Li aniria millor als rius, els mars, els ecosistemes, les espècies naturals si tinguessin drets? La situació de crisi climàtica exigeix solucions però els missatges alarmistes no funcionen i, encara pitjor, creen anticossos. Davant la crisi podem fer revolucions o reformes. Les revolucions lluiten per aconseguir drets i les reformes els reconeixen i posen en valor. Però, ara per ara, els drets ambientals els conquereixen les persones, no el medi, i tota revolució o reforma és antropocèntrica.
La lluita pels drets forma part de la història universal de la humanitat. Els drets ambientals són, en realitat, drets de les persones, i els drets universals són drets humans. Tanmateix, podríem dir que el medi ambient te una sèrie de drets naturals, no garantits arreu del món però sí en la majoria de règims democràtics amb legislació de protecció ambiental. D’altra banda, al medi els deures se li pressuposen o, si més no, es fa difícil que puguin canviar si no és per intervenció humana en forma, per exemple, de canvi climàtic. Això fa absurda la hipòtesi d’atorgar drets cívics o polítics al medi. Li hauríem de pressuposar racionalitat i capacitat d’organització col·lectiva als boscos o a les balenes. De fet, aquest és un debat filosòfic que sovint s’encalla en valoracions ètiques al voltant de la capacitat de raonament o de sofriment de totes les espècies. Els filòsofs utilitaristes de la il·lustració van inspirar un tipus de dret que preval avui i que es basa en jutjar tot acte segons la seva utilitat per proporcionar plaer o patiment a les persones.
"Com pateix o estima un bosc? Ni tan sols els sovint ridiculitzats tree-huggers poden demostrar que abraçar-se a un arbre doni proves de que l’arbre és capaç de sentir por o alegria o de comunicar-se. Només tenim la mesura humana de tots aquests sentiments, és a dir, la interpretació que els humans fem del possible sofriment animal i de la natura"
Per salvar aquest escull, formacions polítiques animalistes arreu del món defensen que els animals pateixen i que, per tant, aquesta és una característica vital que els hauria de donar el dret a igual consideració que els humans. Una mítica frase de la fundadora de PETA (People for the Ethical Treatment of Animals), Ingrid Newkirk, diu alguna cosa així com que “quan es tracta de dolor, amor, alegria, soledat i por, una rata és un porc és un gos és un nen”. Però aquest raonament encara te força limitacions. Per exemple, permet defensar propostes per abolir pràctiques cruels. També permet justificar el vegetariamisme com ideologia ja que un porc pateix igual que un gos, i no ens menjaríem un Golden retriever. Però és més difícil atorgar drets fonamentals a, per exemple, un bosc o un riu. Com pateix o estima un bosc? Ni tan sols els sovint ridiculitzats tree-huggers poden demostrar que abraçar-se a un arbre doni proves de que l’arbre és capaç de sentir por o alegria o de comunicar-se. Només tenim la mesura humana de tots aquests sentiments, és a dir, la interpretació que els humans fem del possible sofriment animal i de la natura.
Per tant, els drets ambientals van sempre lligats als drets dels humans a gaudir de condicions ambientals de determinada qualitat. En el marc de les Nacions Unides el dret ambiental és el dret a gaudir d'un entorn segur, net, sostenible i saludable. Això s’acaba concretant en drets substantius i processals. Segons la mateixa definició de Nacions Unides, els drets substantius inclouen aquells en què el medi ambient té un efecte directe sobre l'existència o el gaudi del dret mateix, i inclouen els drets civils i polítics, com ara els drets a la vida i la llibertat, a la llibertat d'expressió, a la llibertat de religió; els drets culturals i socials com els drets a la salut, l'aigua, l'alimentació i la cultura; i els drets col·lectius afectats per la degradació ambiental, com els drets dels pobles indígenes. D’altra banda, els drets de procediment inclouen els drets d'autorització gratuïta, prèvia i informada, l'accés a la informació, la participació en la presa de decisions i l'accés a la justícia.
Això en la pràctica significa que els sistemes jurídics acaben considerant els drets de l'aigua i l'aigua, per exemple, com a propietat. L’aigua es considera un recurs natural i el dret universal de gaudir-ne el tenen les persones i, en la pràctica, les corporacions sovint tenen els mateixos drets que les persones. Això pot conduir fàcilment a problemes d’ús i contaminació. Només el dret de la mateixa aigua, del riu, de l’aqüífer permetrien anar més enllà. Aquesta visió dels drets només la trobem en comunitats indígenes, no en els sistemes jurídics occidentals. Es tracta de cosmovisions, de formes espirituals de veure el món natural que estan molt lluny de la racionalitat jurídica de la tradició liberal occidental. En altres paraules, no sembla realista a curt ni mig termini pensar en una reforma del dret internacional inspirada en la cultura Mapuche, per citar algun exemple. Quin procés podria seguir, doncs, la conquesta de drets per a totes les espècies i ecosistemes?
"Es podria plantejar una ambiental-democràcia? Amb drets universals de debò (no només humans) això suposaria plantejar un pacte, un new deal que tingués en compte tot ésser"
La història ens demostra que la conquesta de drets sovint va precedida de moviments socials, revolucions i processos llargs de lluita i reivindicació. Els obrers van lluitar per drets laborals, cívics i polítics; els afro-americans pels seus drets civils; les dones per drets d’igualtat. Els animals i les plantes no fan manifestacions. La seva resposta davant la contaminació i abús sempre te una interpretació humana. Tenim tecnologia i ciència per mesurar variables físiques. Qualsevol altra interpretació de les reaccions i canvis en el medi se situa en el terreny espiritual. Per tant, tot dret reconegut a una espècie no humana ho serà des de la perspectiva humana. Així doncs, només queda la via de la reforma, del pacte social. Es podria plantejar una ambiental-democràcia? Amb drets universals de debò (no només humans) això suposaria plantejar un pacte, un new deal que tingués en compte tot ésser. Utòpic, però ve de gust pensar també en utopies i no només en distòpies.
