No es pot jugar a gust de tothom

Periodista
07/01/2017 - 16:16

De petit tenia un professor que no s’alterava mai quan la classe es posava insuportable. Es limitava a dir: “segueixin jugant que ja s’ho trobaran”. En aquell moment la frase em semblava planera però, a mesura que passen els anys, esdevé enigmàtica. De fet, el joc en si mateix té aquesta característica: apareix com una qüestió trivial i, en canvi, és profunda i seriosa. Hi ha una obra cabdal que fa referència a aquest aspecte. Es tracta d’Homo Ludens i va ser publicada fa gairebé 80 anys per l’historiador i filòsof Johan Huizinga. La seva tesi és que el joc, a banda de les seves dimensions psicològica i antropològica, és una condició necessària per al desenvolupament de la cultura. En altres paraules, sense el joc la nostra civilització hauria estat molt diferent.

La complexitat del joc continua vigent avui en dia i s’expressa en la gamificació, és a dir, l’aplicació dels principis del joc (game) a contextos que tradicionalment no ho són, com el màrqueting, la política, la salut, el treball, etc. La gamificació és un concepte molt del segle XXI i ha arribat també a un terreny com és la vivència de l’espai públic. No estem parlant aquí dels jocs al carrer de tota la vida, sinó d’una idea més sofisticada que consisteix a convertir els carrers i les places en indrets on el joc és omnipresent i pot activar-se pel sol fet de transitar per determinats punts.

"L’organització Playable City ha creat un premi dotat amb 30.000 lliures esterlines que en la darrera convocatòria ha rebut 81 presentacions de 34 països"

L’organització Playable City és probablement la que està portant aquesta idea més lluny i dóna suport a projectes innovadors a diferents ciutats del món. Fins i tot ha creat un premi dotat amb 30.000 lliures esterlines que en la darrera convocatòria ha rebut 81 presentacions de 34 països. Make your Rythm és un dels projectes seleccionats. Consisteix en una marquesina d’autobús on hi ha un seguit de seients individuals que semblen gronxadors però que només es mouen en vertical. Cada seient està vinculat a una columna de llum que es visualitza en una pantalla de la marquesina. A mesura que les persones van amunt i avall impulsen les columnes i, així, mentre el bus no arriba, poden competir a veure qui fa pujar més alt la columna de llum. Fa pensar una mica en la clàssica prova de força de les fires consistent a picar amb una maça sobre un enclusa. Aquest és un projecte d’Iran.

Una altra presentació, que en aquest cas ve d’Anglaterra, és Stop, Smile, Stroll. Funciona de la següent manera: quan els vianants volen travessar el carrer premen el botó del semàfor perquè es posi verd, i alhora activen un seguit de dispositius que projecten sons, imatges i frases. Els vianants poden restar indiferents. Tanmateix la idea principal és que reaccionin espontàniament als estímuls de manera que la banalitat d’una cruïlla pugui esdevenir un escenari per a la imaginació. El 2013 la ciutat de Sao Paulo va fer un exercici creatiu en aquesta línia. Va convertir les escales d’una estació de tren en tecles d’una mena de piano gegant. El resultat: un flux de notes musicals produïdes pels milers de persones que diàriament passen per l’estació.

 

"Els propers anys seran molt importants per a la redefinició de l’espai públic en la mesura en què la nova mobilitat comportarà limitacions al vehicle privat"

Aquestes idees poden ser tremendament fascinants per a alguns, però resulten irritants per a d’altres. Feargus O’Sullivan, col·laborador de la publicació online CityLab, pertany al segon grup i ha fet un article criticant les ciutats “jugables”. O’Sullivan diu que quan sent a parlar d’aquest tipus de projectes li vénen ganes de refugiar-se en un indret sense finestres i no sortir mai més a l’exterior. Més racionalment, denuncia que les ciutats ja estan plenes d’instruments per canalitzar les conductes i que aquests ginys lúdics, amb el vernís de la diversió i la llibertat, serien una eina més a favor del control social.  Argumenta també que pensar que el desig de distracció és el que mou la gent és tractar-nos a tots d’idiotes. I ho rebla recordant que una ciutat no és depriment perquè les voreres no tinguin coixins per saltar,  sinó perquè el cost de viure-hi és massa elevat, el temps de viatge a la feina massa llarg, o la inseguretat palpable.

El debat està servit. Els propers anys seran molt importants per a la redefinició de l’espai públic en la mesura en què la nova mobilitat comportarà limitacions al vehicle privat. Cal emplenar de contingut lúdic places i carrers estimulant noves conductes? O cal fer de la ciutat un territori neutre que cadascú senti seu sense coercions i condicionants de cap tipus?  La resposta no serà binària. Però en necessitem una si es confirma la tendència de retornar l’espai urbà al vianant.


Etiquetes: 

Relacionats

Opinió

Quan encara no hem vençut la pandèmia, ja estem parlant del món post-pandèmia. No té res d’estrany, des d’un punt de vista emocional, perquè volem veure el final d’aquesta etapa el més aviat possible. Però tampoc des d’una perspectiva intel·lectual perquè, quan tot acabi, està clar que algunes coses hauran de canviar en les nostres formes de vida.

Notícia
Foto: AMB

Foto: AMB

El programa d’inversió aprovat al novembre reforça les polítiques de cohesió social i territorial arran de la crisi del covid-19

Butlletí