El risc sempre hi serà

Periodista
24/08/2020 - 13:25

Un dels efectes generats per la pandèmia que estem vivint ha estat inocular en la població un sentiment generalitzat de que la civilització és molt més precària del que es pensava i de que el risc ens assetja per tot arreu.

Certament, la por a la fi del món va acompanyar bona part de la humanitat durant la guerra freda. I abans, durant la Segona Guerra Mundial, els nivells de crueltat  que es van assolir van ser tan grans que van provocar, en moltes persones, una pèrdua de fe absoluta en la nostra espècie. El suïcidi de Stefan Zweig seria un exemple radical d’aquest desengany.    

En aquestes circumstàncies del passat hi havia una forta degradació moral darrera de les amenaces a la continuïtat de la civilització. La precarietat de la nostra vida a la Terra estava causada per onades d’irracionalitat homicida que només podien portar al que van portar.

"El COVID-19 ve de la natura i ha aparegut  en un escenari altament tecnificat que, sobre el paper, oferia una sensació de control sobre la realitat. Precisament per això la impressió de vulnerabilitat ha estat més forta: pensàvem que la casa tenia fonaments més sòlids"

El COVID-19 no respon a aquestes causes. Ve de la natura -en el moment d’escriure aquestes ratlles ningú ha provat el  contrari- i ha aparegut  en un escenari altament tecnificat que, sobre el paper, oferia una sensació de control sobre la realitat. Precisament per això la impressió de vulnerabilitat ha estat més forta: pensàvem que la casa tenia fonaments més sòlids.

Els sentiments són volàtils i els records encara més. Les dimensions de la pandèmia de grip del 1918 van ser esfereïdores. Les víctimes mortals es van comptar per desenes de milions. Les pandèmies de grip del 1957 i del 1968 van ser força importants també. La darrera, per exemple, va causar entre un milió i quatre milions de morts.  Curiosament, en la memòria col·lectiva, el 68 ha passat a la història per les revoltes d’estudiants de França, Mèxic i els EUA.

Durant els últimes anys hi ha hagut avisos importants sobre el perill de les pandèmies. Com el llibre del premi Nobel Peter C. Doherty Pandemics, publicat el 2013, o l’obra The Next Pandemics d’Ali S.Kahn, publicada el 2016. Diversos convidats als cèlebres Ted Talks han exposat les probabilitats que s’esdevingués aviat una gran pandèmia. Així ho va fer Bill Gates, que el  2015  va assegurar, en una d’aquestes conferències, que l’ amenaça més gran per a la humanitat no venia d’un atac nuclear sinó d’un virus. 

Hi ha altres amenaces pel futur de la humanitat, com les que va mostrar a la portada el primer número de juliol de la sempre subtil revista The Economist. Sota el titular The next catastrophe hi apareixien una sèrie de dibuixos: un porc, un volcà en erupció, un pingüí en un illot de gel, uns microorganismes, un asteroide a punt de xocar contra la Terra, una erupció solar, i el fong de la bomba atòmica, entre d’altres. Sorprenentment no hi havia cap referència a la intel·ligència artificial (IA) sobre la qual Stephen Hawking, abans de morir, va dir literalment que “podria acabar amb la humanitat”.

El sentiment de precarietat sobre la nostra existència col·lectiva neix de la convicció errònia que el progrés científic i tecnològic farà retrocedir el risc. En realitat el risc sempre hi serà. Cada avenç comporta una seguretat i una inseguretat alhora. L’IA n’és l’exemple paradigmàtic: ens pot ajudar a controlar i fins i tot a preveure pandèmies. Però els enginyers de telecomunicacions ja s’estan pensant en posar-hi límits ètics i legals i tecnològics, com un botó del pànic, per si les coses van mal dades.

"Davant del risc cal abandonar dues visions força habituals. Una és que la ciència i la tecnologia ho resoldran tot. L’altra és que estem condemnats pel destí. Ambdues visions són fruit del pensament màgic"

El que sí pot fer el progrés és reaccionar davant els fets que es poden derivar del risc. Perquè cal subratllar-ho: el risc, per definició, només és una possibilitat. Davant d’aquesta possibilitat cal abandonar dues visions força habituals. Una és que la ciència i la tecnologia ho resoldran tot. L’altra és que estem condemnats pel destí. Ambdues visions són fruit del pensament màgic.

Hem de centrar-nos i prendre consciència d’on som. La humanitat del 2020 no és la de 1348 quan la pesta negra va anihilar un terç de la població d’Europa. La gent d’aquell temps no va saber què estava passant. Nosaltres podem actuar i fins i tot avançar-nos als esdeveniments. ¿Què és la lluita contra el canvi climàtic, sinó una manifestació d’aquesta actitud?

"Al Future Humanity Institute de la Universitat d’Oxford, matemàtics, filòsofs i científics socials treballen junts per identificar les tendències que configuren el nostre món, i sobretot ho fan lliures de la histèria mediàtica"

Donada aquesta capacitat que tenim, és d’estranyar que no hi hagi diverses iniciatives ambicioses orientades a pensar molt seriosament en el nostre futur. De fet, només en conec una. Es tracta del Future Humanity Institute de la Universitat d’Oxford, un centre amb grups de recerca que exploren com les decisions del present poden condicionar el nostre avenir a llarg termini.  Matemàtics, filòsofs i científics socials treballen junts per identificar les tendències que configuren el nostre món, i sobretot ho fan lliures de la histèria mediàtica.

Evidentment el risc és un concepte que està present en les recerques del Future Humanity Institute, però es troba en el  marc que li correspon: el càlcul estadístic. No és un monstre que cal abatre.

Parlant de monstres, m’atreviria a dir que l’amenaça més gran per a la humanitat ara mateix són tots aquells que volen fer desaparèixer el risc i substituir-lo per una seguretat basada en la vigilància absoluta. 


Relacionats

Opinió

Les pandèmies són impredictibles però hi ha deu factors que sabem amb tota seguretat que estan vinculats a la seva aparició. Són aquests que descrivim a continuació. Podem tractar de gestionar-los de forma convenient o seguir com fins ara: fent quasi tot el possible per tal que la propera pandèmia esclati com més aviat millor.

Opinió

Si s’incrementés l’exposició als espais verds fins a nivells de NDVI equivalents a que cada ciutat tingués el 25% de la seva àrea coberta per espai verd en 1.027 ciutats europees, incloent Barcelona, Londres o Viena, s’evitarien 42.968 morts anualment.

Entrevista

Carles Castell és responsable de seguiment de programes i accions ambientals a Àrea d’Acció Climàtica de la Diputació de Barcelona. Doctor en Ecologia i investigador del CREAF durant anys, s’ha especialitzat en la conservació dels espais naturals. A través del Pacte d'Alcaldies pel Clima i l'Energia, coordina accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic en els municipis. En el marc de les estratègies d’adaptació, un dels eixos que aborda és el de les Solucions basades en la Natura (SbN), com una eina que permet recuperar espais degradats i fomentar el contacte de les persones amb el verd urbà; accions amb un gran impacte positiu sobre el territori i la qualitat de vida de les persones.

Butlletí