'Calen partits polítics verds que siguin específicament verds'

Qui és Ecocupido, aquest ser misteriós que dóna nom al seu llibre? Ecocupido té dos punts de vista. D'una banda, és un recurs per evitar que la lectura del llibre, que conté moltes referències històriques, resulti feixuga. D'altra banda, aquest personatge es refereix a l'embogiment, a la il·lusió fortíssima que vaig tenir durant els anys vuitanta per l'ecologisme cívic primer i el polític poc després. Curiosament, molta gent ha entès aquest segon significat ja que els hi va passar una cosa semblant. Ecocupido simbolitza l'enamorament per l'ecologisme que va afectar molta gent en aquella època, tant del nostre país com d'arreu d'Europa. Amb l'excusa d'Ecocupido, però, no defujo una autocrítica per algunes de les meves accions durant aquell temps. En el llibre llegim que 'Ecocupido no va parar de transmetre el seu ideari torbador' i que 'actualment evito els dards d'Ecocupido gràcies a l'experiència'. L'impuls ecologista altera l'enteniment? Pot afectar tothom per igual? A mesura que passen els anys, la il·lusió es pondera amb l'edat i l'experiència. Malgrat això, aquests dards encara em podrien tornar a tocar. Ho noto per la motivació que em provoca llegir articles de premsa amb sensibilitat ecològica. Aquest poder, però, no afecta tothom per igual. En aquells anys va afectar gent molt sensibilitzada políticament i socialment, i de forma molt intensa algunes persones, com és el meu cas. Han calat les sagetes d'Ecocupido en la nostra societat? Com ha evolucionat la conscienciació ciutadana vers els problemes ambientals? El moviment ecologista dels anys vuitanta era efervescent. Actualment, aquest moviment, en determinats àmbits, s'ha institucionalitzat fins al punt que pot arribar a convertir-se en una etiqueta. Caldria veure fins a quin punt el reclam verd és sincer i no una simple vestidura. El fort poder financer i polític que en aquells anys agredia la natura segueix fent-ho. Els ciutadans tendeixen a un sentiment de conformisme, amb algunes excepcions, és clar. Activistes declarats d'aquell temps ocupen avui llocs de responsabilitat i sembla que el sentiment ecologista se'ls hagi esmorteït. Quina rebuda ha tingut el llibre? Hi ha hagut persones que l'han rebut molt bé i l'han difós. En canvi, altres persones, citades en el llibre de forma positiva, l'han defugit, com si no volguessin rememorar aquells temps, com si s'adonessin que no han pogut seguir la línia que tant defensaven. Llegint el llibre, sobretot a la part final, un pot arribar a perdre's amb tants noms de partits verds. Per què el nostre país no ha disposat mai d'un partit ecologista unificat i potent? A dins dels partits polítics verds, es van reproduir gairebé totes les contradiccions que hi havia en els partits convencionals. Per exemple, la qüestió de la vertebració o no de l'Estat espanyol o les diferències entre els diversos corrents marxistes. Aquests conflictes van conduir a la divisió interna. Des de fora dels partits verds, existia una desconfiança d'un ampli sector de l'ecologisme cívic envers l'ecologisme polític. Pensaven que crear partits polítics verds feia perdre les essències ecologistes ja que s'havia d'entrar en el joc brut de la política. A Catalunya es va afegir el debat sobre el nacionalisme o l'estatalisme dels partits verds catalans, que va enfrontar Els Verds i Alternativa Verda. També va aparèixer un nou partit polític, Els Verds Ecologistes, nodrit per una secta, que va confondre l'electorat en les eleccions de l'any 1988. Com valora el paper actual dels partits ecologistes? Vist des de fora, és significatiu que un representant d'un partit verd hagi accedit al Parlament espanyol integrat en la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En aquells anys això no hauria estat possible. D'altra banda, avui es mantenen un bon nombre de partits verds, si bé només uns quants són coneguts per l'opinió pública. Alguns d'aquests partits coneguts, com ara Iniciativa per Catalunya-els Verds (ICV), no són estrictament partits verds, ja que només en tenen una part relativa. Altres partits coneguts a Catalunya, tot i que menys, són Els Verds-Opció Verda i els Verds-Alternativa Verda. D'una altra cosa estaríem parlant si hagués reeixit l'objectiu del Congrés d'Unitat dels Verds i les Verdes de Catalunya que es va fer a Terrassa l'abril de 1993. Totes les organitzacions s'havien d'autodissoldre legalment per crear un partit polític únic de tipus confederal que es diria 'Confederació dels Verds'. Els Verds (EV) es va autodissoldre, però altres organitzacions no ho van fer. Van sorgir noves lluites internes i l'intent va fracassar. Malgrat tot, per primera vegada, una coalició (ICV) amb un partit ecologista forma part d'un govern de la Generalitat. S'ha notat en les polítiques impulsades en els darrers dos anys? Sí que s'ha notat, hi ha hagut un canvi gran respecte governs anteriors. Tot i les contradiccions internes, s'ha notat en temes com les energies alternatives o el fre a l'especulació urbanística, sobretot al litoral. Com podrien millorar els partits verds? Calen partits polítics verds que siguin específicament verds. En els partits verds actuals no veig que quallin del tot els principis verds. Les línies ideològiques no verdes pesen més que les ecològiques. A més, els partits verds existents haurien de promoure que la gent tingués una vida participativa i associativa més intensa, i no s'haurien de bolcar només en la tasca estrictament parlamentària i electoral. Arribaran els partits verds de casa nostra a disposar algun dia del suport que tenen a altres països europeus com Alemanya? Ho dubto molt, tot i que ho desitjaria. Falten molts anys per tal que arribem al nivell científic i cultural que tenen a Alemanya. I això no és una qüestió política, sinó sociològica. En els congressos europeus de partits verds als quals vaig assistir, notava una gran capacitat i coneixement científic entre els membres dels partits europeus, cosa que a aquí no es donava tant. Aquí perdem el nord amb algunes qüestions com ara l'impacte paisatgístic de l'energia eòlica. Aquests impactes són insignificants respecte els perjudicis que provoquen les centrals tèrmiques i nuclears. Hi ha persones molt preocupades per la conservació d'algunes espècies i que no es preocupen tant per lluitar contra l'energia nuclear, que pot tenir conseqüències fatals sobre totes les espècies. Com a advocat, ha denunciat en diverses ocasions episodis de contaminació ambiental, entre els que destaca el de la central tèrmica de Cercs, que va acabar amb la primera sentència per delicte ecològic a tot l'Estat espanyol, l'any 1988. Si bé Cercs va ser la primera sentència, el cas de la central tèrmica d'Andorra (Terol), que no va arribar a judici, va ser molt més important per la quantitat d'entitats i institucions implicades i pels recursos que s'hi van invertir. Cercs, però, va rebre més atenció per part dels mitjans de comunicació. Avui dia, es persegueixen suficientment els delictes ecològics? No. Un jutge dicta sentència d'acord amb la legislació vigent i les proves. En qualsevol tema ambiental greu, calen proves pericials que fonamentin els arguments dels perjudicats o els de l'altra part. Normalment, els que han provocat l'agressió ecològica pertanyen a grups financers que disposen de molts recursos econòmics per pagar els perits, els experts, de més renom. Això acaba decantant la balança al seu favor. En canvi, els que denuncien les agressions solen ser ONG o particulars agrupats i gairebé mai disposen de diners per poder pagar els perits. Això no vol dir que no hi hagi perits que vulguin actuar en favor de les causes ambientals, el que passa és que les proves que han de fer valen molts diners. A això cal afegir el risc que han d'assumir aquestes ONG o particulars d'haver de pagar les costes, és a dir, els honoraris dels advocats i els pèrits de l'altra part, els quals solen ser molt elevats. Caldria crear un institut pericial independent dotat de recursos suficients per afrontar els peritatges. Moltes causes obertes pels fiscals han rebut sentències absolutòries per falta de proves. El cas de Puigneró és excepcional. La legislació ambiental actual és molt àmplia, abasta àmbits ben diversos. Creu que és suficient, o caldrien més lleis encara? Potser sí que caldrien més disposicions legals, sempre i quan anessin acompanyades d'una actuació més eficaç d'inspecció i seguiment de la seva aplicació. La normativa vinculada al dret administratiu és tan extensa que moltes lleis s'incompleixen, però això no vol dir que en calguin menys. Qui té la responsabilitat de fer-les complir? L'incompliment és responsabilitat de tota la ciutadania. Les autoritats tenen la seva part de responsabilitat, però els ciutadans també la tenim perquè ens falta una vida associativa més intensa. Les associacions estan per terra, s'han tecnificat i depenen massa de les subvencions. En canvi, hem viscut etapes on la força ciutadana sostenia les entitats. Per fer complir la legislació, cal una acció ciutadana més punyent i contínua. A Ecocupido fa abundants referències al paper que els mitjans de comunicació tenen com a transmissors dels problemes i els conflictes ambientals. Confia en la influència positiva del mitjans sobre la sensibilització ambiental dels ciutadans i dels polítics? La influència dels mitjans sobre els ciutadans és molt gran. Sobre els polítics ho posaria més en dubte. En aquest sentit, és important que la tasca dels mitjans no estigui manipulada. La televisió i la premsa, per exemple, estan fent un seguiment exemplar de les agressions ecològiques i les injustícies que es donen a l'Àfrica. El tractament que es fa del canvi climàtic també és molt important. La revista El Ecologista, d'Ecologistes en Acció, supera la visió reduccionista que a vegades té l'ecologisme, centrat en determinades espècies. L'efervescència de grups ecologistes que va haver-hi als anys vuitanta es va acabar fa anys. Avui sembla substituïda per la de plataformes ciutadanes que lluiten contra projectes concrets. Quin sistema d'actuació li sembla més efectiu, grups generalistes, o plataformes específiques? Crec que han de persistir els dos mecanismes alhora. La societat és prou rica com per obtenir bons resultats dels dos sistemes i seria un símptoma de feblesa el fet que només n'hi hagués un. Precisament perquè cal pensar globalment i actuar localment, calen els dos mecanismes. Aquest principi, títol d'un dels capítols del seu llibre, podria estar caducat? Hi ha qui el substitueix pel de 'pensa localment, actua globalment'. Jo no crec que estigui caducat. A més, aquest principi dóna lloc a múltiples visions. Per exemple, hi ha persones molt idealistes que es traslladen a indrets afectats per importants agressions i injustícies per mirar d'evitar-les sobre el terreny. Quan aquestes persones ja porten un cert temps lluny de casa, els hi diuen que potser hagués estat millor que es quedessin al seu país d'origen i des d'allà influir en els poders de decisió per mirar de fer arribar ajuts que, d'altra manera, no arribarien. Un ha d'actuar en el lloc on es troba i que millor coneix, treballar localment, sense deixar de pensar globalment. I ser capaç que el treball local influeixi també en altres llocs del planeta. És més útil aconseguir des d'aquí que les autoritats enviïn tècnics a un lloc on falta aigua per extreure-la i canalitzar-la, que no pas anar directament allà a ajudar les poblacions locals durant molt de temps a obtenir aquesta mateixa aigua.