de recomanacions. Com aquest text, però més bonic, tenint en compte el lloc on està.
No fer sorolls innecessaris, no córrer, no deixar brossa... són alguns dels consells que dona aquest cartell, i que jo remarco. Tant se val on anem, si és un petit poblet, una carretera de muntanya o al bell mig del no-res. La primera bona pràctica és que la nostra presència no alteri l’entorn, i que quan marxem tot quedi com estava: no arrencar plantes, xafar-les, o col·locar pedres en una torre serien un bon exemple. No envair espais de conservació: tant o més important que l’anterior. L’observació de fauna, t’agradi o no, s’ha de fer des d’espais permesos. Què vol dir això? Doncs que encara que vulguem arponar-nos fins a tocar un animaló, això no es fa. Recordes el que dèiem de no alterar l’entorn? És una pràctica deplorable, si no constitutiva de delicte, entrar en zones de cria, nidificació, o de protecció. Potser no t’ho sembla, però caminar pel mig d’un lek de Gall fer pot perjudicar tota la població i la seva temporada reproductiva. La teva estupidesa ha fet que una espècie amenaçada perdi una temporada de cria sencera, que et sembla? O pitjor, que et trobis amb una ossa amb dos cadells i et posis en perill. I per culpa teva vulguin sacrificar-la, o es perdin els cadells. Val la pena, per fer una foto?
No em posaré a fer la llista sencera, perquè crec que amb això s’ha entès el concepte principal, però farem un breu corol·lari per si de cas.
L’observació de fauna es fa a distància (i molta) per respectar el territori dels animals i no perjudicar els seus ritmes de vida. Compra o lloga uns bons prismàtics, valdrà la pena. Si no, estrany serà que algú no et deixi mirar pels seus al lloc.
La teva presència no pot pertorbar ni deixar rastres. No envaeixis cap territori, facis malbé res ni deixis brossa, així podrà seguir sent un lloc segur per veure fauna quan tornis la temporada següent.
Tingues paciència. Molta. Moltíssima. La fauna salvatge no està a la nostra disposició
Si no tens coneixements, fes servir l’ajuda d’un guia o d’algun expert local. Hi ha moltes empreses i persones que es dediquen a això. No siguis garrepa, els diners que gastes en aquesta activitat contribueixen a que creixi un model sostenible, i a invertir diners en zones on la conservació es tornarà més prioritària; estàs fent poc a poc que un model sostenible de turisme basat en la natura guanyi diners.
Ajuda a difondre les bones pràctiques, deixa’t aconsellar, i evita la massificació. Igual que els boletaires, no revelis zones ni punts exactes d’animals. Hi ha gent malvada al món, i el tràfic d’animals segueix sent dels negocis il·legals més lucratius del planeta; algú amb poca decència podria anar a endur-se una cria d’àliga, un ou de falcó, o un cadell d’os. No és cap tonteria, i segueix passant avui en dia. Mantingues els llocs per tu i per gent només de la teva màxima confiança.
Tingues paciència. Molta. Moltíssima. La fauna salvatge no està a la nostra disposició. No està esperant a que anem per deixar-se veure; el més normal és que després de 4 o 8 hores d’espera no vegis el que esperaves. Però si una cosa té la observació és que pots aprofitar per veure desenes d’altres espècies, aprendre sobre vegetació, o compartir pensaments amb gent que té interessos similars. Hi ha dies que tindràs sort, i altres que no. És part fonamental del joc, si no ho pots acceptar, no hi vagis. Si vols veure un animal de prop i sense gastar temps, busca fotos a internet.
Per últim, gaudeix. Gaudeix de veure animals que han sobreviscut a l’esclat demogràfic humà, i que resisteixen vivint com eren abans de nosaltres. És una finestra a un planeta lliure i salvatge, una visió de puresa natural. Guarda-la com un tresor, i transmet-la. Els que ens trobem fent això, compartim un calfred cada cop que tenim sort.
