En aigües continentals perdura la greu tendència negativa
La davallada en l’abundància mitjana de les poblacions avaluades és del 28%.
FOTO: MATTHEW J THOMAS, GETTY
La primera cimera de la Terra (Rio de Janeiro, 1992) va donar, entre els seus fruits, el Conveni de la diversitat biològica (CDB). Un conveni que reconeixia el declivi global que patia la biodiversitat i proposava mesures per frenar-la. Els mesos següents va ser ratificat per la majoria d’estats del món, entre els quals, Espanya, i va entrar en vigor l’any següent, és a dir, fa quaranta-dos anys.
Una de les accions que preveia aquest conveni era que els estats signataris aprovessin estratègies per conservar la biodiversitat. L’Estat espanyol va trigar cinc anys a fer-ho i aquella estratègia estatal va tenir escassa aplicació. Avaluacions posteriors, com la que feu Ecologistes en Acció, van palesar que la majoria dels plans d’acció i normes essencials no s’havien aprovat. Altrament, les principals responsabilitats de conservació de la natura no són en mans del govern central, sinó dels governs autonòmics.
Mentre Espanya preparava la seva estratègia, la Unió Europea va adoptar un compromís més valent l’any 1995. Considerant que l’objectiu de «frenar la pèrdua de biodiversitat» del CDB no era suficient, els ministres de medi ambient europeus es varen comprometre a «aturar la pèrdua de biodiversitat a la UE» l’any 2010.
L’estat de conservació de la diversitat biològica de Catalunya era desconegut. Entre 1991-2010 l’extint Departament de Medi Ambient i Habitatge va publicar diversos «Informes del Medi Ambient» alguns dels quals contenien una secció dedicada a la biodiversitat, on només s'exposaven les accions que feia el Govern a favor de vida silvestre, res del seu estat ni tendències.
Les primeres tres versions de l’estratègia de conservació de la biodiversitat de Catalunya van avortar políticament. Fins a l’any 2018 no es va poder aprovar, vint anys més tard que l’espanyola. El grau d’execució de les accions prioritàries pel primer quadrienni (2018-21) fou parcial. Tanmateix, hi va haver un esdeveniment rellevant: el 7-11-2020 es va presentar públicament el primer Informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya. Per primera vegada Catalunya disposava d’una diagnosi científica -parcial però representativa- de l’estat i tendències de la vida silvestre.
L'informe de l’Observatori de Patrimoni Natural i Biodiversitat reconeix que no hi ha hagut cap canvi que indiqui una millora o de la situació en els darrers anys
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, va explicar que l’informe era una de les quatre palanques que havien de permetre aturar les tendències negatives que patien la vida silvestre a Catalunya. El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Ferran Miralles, va remarcar que serviria per impulsar la ‘gestió adaptativa’ i va anunciar la creació de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya. L’Observatori s’ha creat, però encara esperem la gestió adaptativa i la materialització de les altres tres palanques.
L’informe presentava l’estat i les tendències de la biodiversitat durant els vint anys anteriors d’una manera clara i entenedora. Partint de la millor informació científica disponible va adaptar l’indicador Living Planet Index (basat en 222 espècies vertebrades representatives, de les quals es disposa de dades de seguiment a gran escala i llarg termini) i el va completar amb les tendències de 131 espècies de papallones diürnes. El resultat era pitjor al que s’esperava: el declivi del conjunt de les poblacions de fauna silvestre avaluades era d’un 25%.
Que quedi clar: no es tracta de pèrdua d’espècies, sinó de declivi de poblacions. Quan la diagnosi es desglossa per ambients (grups d’ecosistemes) s’observava que les tendències més negatives les pateixen els ambients aquàtics, amb un declivi del 54%; seguits dels ambients agraris, amb un declivi del 34%; i dels boscos i matollars, amb un declivi del 12%. Els peixos autòctons van experimentar el col·lapse en aquest període, amb una caiguda del 92%.
Fa pocs dies, l’Observatori de Patrimoni Natural i Biodiversitat ha fet pública l’actualització de l’informe del 2020, amb dades de l’any passat. Les tendències generals no han canviat gaire els darrers quatre anys. En conjunt, la davallada en l’abundància mitjana de les poblacions avaluades és del 28%. En cap dels ambients analitzats s’ha pogut aturar el declivi. L’informe reconeix que «no hi ha hagut cap canvi que indiqui una millora o de la situació en els darrers anys». En les aigües continentals perdura la greu tendència negativa, en ambients agrícoles i prats es frena una mica, mentre que en els ambients de boscos i matollars la pèrdua s’ha accelerat.
Per aturar i revertir les tendències negatives cal corregir o suprimir les polítiques sectorials que provoquen pitjors impactes a la vida silvestre
El debat entorn de les respostes polítiques sol centrar-se entorn de noves eines o inversions de conservació (llei de la natura, Agència de la Natura, Conservatori del Litoral, plans de recuperació d’espècies amenaçades, etc.) oblidant-se d'anar a les causes, és a dir, abordar les polítiques sectorials que destrueixen o malmeten la biodiversitat. Una anàlisi sistèmica mostraria que la interacció dels seus efectes indesitjats en la vida silvestre genera múltiples impactes negatius, que s'acumulen amb interaccions sinèrgiques que son les que consoliden les tendències insostenibles actuals.
Com aturar i revertir les tendències negatives? La fórmula és senzilla d’entendre, però difícil d’aplicar: cal corregir o suprimir les polítiques sectorials (lleis incloses) que provoquen pitjors impactes, començant per les hidrològiques, agràries i urbanístiques. Si algú es pregunta com és que puguin causar tanta destrucció, ha de saber que mai no han avaluat el seu impacte ambiental.
A diferència de les polítiques i normes ambientals que han d’avaluar el seu impacte econòmic, les polítiques econòmiques, agràries, ramaderes, pesqueres, etc. no han d’avaluar el seu impacte ambiental. L’avaluació estratègica s’atura al nivell de plans i programes, i la seva incidència s’estronca o neutralitza als nivells superiors. Si no es poden corregir les polítiques que generen els impactes més negatius a la vida silvestre -part vital del nostre patrimoni natural- posar en marxa l’Agència de la Natura o el Conservatori del Litoral ajudarà poc.
Per acabar, cal esmentar una darrera dimensió, vinculada amb la petjada ecològica. Es tracta de l’impacte que l’activitat socioeconòmica de Catalunya causa a la biodiversitat global, d’on importem la majoria dels recursos que consumim. És lloable que delegacions de la Generalitat de Catalunya hagin plantejat aquest tema roent en diverses conferències de les parts del Conveni de Biodiversitat, assemblees de la UICN..., però seria més efectiu si aquest interès s’acompanyés del càlcul i publicació de la petjada ecològica (el darrer càlcul és de 2005) i sobretot, de l’aplicació de les recomanacions estratègiques formulades per reduir-ne els impactes més negatius.
