“La consciència ecològica no té res a fer amb la consciència econòmica”

Sostenible.cat
01/09/2008
Des d'un despatx amb magnífiques vistes a la platja de la Barceloneta, el lleidatà Salvador Rueda dirigeix l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, un experiment fruit de la cooperació entre l'Ajuntament i la Diputació barcelonines, així com l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus, per tal de "repensar les ciutats en tots els àmbits, sempre i quan tinguin un caràcter estratègic".

Què vol dir això de "repensar les ciutats des d'un caràcter estratègic"?
Doncs que el que nosaltres pensem després ha de tenir repercussions de canvi profundes i més àmplies que l'esforç que nosaltres fem. Tractem qüestions com l'urbanisme, la mobilitat, l'espai públic, l'aigua, l'energia, aspectes socials, aspectes d'organització urbana, de la complexitat de la ciutat, tot allò que sigui estratègic per canviar-la amb criteris de sostenibilitat en l'era de la informació.

I pot ser més concret?
Doncs nosaltres creem  un model. És el nostre valor afegit de l'agència, dissenyem les ciutats amb un model que és el model de ciutat compacta, complexa, eficient en el consum de recursos i cohesionada socialment. Aquests quatre grans eixos tenen una sèrie d'indicadors que li donen contingut i que ens permeten testar el grau d'acomodació que tenen a la realitat existent o inclòs a la projecció futura, que també ho mesurem.

Vostè parla de ciutat compacta, però la tendència és just la contrària
Sí, és evident, les urbanitzacions amb caseta i jardí s'estenen, i això s'ha de frenar. Però si no ho fem nosaltres ja se n'encarregarà la realitat. Ja en parlarem de fer 15 quilòmetres per qualsevol cosa amb una benzina que no es pugui pagar, o quan s'hagi d'escalfar una casa exposada als quatre vents i això suposi el doble o triple del consum de combustible que en un apartament. Quan l'aigua es posi pels núvols ja veurem on posen el jardí.
Al final, el tema està en que una parcel·la unifamiliar i un jardí no fan res, però quan això ho multipliques i tothom vol viure de la mateixa manera es fa insostenible. Nosaltres el que volem és fer ciutat, no fer urbanitzacions. La ciutat la fan dues coses: l'espai públic -a les urbanitzacions no hi ha espai públic, hi ha una mena d'indret per passar amb el cotxe fins a casa, però no hi ha espai públic- i la reunió dels complementaris: el conjunt d'activitats mixtes que s'agrupen en un indret per crear les sinèrgies i l'organització necessària per a que nosaltres estiguem aquí parlant d'això i uns altres ens estiguin fent el pa del dinar.

I el problema per frenar-ho és la mala planificació o la seva manca?
Potser no hi ha hagut la planificació adequada, perquè la planificació urbanística és competència municipal i l'ajuntament del cantó pot fer el que li doni la gana. Així, és obligat tenir una organització intermunicipal que transcendeixi els límits del municipi i permeti ordenar allò que, per altra banda, ha provocat aquesta dispersió en el territori amb totes les seves conseqüències econòmiques ambientals i també socials. Crec que això es pagarà molt car. Si el preu de la benzina puja com sembla que pujarà a veure que passa amb els serveis socials, qui dóna serveis a aquesta gent que a més està envellint.
Si tot aquest tipus de qüestions relacionades amb l'energia, el canvi climàtic, etc. continua assentant-se, com no pot ser d'una altra manera, aquestes decisions tindran repercussions per molta gent.

Però sembla que la gent vol viure així com sigui.
Sí, i això es veu en la producció de ciutat, que és exactament igual a tot arreu. Això ve dels Estats Units, que van inventar la hipoteca i el crèdit per poder-se comprar la casa unifamiliar i el cotxe. I aquest model ha calat.

(F)

I a més hi ha molta gent que hi ha guanyat diners.
El que fa el tema encara més complex, perquè en aquesta frontera entre el camp i la ciutat és un lloc on hi guanya diners tothom. El promotor immobiliari, el constructor, però també el pagès que pot convertir el seu sòl agrícola en urbà i això li incrementa moltíssim el preu. Per tant, quan es pot urbanitzar tothom està content. Però el que passa a nivell col·lectiu és més complicat.
Crec que hauria de seguir-se un model on el camp fos més camp i la ciutat més ciutat, amb fronteres més definides i que aquestes tinguessin un nivell d'organització més elevat que no pas ara. El problema és que fruit d'aquesta lògica econòmica mercantilista, el que els economistes ecologistes en diuen crematística, el que s'aconsegueix és diluir la ciutat i destruir el camp.

Aquest model es pot canviar o ja és irreversible?
El farà petar la realitat contundent. Les qüestions que comentava abans.

No pas la consciència ecològica?
La consciència ecològica no té res a fer amb la consciència econòmica.

A més de viure en una casa amb jardí volem una segona residència, què passa?
El tema de les segones residències està relacionat, no solament pel fet que la gent vulgui tenir una doble residència, sinó perquè les ciutats compactes ho són excessivament. No tenen l'equilibri suficient per que la gent pugui tenir un cert contacte amb la natura, amb espais lliures de soroll, llocs relaxants, etc. hem comprimit massa, també una altra vegada per l'avarícia. I el que li tocava de verd a les ciutats ens l'hem carregat, amb la qual cosa, la gent els caps de setmana o quan pot mira de cercar un indret que a la ciutat no té.

Però al meu barri fan una plaça nova i és de ciment.
És que és més barat de mantenir! Si és que sempre estem en el mateix! Encara que també hi ha un altre motiu, i és que els arquitectes, que són els qui dissenyen els espais públics, a vegades tenen en els seus criteris moltes qüestions de caràcter estètic i de fer les coses perquè sigui una foto fantàstica que pugui publicar-la i fer currículum. Hi ha molt de narcisisme en aquest àmbit.

I és real aquesta sensació de degradació de l'espai públic?
En algunes ciutats molt. Les ciutats que no tenen prou massa crítica per obtenir diners per mantenir un espai públic de qualitat es nota molt. Les ciutats haurien d'entendre que la casa de tots, que és l'espai públic, és el que primer del que s'hauria de tenir-ne cura, i no és sempre així. Per exemple Barcelona, aquesta aposta que ha fet per l'espai públic des del principi li ha suposat uns beneficis que d'altra manera no hagués tingut.

Com avalua la posició de Barcelona com a ciutat sostenible?
S'hi acosta en part, s'han fet moltes coses, però li queda transformar certs aspectes d'una realitat que per avarícia, per especulació, -pel mateix de sempre- per una lògica econòmica, fins i tot de poder, que ha fet que darrerament s'allunyi d'aquest model.

És un problema de millor gestió i eficiència o cal un canvi de model més profund?
Les dues coses. Però sobretot està en la gestió i en l'organització. Si tenim greixos animals a dojo a Agramunt que ens podrien permetre ser quasi autosuficients en biocombustible per una ciutat com Cervera -on vam fer un pla molt complet, on ho vam estudiar tot i no es va aplicar res- doncs s'ha de buscar l'organització per fer-ho, però això és molt difícil de plantejar, perquè cadascú fa la seva part. Uns són a l'escorxador i els altres tiren cables perquè arribi l'electricitat, però uns i els altres no s'entenen per res, ni es coneixen ni es volen conèixer.

Però la feina de tenir aquesta visió global correspondria als polítics, no?
Obvi, però no hi estan preparats.

Per?
Crec que és un tema de capacitat. La nostra societat no està preparada per abordar els problemes de manera sistèmica, sempre s'aborden de manera parcial i sectorial i no hi ha gent preparada per fer una lectura global en tota la seva amplitud, de posar en contacte allò que s'ha de posar en contacte per tenir una visió global, tal i com ho fa la natura. Per fer això nosaltres no estem preparats. Possiblement el cervell humà no està preparat per fer-ho.

O sigui que és un problema evolutiu!
Sí clar, aquest és el problema de la insostenibilitat, sinó no estaríem on estem!

Relacionats

Butlletí