“La transició cap a la sostenibilitat és un repte cultural i un procés psicològic i emocional molt profund”

Periodista
09/09/2019 - 11:59

Ana Huertas és facilitadora per a la transició i la permacultura. És també tècnica de cooperació internacional per el desenvolupament i ha estat formada en agricultura sostenible pel CEDEM i les universitats de Plymouth i Montpeller. Actualment coordina el projecte internacional Municipis en Transició. Huertas aporta al diàleg una visió ecofeminista que posa el focus en la revolució intrapersonal, i el canvi profund en la forma de relacionar-nos, des de l'opressió a la col·laboració, creant una vida que pose les cures al centre. Amb el bagatge d'acompanyar a les comunitats, aborda també la necessitat d'esborrar la dicotomia entre poder públic i ciutadania i de crear espais de diàleg amb la inspiració de la democràcia profunda, per fer realitat els canvis urgents que necessitem.

Què és Municipis en transició?

Municipis en transició és  un projecte internacional, va sorgir fa 12 anys a Anglaterra i s’ha estès a més de 40 països. Va sorgir alhora a diversos indrets a escala local. Es van crear un seguit de hubs a escala estatal i internacional per donar suport a les diverses iniciatives locals, per a que pogueren intercanviar informació i experiències, tant dintre del mateix país com amb l’exterior. Red de transición, l’organització en què  jo treballo és un d’aquests hubs. Es va veure que la transició cap a una societat amb unes formes de vida més sostenibles era un horitzó comú a qualsevol municipi o comunitat, independentment de la seva mida.

"Vam pensar que si la societat civil i l’administració estaven tenint el mateix problema, cadascú des del seu costat, en el nostre projecte havíem de crear les condicions necessàries perquè es produís un encontre entre les parts"

 

Quan parla de municipi o comunitat, ho fa de les persones, de la ciutadania, o de les administracions?

Quan vam posar en marxa aquest projecte vam preguntar a diferents persones compromeses en aquest objectiu què els preocupava a l’hora de portar-lo endavant i ens van dir que la relació amb l’administració. Per una altra banda, quan fèiem a membres de l’administració la mateixa pregunta, ens deien que volien avançar en la transició, però que estaven preocupats perquè moltes persones no seguien. Aleshores vam pensar que si la societat civil i l’administració estaven tenint el mateix problema, cadascú des del seu costat, en el nostre projecte havíem de crear les condicions necessàries perquè es produís un encontre entre les parts.

Vostè s’ha referit a la feina que desenvolupa aquest moviment com un experiment. Ens ho pot explicar amb més detall?

Efectivament, és un experiment que consisteix en crear comunitats sostenibles i resilients que siguin capaces de regenerar el teixit social, econòmic i ecològic. Aquest experiment no segueix una metodologia homogènia. No hi ha una ment pensant que ofereix solucions a les diferents comunitats sinó que cada comunitat crea el seu propi mètode per obtenir els resultats que millor li serveixin en al seu context. El que sí que es posa en comú són aquests resultats, perquè sempre pot haver aspectes d’un indret que poden ser útils en un altre.

Quins són aquests temes que generen sensibilitat i que són rellevants com a punt de partida?

Molt sovint la inquietud parteix de persones que es mouen en àmbits relacionats amb l’alimentació i l’educació que són potser els que més sensibilitat desperten, però des d’aquí arriben ràpidament al tema de l’energia, que en realitat està imbricat amb aquests àmbits i amb molts d’altres perquè afecta l’accés als recursos i als aliments, els modes de desplaçament i les formes de vida i de relació en general. A més, la resposta a com podem crear modes de vida menys dependents dels combustibles fòssils ha estat sempre en el centre del nostre debat com a moviment.

"El que no podem fer és creure’ns la fantasia que en el futur podrem seguir utilitzant la mateixa energia que ara però d’altres fonts més “verdes”"

 

N’hi ha prou amb fer servir més renovables?

El que no podem fer és creure’ns la fantasia que en el futur podrem seguir utilitzant la mateixa energia que ara però d’altres fonts més “verdes”. Per fer plaques solars necessitem petroli i el mateix per muntar aerogeneradors. Avui en dia les energies renovables cobreixen com a molt un 15% del consum elèctric i l’electricitat és un petit percentatge de tota l’energia que utilitzem.

Com valora que cada vegada s’aposti més per les fonts d’energia locals?

Produir la pròpia energia a nivell local és un pas important i si la producció és neta millor. Aquest tipus de producció té molt a veure amb la capacitat d’emmagatzemar l’energia que és encara un repte tecnològic, però que també està en relació amb la incertesa sobre la disponibilitat d’alguns recursos minerals que són components essencials de les bateries.

"Avui en dia gran part de l’energia serveix per transportar productes i persones a unes distàncies considerables. Si aquestes àrees d’activitat es racionalitzessin en el territori, el consum energètic baixaria molt"

 

Està suggerint que no es tracta de substituir unes energies per unes altres per mantenir el mateix nivell de consum, sinó que la clau de la transició energètica és disminuir aquest consum?

Així és, i hi ha diverses vies per fer-ho. Una d’elles és sens dubte modificar la ubicació de l’activitat humana i econòmica. Avui en dia gran part de l’energia serveix per transportar productes i persones a unes distàncies considerables. Si aquestes àrees d’activitat es racionalitzessin en el territori, el consum energètic baixaria molt. No vull dir que això sigui fàcil de fer. En una gran ciutat és encara més complicat perquè el nivell d’interrelacions amb l’exterior és molt gran, però es podria començar per localitats petites on seria molt més fàcil.

La pregunta clau és fins a quin punt estem disposats a sacrificar certes “comoditats”?

"Hem de tenir en compte que ara en el camp de l’energia som en mans de les grans companyies que de vegades són transnacionals que no prioritzen el benestar de població"

 

Avui l’energia és un producte més dintre del mercat. Alhora hi ha una tendència creixent en molts països -igual que es fa en el cas de l’aigua- a que torni al control públic. Què en pensa?

Si entenem l’accés a l’energia com un dret, treure’l de mans privades sempre és beneficiós. De moment, des del poder públic alguns municipis estan portant a terme iniciatives molt interessants, com per exemple la de Rubí brilla. Però també em semblen molt bé els projectes liderats des de la societat civil com Viure de l’aire en què diverses persones han adquirit un aerogenerador. Són iniciatives que es complementen. Hem de tenir en compte que ara en el camp de l’energia som en mans de les grans companyies que de vegades són transnacionals que no prioritzen el benestar de població.

"Sovint les urgències fan passar a un segon pla allò que és important, com seria l’energia, sobretot quan aquest tema no forma part de la “cultura” dels tècnics municipals i de l’equip de govern"

 

Creu que els municipis podrien fer encara molt més per la captació i la gestió de l’ energia a nivell local?

Segurament sí i una raó per la qual no ho fan és de percepció econòmica. Es té la idea que caldria grans inversions i en part és veritat que avui en dia els ajuntaments no tenen la capacitat que tenien fa unes dècades. Per altra banda, els equips municipals topen de vegades amb realitats burocràtiques que poden ser un obstacle a projectes d’experimentació i d’innovació. Hi ha encara una altra raó que té relació amb allò que considerem urgent i el que considerem important. Sovint les urgències fan passar a un segon pla allò que és important, com seria l’energia, sobretot quan aquest tema no forma part de la “cultura” dels tècnics municipals i de l’equip de govern.

Vostès, des del seu moviment, han encarat aquest problema?

Des de Municipis en transició ens hem reunit amb diferents ajuntaments per parlar amb ells del canvi sistèmic i cultural, que es molt difícil de vendre. Molts ens deien que era molt interessant, però quedava clar que hi havia temes que passaven per davant, com asfaltar determinats carrers. De nou, la importància i la urgència.

"Un dels nostres objectius és precisament que la forma de pensar sistèmica tingui pes en les decisions i que entri a fons dins la cultura política general, és a dir, la que està compartida per tothom independentment de la ideologia"

 

De vegades grans actuacions amb repercussions socials i energètiques importants, com és el cas de Madrid central, es poden veure revertides per un simple canvi de color polític. Tot i que al final sembla que no serà així. En qualsevol cas s’ha posat de manifest la fragilitat de certs avenços.

Un dels nostres objectius és precisament que la forma de pensar sistèmica tingui pes en les decisions i que entri a fons dins la cultura política general, és a dir, la que està compartida per tothom independentment de la ideologia. Això podria impedir que es repetís un cas com el que planteja. Crec que és possible fer-ho. Als anys 90 no tothom defensava el reciclatge i ara això és impensable!  L’intent de revertir Madrid central respon a una idea de fer “el que demana la gent”, sense saber segur que és així. Cal escoltar a la gent, sí, però moltes vegades la gent es mou per la comoditat immediata. Per tant la visió sistemàtica ens ajuda a prendre les bones decisions.

Vostè ha afirmat més d’un cop que allò que fem té molt a veure amb la manera com ens relacionem. Què vol dir?

El moviment de transició té tres principis simples: cap, cor i mans. Cap es refereix al fet d’ accedir a la millor informació i educar-nos. Mans vol dir passar a l’acció. Però el pas del cap a les mans es fa pel cor. De res ens serveix transformar l’economia o l’energia o l’alimentació si al final en els nostres projectes reproduïm les maneres de relacionar-nos que ens han portat fins on som ara.

"De res ens serveix transformar l’economia o l’energia o l’alimentació si al final en els nostres projectes reproduïm les maneres de relacionar-nos presidides per l'opressió, la manca d'equitat i de cura envers les persones o la natura"

 

Quines són aquestes formes de relació?

Em refereixo a les formes derelació presidides per l’opressió o per la manca d’equitat i per la manca de cura envers les persones o la natura. En el món de l’activisme lluitem contra dificultats tan grans i és tot tan difícil que, o t’hi entregues per complet fins a cremar-te, o no és suficient. Precisament, una de les coses que més em va atraure del moviment de transició és que reflexionava sobre si aquest tipus d’entrega no era en realitat una forma d’abús que exercíem sobre nosaltres mateixos, en definitiva una forma de fer que s’assemblava molt a les del món que volem superar. 

"Quan parlem del decreixement no només ho fem d’un concepte, sinó d’un procés psicològic i emocional molt profund"

 

La transició cap a la sostenibilitat hauria de ser abans que res una transició psicològica?

Quan parlem del decreixement no només ho fem d’un concepte, sinó d’un procés psicològic i emocional molt profund. Comprar en una cooperativa de consum no és gaire difícil però i abandonar el cotxe? I deixar de viatjar? I deixar de treballar per una gran companyia petrolera que et paga 100.000 euros l’any? És clar que si entenem la transició com un canvi tan profund hem d’anar cap a un nou tipus de relacions humanes en què fa falta, per exemple, que tots els que hi estem implicats ens donem un suport mutu.

Potser ens agrada més pensar que el repte és només tecnològic...

Però és cultural i psicològic!Quan anem a veure una pel·lícula del futur se’ns mostren habitualment dos extrems possibles: o bé un món on es colonitzen altres planetes i on la tecnologia ho ha resolt pràcticament tot, o bé un món distòpic i apocalíptic. Però ningú es pregunta mai: què hi ha entre aquests dos extrems? Aquí és on entra la capacitat d’imaginació dels humans. Parlem tota l’estona d’innovar pensant en tecnologia, efectivament, quan innovar vol dir fer coses que no s’han vist abans. Fins i tot pot ser innovadora alguna pràctica oblidada que es pot recuperar i posar al dia.

"La dicotomia entre poder públic i la ciutadania s’hauria d’anar esborrant. Hem crear espais de trobada em refereixo a espais on cadascú es pugui expressar amb tota llibertat sense haver de portar el “barret” del càrrec, o del partit o de l’activista"

 

Comentava ara això del punt de trobada entre extrems i al principi de l’entrevista es referia al fet de generar també espais de trobada entre ciutadania i poder públic. És un problema que existeixi aquesta separació?

La dicotomia entre poder públic i la ciutadania s’hauria d’anar esborrant. Els ajuntaments sorgeixen de la ciutadania i les dues parts han d’estar al servei l’una de l’altra i no una sobre l’altra. Quan parlo de crear espais de trobada em refereixo a espais on cadascú es pugui expressar amb tota llibertat sense haver de portar el “barret” del càrrec, o del partit o de l’activista. Cal que els presents puguin parlar simplement com a persones.  Aquest tipus d’espais és el que ens agradaria crear. No és fàcil però quan s’aconsegueix els resultats són molt bons.

Ens pot explicar algun exemple en aquest sentit?

La comarca de La Garrotxa està formada per 21 municipis i té una llarga trajectòria de col·laboració política en consorcis de temes socials i ambientals. Aquests consorcis funcionen bàsicament bé però la seva comunicació amb la societat civil era pràcticament nul·la. Hem donat suport a una organització nova amb representants d’aquests consorcis i de la societat civil i ara s’ha creat un observatori de sostenibilitat que ha facilitat el treball conjunt.

Estem molt acostumats a prendre decisions en el marc que ens ha donat el sistema de democràcia representativa i la idea de consens. Però moltes de les raons per les quals els projectes de sostenibilitat no arriben a bon port tenen molt a veure amb qui és present en la conversa. Hi ha molts col·lectius que queden fora de la conversa. Com podem anar cap a un bon sistema de presa de decisions si no donem entrada a totes les parts interessades?

"Necessitem canvis “ràpids i sense precedents. Ningú pot imaginar que aquests canvis seran possibles sense dialogar amb persones amb les quals mai no hem parlat abans"

 

En general, es parla molt de diàleg, però a l’hora de portar-lo a terme...

No hi ha res més transformador que el diàleg. L’últim informe sobre el canvi climàtic de l’IPCC diu que necessitem canvis “ràpids i sense precedents” Ningú pot imaginar que aquests canvis seran possibles sense dialogar amb persones amb les quals mai no hem parlat abans.


   

Relacionats

Entrevista

Yayo Herrero és una de les líders de la transició ecològica o, podríem dir, sistèmica. Les seues conferències apleguen multituds desitjoses d’escoltar una veu lúcida i ferma, que transmet de forma serena la urgència d'avançar en l'alternativa al sistema capitalista. Yayo dibuixa aquest nou model a través d'una mirada feminista i ecològica que ens permeti noves formes de relació entre nosaltres i amb el planeta, recordant que som eco i interdepedents. Amb ella analitzem què és l’ecofeminisme, un moviment que sens dubte lidera a la península i quins són els camins que podem transitar per viure amb harmonia amb els nostres cossos i la Terra que ens acull.

Entrevista

A pocs dies que comenci la Setmana de l’Energia a Catalunya publiquem aquesta conversa amb Manel Torrent, director de l’Institut Català de l’Energia en la que reflexiona sobre la Transició Energètica a Catalunya i la guia del Pacte Nacional per descarbonitzar el país com a màxim al 2050 i actuar en un nou model energètic renovable, net, descentralitzat, democràtic i sostenible.

Notícia

L’increment de la capacitat dels diferents tipus de sòls per absorbir i emmagatzemar carboni és una de les accions que es poden aplicar per mitigar els efectes del canvi climàtic

Butlletí