Vostè, segurament, s’ha fet un tip de menjar oli de palma. Sense saber-ho, però n’ha menjat. O n’ha fet ús com a cosmètic. La Xina, l’Índia, el Pakistan i els Estats Units en són grans consumidors, però és la Unió Europea qui encapçala la demanda mundial d’aquest oli, n’importa uns 7 milions de tones cada any. El 70% s’incorpora a aliments processats (xocolata, galetes, gelats, pastisseria...), el 24% a productes cosmètics (sabons, cremes facials, pintallavis...) i la resta es destina a altres usos. De mitjana, cada europeu consumeix anualment uns 15 litres d’oli de palma, més d’un litre al mes.
Nosaltres vivim en l’imaginari de l’oli d’oliva, però la realitat és que consumim més greixos vegetals d’altra procedència. Potser no amanint ensalades, però sí cuinant i, sobretot, buidant prestatgeries dels supermercats. Al món, de fet, l’oli d’oliva és una raresa. La demanda mundial d’olis és liderada pel de palma (64 milions de tones), seguit pel de soia (53 milions), pel de colza (27 milions) i pel d’altres llavors (gira-sol, cacauet, cotó, etc.). D’oli d’oliva a penes se’n produeixen 2,5 milions de tones anuals. La novetat és el lideratge de l’oli de palma, que era una anècdota només tres o quatre dècades enrere.
Una alternativa a mitges
La palma d’oli (Elaeis guineensis) és una palmera de port modest originària de l’Àfrica occidental. Fa uns compactes i voluminosos ramells de fruits espinosos, rics en àcids grassos. Per molturació, beneficien un oli lleugerament vermellós. És una alternativa als greixos hidrogenats (margarines), fins fa poc i encara ara molt emprats en la indústria alimentària per evitar l’ús d’olis animals, la majoria saturats i poc saludables. Però una alternativa només relativa, car el percentatge de greixos saturats de l’oli de palma no és negligible (entorn del 45%), res a veure amb l’excel·lent oli d’oliva (a penes un 10% de greixos saturats exaltadors del colesterol). En tot cas, el de palma és un oli amb bones propietats i relativament barat: estava destinat a triomfar.
El problema és que la palma d’oli només creix a la zona intertropical, a l’àmbit de la selva plujosa equatorial. Totes les plantacions de palma d’oli comporten la prèvia destrucció de la pluviïsilva. Per això han esdevingut la bèstia negra de la biodiversitat. I dels orangutans, entre altres animals acorralats.
A Indonèsia i a Malàisia, les plantacions de palma d’oli no paren de créixer d’uns anys ençà. Actualment, ja hi ocupen més de 12 milions d’hectàrees (quatre vegades Catalunya), 12 milions d’hectàrees que eren selva fa poques dècades. Els boscos més biodiversos del món han esdevingut monòtons conreus monoespecífics. I no pas en benefici de les economies locals, sinó dels grans grups explotadors del negoci, naturalment. A Occident també vam substituir boscos per conreus, però en resultà tota l’economia i cultura rural, base de la futura industrialització; als tròpics, no. O no gaire. Sí que hi ha petits productors, és clar, però la part del lleó se l’emporten les multinacionals, que sempre són forasteres, i els polítics que hi operen en connivència.
Abusos socioambientals
És fàcil desacreditar l’ecologisme barat que pensa més en els simis que en les persones, però encara és més fàcil refugiar-se en aquesta desqualificació per cometre tota mena d’abusos socioambientals. I és això el que està passant. L’èxit de l’oli de palma és una qüestió de preu en el mercat mundial de commodities, no d’interès envers els països subdesenvolupats que el produeixen (sense sortir del subdesenvolupament...).
Abans també menjàvem gelats i ens rentàvem amb sabó sense necessitat de destruir les selves intertropicals romanents, sens dubte estratègicament més valuoses per a la humanitat que els comptes d’explotació d’unes quantes transnacionals. Per això no pot estranyar a ningú que creixi l’oposició a l’oli de palma: si rebutgéssim els productes que innecessàriament el contenen, tremolarien les cames de més de quatre.
Segurament això no passarà. La majoria no som conscients del grau de corresponsabilitat que tenim en les coses que passen al món. La mundialització de l’economia ens fa perdre de vista la traçabilitat dels productes que comprem i la mateixa diversificació de la nostra demanda desdibuixa procedències i responsabilitats. Fins que se’ns obrin els ulls i ens adonem que cavalquem sobre una cornucòpia letal. Em temo que trigarem a veure-ho clar. Tant de bo que no sigui massa tard. Podríem començar llegint etiquetes i prenent consciència de l’oli de palma que consumim.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
