Alfons Pérez: “ Hem fet un crit per generar força col·lectiva i no deixar que altres decideixin el nostre futur”

01/02/2021 - 12:54

Alfons Pérez ha dirigit la publicació Pactes Verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara, de  l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG), entitat en la qual treballa com a investigador. Aquest llibre, gratuit per tothom, és sens dubte una lectura imprescindible per obtenir claredat en aquests temps, que auguren canvis profunds. Sens dubte, la pandèmia ha accelerat l’arribada d’un nou cicle de crisi (sanitària, climàtica, ambiental, feminista, etc.)  que mai no va desaparèixer del tot i que s’entrellaça i s’amplifica amb altres reptes globals del segle XXI. Aquest treball pretén arribar a l’arrel dels reptes als qual ens enfrontem, i empoderar-nos per construir un nou sistema cultura i econòmic que possibiliti una forma de vida en dignitat i protegeixi la salut global, la dels essers humans i el planeta. Conversem amb ell sobre algunes qüestions relacionades amb aquests reptes.

“La COVID-19 no ha creat cap crisi. Ha accelerat la que ja existia”

¿La pandèmia ens ha tret la bena dels ulls i ens ha mostrat una realitat que es volia que estigués oculta?

D’entrada venim d’una crisi de fons financera, la del 2008, que mai no havia marxat del tot. Es van prendre mesures per apaivagar-la, però la irrupció de la COVID-19 ha posat damunt la taula el problema de la feblesa de tota una sèrie de sectors econòmics i de treballadors i treballadores. Fins i tot moltes grans empreses no estaven en condicions de poder suportar els primers impactes de la pandèmia. Es diu que la COVID-19 ha creat una crisi econòmica, però seria molt més correcte dir que ha accelerat una crisi de fons que existia.

Més enllà de l’economia, i pensant ja en l’espècie humana, la nostra petjada antròpica cada vegada més present a molts ecosistemes, ha facilitat el salt de virus animals a les persones. El nostre sistema cada vegada s’estén per més espais bioproductius i les zoononosis es veuen afavorides per aquest fet.

Aquest és el tipus de problemes, junt amb els derivats de l’emergència climàtica, que aniran apareixent en el segle XXI.

Junt amb el títol de l’obra apareix un subtítol no menys significatiu: el futur es disputa ara. Aparentment sembla una obvietat. El futur sempre és el resultat de les decisions del present.  Quina idea s’ha volgut transmetre aquest subtítol?

El sentit que té el subtítol és el de remarcar que en molt poc temps ens estem jugant una sèrie de reptes globals. Per exemple, s’estan posant una gran quantitat de diners públics per reconvertir l’economia i fins i tot els que estem treballant en espais d’incidència política n’estem sent més espectadores que protagonistes d’aquest procés. El futur es disputa ara és un crit per generar força col·lectiva, per entrar en discussió sobre un futur que de moment no el decidim nosaltres sinó uns altres.

"Cal plantejar-se si hi ha alguna possibilitat de fer una gestió democràtica de les crisis"

Aquesta és una sensació força estesa ara mateix: moltes de les decisions crucials que s’estan prenent ignoren la voluntat popular. Paradoxalment,  la paraula participació es fa servir més que mai.

Cal plantejar-se  si hi ha alguna possibilitat de fer una gestió democràtica de les crisis. Ho dic perquè el 2008 va passar el mateix. Ningú no va poder opinar sobre si calia rescatar els bancs o sobre els desnonaments i sobre tantes altres coses. Va haver-hi un rescat de l’economia i la gent va sortir molt perjudicada. Ara, tot i que el govern de l’estat és diferent color que aleshores, torna a passar el mateix.

"Hauríem de poder decidir quins són els sectors en què volem que es basi l’economia del futur"

Són polítiques d’emergència i es prenen decisions molt ràpidament i els responsables pensen que obrir-les a la participació seria frenar-les. En l’etapa d’emergència pròpiament dita això s’arriba a entendre, però a continuació es podrien obrir les decisions al debat públic. Per exemple, hauríem de  poder decidir quins són els sectors en què volem que es basi l’economia del futur.

Amb la COVID-19 hem vist clarament que hi ha uns sectors molt poc resilients i amb una dependència brutal de l’exterior, com és el cas del turisme. El automòbil també forma part d’aquest grup. La COVID-19 ens ha fet veure la rellevància de la salut –que va més enllà de la sanitat– o de tot allò que té a veure amb les cures i amb les feines de la llar. De quina manera les polítiques públiques estan donant suport a tot això? Ni tan sols forma part del debat.

Som a les portes d’una crisi sistèmica que podria significar el final d’una època? O, per contra, el sistema és prou resilient com per sortir-se’n i, un cop hagi passat aquesta etapa, reprendre el camí com si res?

Mai no subestimaria la capacitat de readaptar-se i de transformar-se del capitalisme. Però també penso que cada sortida que fa d’una crisi, la fa d’una manera més precària. Això és així perquè el sistema econòmic reposa damunt d’un sistema ecològic que l’alimenta i, cada vegada els límits biofísics, es fan més presents a l’economia. I no és qüestió de l’esgotament del petroli o del gas, sinó que estem parlant de moltes altres matèries primeres crítiques i de disponibilitat limitada. Les transicions verdes que s’estan plantejant des dels països de l’OCDE o dits “desenvolupats” es plantegen amb una base tecnològica molt forta que es basa en aquestes matèries primeres.

"Les polítiques públiques haurien d’acompanyar el procés de canvi cultural derivat de la pandèmia"

El que hem observat al llarg de la pandèmia, si més no en aquest país, és que en els moments que s’han relaxat les mesures i s’ha dit que la situació era menys perillosa la gent ha continuat fent tot allò que feia abans com, per exemple, ocupar els espais de consum massivament.

Sí, crec que vivim en una societat amb molt poca memòria. També s’ha d’entendre que el procés ha estat traumàtic i molt asimètric. Hi ha hagut una diversitat de situacions: des de la gent que no li ha passat res fins aquells que han patit molt. No dic que ho trobi normal, però senzillament moltes persones han volgut tornar al que creuen que és la normalitat i, si la normalitat és consumir, doncs així s’explica aquest fenomen.

Penso que les lliçons de la pandèmia, en el sentit de efectes importants que provoquin canvis culturals, arribaran més aviat a mitjà termini. Les polítiques públiques haurien d’acompanyar aquest procés.

"Posar la mirada en l'origen de la pandèmia vol dir posar en qüestió tot el nostre model econòmic. Això vol dir obrir la capsa de Pandora. De tota manera crec a mesura que avancem en aquest segle XXI, no ens quedarà cap altre remei que obrir-la"

Des de que es va iniciar la COVID-19, el focus de la conversa s’ha centrat molt en aspectes de gestió, logístics, organitzatius, de recerca.  Per una banda, és lògic que així sigui, ¿però no el sorprèn que s’hagi fet molt poc èmfasi en el que sembla l’origen de tot plegat, és a dir, en la maldestre interactuació humana amb els ecosistemes?

Sí, la veritat és que aquest aspecte clau ha quedat invisibilitzat. Fins i tot aniria més lluny, diria que ha quedat eclipsat amb la idea de que això ha passat a la Xina perquè mengen determinats animals i no tenen higiene, amb una certa mirada de superioritat neocolonial. No és un problema d’higiene o de la Xina només. En el món occidental vam viure el problema de les vaques boges o la grip aviària, per citar només dos exemples que tothom recorda.

En els discursos, per altra banda, hem sentit sovint l’expressió “lluita contra la COVID” que és com dir que lluitem contra un efecte i no contra una causa, que seria la relació amb els ecosistemes. Evidentment, quan hi ha l’impacte fort hem de lluitar-hi, però no podem passar per alt, quan la situació millori, quin és el problema de fons. 

De tota manera, avançar en aquesta direcció vol dir posar en qüestió tot el nostre model econòmic. Això vol dir obrir la capsa de Pandora. De tota manera crec a mesura que avancem en aquest segle XXI, no ens quedarà cap altre remei que obrir-la.

"El Next Generation EU està finançant amb diner públic una transició verda que haurien de fer les grans corporacions amb els seus propis recursos"

El Pacte Verd Europeu, que és previ a la pandèmia, s’ha vist reforçat fins al punt d’haver-se convertit en l’eix impulsor de Next Generation EU el paquet d’inversions per reconstruir Europa de manera més “ecològica, digital i resilient”. Ens n’hem d’alegrar o estem davant d’un business as usual pintat de verd?

Just quan va començar la pandèmia, en molt poc temps es va començar a desactivar el Pacte d’estabilitat perquè els països poguessin endeutar-se. I vam veure tot un seguit de mecanismes com els ERTOS, els avals i instruments financers en primera instància per evitar que l’economia caigués durant el confinament. 

Cap a l’estiu es va començar a parlar de la recuperació i aquí es quan entra el Next Generation EU amb uns 750.000 milions d’euros. Aquest programa acaba afavorint grans inversions de grans empreses. Perquè posa damunt la taula una sèrie de processos burocràticament tan complexos i que s’han de fer en tant poc temps, que fa molt difícil que les petites empreses o organitzacions hi puguin accedir. Per tant s’està finançant amb diner públic una transició verda que haurien de fer les grans corporacions amb els seus propis recursos.

"Cal que l’economia social i solidària pugui aprofitar al màxim l’oportunitat i els recursos disponibles amb un sentit pragmàtic"

El Pacte Verd Europeu es va fer el 2019 i quan va arribar a la pandèmia molts vam pensar que la qüestió ambiental es guardaria al calaix. Però, en comptes d’apartar aquesta qüestió com s’havia fet en altres ocasions, s’ha posat al nivell més alt de l’agenda política. I per què ho fa això la Unió Europea ara? Doncs perquè vol posicionar-se a nivell internacional entre els EUA i la Xina en un aspecte al qual aquests dos països no li donen tanta importància. La idea és transformar l’economia europea en “capitalisme verd” que no deixa de ser capitalisme. Malgrat tot, cal que l’economia social i solidària pugui aprofitar al màxim l’oportunitat i els recursos disponibles amb un sentit pragmàtic.

"Si l’administració vol que les pimes, les cooperatives, i les empreses de l’economia social i solidària puguin accedir als ajuts, cal fer un acompanyament en el procés burocràtic de presentació dels projectes i de la seva execució"

A Catalunya les petites i mitjanes empreses generen el 72% de l’ocupació però en canvi no s’ està ajudant a aquestes empreses a sobreviure. Quina és la seva visió?

Un formulari en una pàgina web no soluciona problemes. Si l’administració vol que les pimes, les cooperatives, i les empreses de l’economia social i solidària puguin accedir als ajuts, cal fer un acompanyament en el procés burocràtic de presentació dels projectes i de la seva execució.

Un dels elements molt important en tot aquest moviment de transformació des de dalt que se’ns anuncia és la transformació digital, que gairebé es presenta com la clau de volta de tot: de la transició energètica, de la generació de riquesa, d’una societat més justa. No hi veu algunes ombres en la digitalització?

La pandèmia, amb tothom tancat a casa durant força temps, ha donat molta rellevància a la transformació digital. Un informe recent del World Economic Forum deia que moltes empreses estan apostant per la digitalització i més específicament per l’automatització. I això conté alguns perills per al món del treball. A banda d’això, hi ha tot el debat sobre qui controla les dades.

"No veig que l’economia es desmaterialitzi al fer-se més digital i falta debat públic sobre molts aspectes de la digitalització. I un aspecte que tampoc mereix gaire atenció de la societat és que la majoria de feines relacionades amb IA o robòtica estan masculinitzades en un 85%"

És veritat que s’està obrint camí la idea de que la digitalització ens salvarà. La idea que lliga digitalització i medi ambient és que la primera ens pot fer avançar en la desmaterialització i per tant en la pressió sobre els recursos i la necessitat de mobilitat.  Però la veritat és que la digitalització també topa amb la disponibilitat dels recursos naturals. Tampoc es parla gaire del consum energètic associat. S’ha estimat que l’IoT estaria consumint un 7% de l’energia global. I pel que fa als residus, a la Unió Europea es generen més de 8 kg de residus electrònics per persona i any.

En resum, no veig que l’economia es desmaterialitzi al fer-se més digital i falta debat públic sobre molts aspectes de la digitalització. I un aspecte que tampoc mereix gaire atenció de la societat és que la majoria de feines relacionades amb IA o robòtica estan masculinitzades en un 85%.

"El procés que segueixen majoritàriament les grans corporacions es anar reduint plantilla i externalitzar per reduir costos i l’automatització aprofundirà molt en aquesta línia"

La irrupció generalitzada de l’IA,  l’IoT i de la Industria 4.0 apunten cap a un futur on el treball sembla que esdevindrà un recurs escàs. Hi ha, naturalment, explicacions tranquil·litzadores en el sentit que això no serà així i que es crearan noves tasques i funcions. El que ningú explica és com es crearan i com es conduirà aquesta transició. La veu factible?

Quan es parla dels nous llocs de reball que es generaran només es parla de grans xifres però no s’especifica de les polítiques que caldrà aplicar per poder-los crear. En la transició ecològica s’ha parlat molt de com es pot fer l’acompanyament de les persones que treballen en mineria o en centrals de carbó que s’hauran de tancar, però en el cas de la transició digital no sabem què passarà amb la gent que quedarà expulsada del mercat de treball.

El procés que segueixen majoritàriament les grans corporacions es anar reduint plantilla i externalitzar per reduir costos i l’automatització aprofundirà molt en aquesta línia.


 

Relacionats

Article

El projecte EdiCitNet, finançat per la Unió Europea i amb una durada prevista de 5 anys, va néixer amb l'objectiu de demostrar que la implementació d'infraestructures verdes no ornamentals pot augmentar la producció sostenible d'aliments a nivell local, així com regenerar espais urbans apostant per una millora de la inclusió social.  Sant Feliu és l'únic municipi participant de l'estat espanyol.

Article

Pactes verds en temps de pandèmies s’ha redactat i actualitzat en aquest context complex, inquietant, incert i, per a algunes persones, dramàtic. La seva intenció neix de la certesa que, tot i viure en un moment d’intersecció d’emergències (sanitària, climàtica, ambiental, feminista, etc.) i de restriccions de tot tipus (confinaments totals, parcials, perimetrals, tancaments sectorials, tocs de queda, etc.), cal no ser meres espectadores del futur que ha de venir. Aquesta publicació de l'Observatori del Deute per la Globalització, escrita per Alfons Pérez, és una crítica al GreenNewDeal i vol crear consciència crítica de cara als reptes globals del segle XXI. Es pot aconseguir de manera gratuita a la web de l'ODG.

Article

El Barcelona Green Deal és l’agenda urbana i econòmica per fer, en els propers deu anys, una ciutat més competitiva, sostenible i equitativa, adaptada a reptes com les transicions ecològica i digital, que s’han vist accelerats per la pandèmia. El nou full de ruta consta de 38 mesures, entre les quals s’inclouen transformacions urbanes per revitalitzar o crear noves zones estratègiques d’activitat econòmica. Quines són?

Butlletí