Un fracàs distint

Llicenciat en Ciències Ambientals, Doctor en Biodiversitat i autor del llibre “Encara no és tard: claus per entendre i aturar el canvi climàtic”.
22/12/2019 - 22:17

S'ha acabat la cimera del clima celebrada a Madrid sota la presidència xilena, la COP25. Mentiria si no digués que esperava una mica més de ressò als dies posteriors. L'esforç comunicatiu de l'esdeveniment ha estat enorme, amb notícies, entrevistes, connexions en directe (algunes, això sí, fregant el sensacionalisme, especialment amb certs participants). També s'ha trobat a faltar, però, una anàlisi reposada del que passava allà; el que s'hi discutia i les seues implicacions, no només la xerrameca dels possibles acords. Només alguns mitjans s'hi han dedicat en cos i ànima, tractant de fer-nos entendre als lectors què hi succeïa a Madrid, i és que el periodisme és absolutament fonamental en aquest nou escenari. Però una vegada passada la voràgine, el silenci. A penes alguna palmadeta a l'esquena en xarxes socials, algun article d'opinió que filava el lament habitual per la manca d'ambició de l'acord final, i prou. Perquè si hi ha una cosa que es repeteix de forma cíclica, com al dia de la marmota, són els titulars que parlen de "fracàs", d'acord "sense ambició", de pacte "de mínims". Si exceptuem París, a un 2015 on Trump, Bolsonaro, el Brexit o el cop d'estat a Bolívia formaven part només de la imaginació dels politòlegs, cap cimera ha produït un resultat esperançador des de Kyoto. Cap ni una. Houston, tenim un problema.

"La Cimera de Madrid sí que ha servit per a una cosa: certificar el fracàs d'una forma de funcionar i la seua desconnexió amb la realitat científica i social. La primera cimera celebrada després d'un any sencer de mobilitzacions pel clima ha estat completament incapaç d'assumir-ne les demandes, de modular la rigidesa burocràtica, de fer seu el clam de bona part de la ciutadania"

Bo, en qualsevol cas, la Cimera de Madrid sí que ha servit per a una cosa: certificar el fracàs d'una forma de funcionar i la seua desconnexió amb la realitat científica i social. La primera cimera celebrada després d'un any sencer de mobilitzacions pel clima arreu del món, amb Greta Thunberg i Extinction Rebellion al capdavant, ha estat completament incapaç d'assumir-ne les demandes, de modular la rigidesa burocràtica, de fer seu el clam de bona part de la ciutadania. Fa tres anys i mig, quan vaig escriure "Encara no és tard" amb l'objectiu de difondre la problemàtica del canvi climàtic i donar claus per aturar-lo, les COP tenien un cert marge per a funcionar de forma autònoma. El debat sobre el canvi climàtic no estava a la taula, ni als micròfons, ni als periòdics, ni als carrers, si exceptuem aquell breu episodi de ràbia col·lectiva que suposà la cimera de Copenhague i la desil·lusió que ens va abocar al damunt. I si bé és cert que encara queda molta feina a fer amb l'educació i comunicació ambiental, la transformació ha estat notable. La presència del canvi climàtic, que ara ha esdevingut en emergència (de vegades per qüestions més properes al màrketing que a la ciència), és palesa. És més fàcil parlar-ne... fins a un cert punt. I és ací on hi ha el fracàs fonamental de la COP.

"La feina dels qui han negociat a la cimera era entregar un full de ruta clar, capaç de marcar un camí que es puguera entendre, que fóra a més concret i tangible, d'aplicació immediata. També era el moment d'explicar què vol dir "adoptar mesures valentes i concretes".

Després d'un any i mig al qual, indubtablement, la ciutadania de molts països se n'ha adonat que passa alguna cosa seriosa amb el clima, la feina dels qui han negociat a la cimera era entregar un full de ruta clar, capaç de marcar un camí que es puguera entendre, que fóra a més concret i tangible, d'aplicació immediata. Sí, ja sé que això, en teoria, és el que sortirà de la COP26 a Glasgow al 2020. Però tenim eixe any? Tenim un any sencer per a que la gent que s'ha preocupat, mobilitzat, indignat i ha reclamat de bona fe que s'adopten mesures urgents es descrega i deixe de pressionar i empentar? Tenim un any per a seguir alimentant Trumps i Bolsonaros amb la imatge d'una burocràcia internacional lentíssima i ineficaç, incapaç de transformar ni canviar res? Tenim un any per a buidar de contingut les declaracions d'emergència climàtica? Perquè també era el moment d'explicar què vol dir "adoptar mesures valentes i concretes".

"Admetem-ho: el que molta gent està demanant és que, d'alguna forma màgica, es reduïsquen les emissions sense que a ells se'ls modifique un mil·límetre el seu estil de vida. És humà i comprensible, però era també tasca urgent de la COP explicar, de forma accessible i rigorosa, com s'implementen els canvis necessaris"

Admetem-ho: el que molta gent està demanant és que, d'alguna forma màgica, es reduïsquen les emissions sense que a ells se'ls modifique un mil·límetre el seu estil de vida. És humà i comprensible, però era també tasca urgent de la COP explicar, de forma accessible i rigorosa, com s'implementen els canvis necessaris. Que els governs agafaren el testimoni de l'IPCC i de l'ONU, feren seues les recomanacions i les traduïren a un llenguatge quotidià, implementable. Com es redueixen les emissions un 7,6% a l'any (la taxa a la qual hem de fer-ho d'ací a 2030 si volem tindre possibilitats d'evitar un escalfament planetari d'un grau i mig)? Com ens afecta això a tots nosaltres? I també explicitar, d'una vegada per totes, que no existeix cap solució màgica capaç de desfer l'embolic climàtic. Perquè, d'alguna forma, hi ha aquesta percepció, molt més estesa del que no sembla, que hi ha una solució. Que hi ha quelcom els polítics no volen aplicar per covardia, pressions de les multinacionals o què sé jo. Eixa solució, malauradament, no existeix (no, tampoc són les renovables). El canvi climàtic és un problema fonamentalment humà, social, i de la societat vindran les solucions: fragmentàries, interrelacionades, incompletes, dinàmiques, desenfocades. La ciència i tecnologia seran sempre necessàries, però qui les activarà serà la societat. Deixem de fer-nos trampes al solitari, perquè açò no es solucionarà de sobte, ni amb una llei, ni amb un avenç tecnològic. No només, és clar.

"La funció real de la COP de Madrid era demostrar-nos que vivim a una emergència. Exercir lideratge. Donar exemple. Fer-nos partícips.  Acollir i escoltar amb atenció les veus de la societat civil i dels joves, no senzillament deixar-los que parlen, aplaudir per inèrcia mecànica i després continuar amb el business as usual"

 

Per tot això, aquest fracàs ha estat distint. No ha succeït en un ambient aïllat, a porta tancada, sinó que ha estat una obra teatral representada enfront de tot el món. Al pati de butaques hi érem els qui demanàvem una mínima senyal. Els qui pregàvem per una engruna de coherència entre les paraules ("Estem a una emergència climàtica!") i els fets. Perquè no, no s'ha actuat com si estiguérem a una emergència. Eixa, i no cap altra, era la funció real de la COP de Madrid,  no l'article 6 i els mercats de carboni, no els fons verd, no la lletra menuda d'acords secundaris. Demostrar-nos que vivim a una emergència. Exercir lideratge. Donar exemple. Fer-nos partícips.  Acollir i escoltar amb atenció les veus de la societat civil i dels joves, no senzillament deixar-los que parlen, aplaudir per inèrcia mecànica i després continuar amb el business as usual.

Una frase d'una pel·lícula ben famosa deia que "sempre ens quedarà París". Doncs bé, tant de bo l'any vinent Glasgow ens faça oblidar París, i també Madrid. Que siga una cimera sobre la campana, però imprescindible. Que mostre, d'una vegada per totes, com hem de caminar un camí que ja sabem que, o bé completem, o bé ens estimbem. El moviment es demostra caminant. Demostrem-nos-ho. Per coherència. Per humanitat. Per solidaritat i fraternitat amb els que hi són i amb els que hi seran.


 

Categories: 

Relacionats

Entrevista

Bangladesh, país de 170 milions d’habitants, amb la intensificació d'inundacions, sequeres, pluges torrencials, i grans ciclons és un dels països que està patint més l'impacte del canvi climàtic i un dels més vulnerables en el futur. Munjurul Hannan Khan, secretari del Ministeri de Medi Ambient, Boscos i Canvi Climàtic es mostra especialment indignat pel fet que els països desenvolupats, responsables en gran part del canvi climàtic, no estan oferint recursos, capacitat, tecnologia i coneixement als països en desenvolupament perquè es puguen adaptar al canvi climàtic, tot i el seu compromís d'assumir la responsabilitat climàtica.

 

Entrevista

Philips Gareth Brydon és Director del Departament de Canvi Climàtic de l’African Development Bank, la primera institució de finançament per al desenvolupament del continent africà. Ens va explicar durant la COP-25 el fort lligam entre la pobresa i el canvi climàtic, i com l'adaptació és cada cop més l'objectiu de les seves activitats. El seu discurs ens confronta amb la justícia climàtica, ja que Àfrica és un dels països mes vulnerables al canvi global i en canvi només contribueix amb un 3% al total d'emissions de gasos amb efecte hivernacle.

Entrevista

Bobadoye Ayodotun és Director General de Global Emerging Pathogens Treatment Consortium (Ghana). Aquesta entitat té com a objectiu millorar la preparació de sectors, de països, i de sistemes a l’Àfrica per afrontar els seus reptes en relació als temes de salut vinculats al canvi climàtic. Bobadoye ens va explicar durant la COP-25 com de fràgil és aquest continent, i de fet tot el món, als impactes sobre la salut dels canvis globals. Tenim la prova amb l'actual crisi de la COVID-19.

Butlletí