Robert Costanza: 'Ens veurem obligats a renunciar al PIB'

Tot el món fa servir el PIB com a indicador de desenvolupament dels països. Per què cal canviar-lo? El PIB ha demostrat no ser un bon indicador per mesurar la capacitat dels sistemes econòmics per garantir el benestar de la ciutadania. Els darrers anys, en països rics, s'ha comprovat com el creixement del PIB no ha anat acompanyat d'un augment en la qualitat de vida. Aquesta tendència, a més de no ser desitjable, tampoc es pot mantenir a llarg termini, no és sostenible. Quin és el principal punt feble del PIB? La mesura del PIB confon mitjans amb finalitats. Mesura l'activitat de l'economia, i no els avenços aconseguits amb aquesta activitat. Consumir més no necessàriament vol dir més riquesa o una major qualitat de vida. Per exemple, quan hi ha un accident, augmenta el PIB ja que augmenten els esforços per afrontar aquest accident, però ningú diria que gràcies al sinistre ha augmentat la qualitat de vida de les persones. Cal cercar altres formes de mesurar el progrés d'una societat, que distingeixi entre l'activitat que fa avançar i aquella activitat que no redunda en una millora de les condicions de vida. Al congrés de Terrassa es va presentar una gran quantitat d'indicadors de sostenibilitat. Un indicador protagonista va ser el de la petjada ecològica. Què en pensa? La petjada ecològica, desenvolupada l'any 1997 per William Rees i Mathis Wackernagel, és molt útil per valorar i, sobretot, comunicar el grau de sostenibilitat d'una societat. Mesura la quantitat de terrenys necessaris per sostenir una societat: oferir matèries primeres i absorbir els residus i contaminants resultat de l'activitat humana. Ara bé, i malgrat que els darrers anys s'han fet moltes millores en la capacitat de mesurar aquest indicador, i s'han obtingut resultats molt acurats, la petjada ecològica no ens diu res sobre la qualitat de vida i la felicitat de les persones. En certa manera, comet els mateixos errors que el PIB, en centrar-se únicament en l'ús de recursos, independentment si són utilitzats adequadament o no. Potser no hi ha cap indicador que pugui plantar cara al PIB? L'ISEW (Index of Sustainable Economic Welfare), o 'índex de benestar econòmic sostenible', proposat per Herman Daly i John Cobb l'any 1989, és el que millor incorpora la sostenibilitat i la qualitat de vida en la mesura del benestar d'una societat. Aquest índex, tot i que no és perfecte, perfecciona el PIB incorporant factors com la distribució dels ingressos i les despeses vinculades als impactes ambientals. Una forma avançada d'aquest indicador és el GPI (Genuine Progress Indicator), que es vol presentar com una forma de 'Producte Interior Net', en el sentit que reflecteix els beneficis nets de l'economia. Tanmateix, seguim utilitzant el PIB... Això canviarà aviat. Quan la gent percebi que aquest índex no aconsegueix reflectir si s'estan assolint els objectius que persegueix la societat, ens veurem obligats a renunciar al PIB. Però per a això cal tenir uns objectius compartits... Cal ampliar la concepció del progrés i integrar-hi més elements. L'objectiu ha de ser aconseguir una bona qualitat de vida, de forma indefinida, tenint en compte tot allò que cal per aconseguir-ho. Un cop haguem fixat aquest objectiu, començarem a prendre mesures ràpidament, i desenvoluparem i utilitzarem els indicadors que ens informen sobre la nostra evolució respecte aquest objectiu, si ens apropem o allunyem. Aquests objectius cada vegada són més compartits, i molts dels indicadors presentats en el congrés de Terrassa van en aquesta direcció. Fa molt d'èmfasi en la sostenibilitat acompanyada de qualitat de vida... per què? Perquè la sostenibilitat amb una baixa qualitat de vida també és possible, però no és desitjable. Per exemple, si té lloc un col'lapse i disminueix de forma sobtada la població mundial, i per tant els seus requeriments, es podrà parlar de sostenibilitat, però en cap cas aquest seria un escenari desitjable, oi? Per això m'agrada lligar el concepte de 'sostenibilitat' amb el de 'desitjabilitat', i fins i tot m'atreveixo a encunyar un nou mot, Susirability [que podríem traduir per 'sositjabilitat']. Quin és el seu pronòstic de l'evolució de la sostenibilitat al món? Hi ha diversos escenaris possibles, segons el plantejament que vulguem prendre i segons la capacitat tecnològica per assolir els nostres objectius. Si creiem que gràcies a la tecnologia podrem afrontar amenaces com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i la desertització, pot passar que l'encertem i tinguem un escenari com el de la sèrie de televisió Star Trek, amb una tecnologia que ens permetria superar qualsevol limitació de la natura, per al benefici de tota la humanitat. Aquest seria un escenari molt desitjable! Sí, però si apostem per l'optimisme tecnològic i finalment resulta que estàvem equivocats (que és el més probable), podríem arribar a l'escenari apocalíptic de la pel·lícula Mad Max, en el qual la desigualtat, la pobresa i la violència s'imposarien per damunt del bé comú. Per tant, quin escenari seria el més desitjable? És més intel·ligent gestionar tots els recursos que encara tenim per gaudir-ne de forma prolongada, fent una gestió coherent amb la capacitat dels ecosistemes, i adaptant les polítiques públiques i l'activitat econòmica a l'escala regional i local. Aquesta visió és més propera a la presentada en la novel·la Ecotopia, d'Ernest Callenbach, i de fet, mitjançant enquestes hem pogut saber que és la més àmpliament desitjada. Hi som a temps? Sí, però se'ns acaba. Almenys per fer una transició suau a un model sostenible. Com més triguem, més costarà mantenir una bona qualitat de vida, i la transició s'assemblarà més a un autèntic col·lapse. Cal pensar amb perspectiva per poder decidir a temps. Els treballs del professor Costanza són disponibles aquí.