Venècia (per Joan Anton Tineo)

Fa anys dèiem "Spain is different" i ho podíem dir perquè era ben veritat. Quan des d'Europa s'entrava a l'estat espanyol notaves infinitat de diferències. Ara el contrast s'ha esvaït gairebé del tot. En canvi, no passa el mateix amb Venècia. Venècia és una altra cosa, ho ha estat sempre, però la diferència es va fent més aparent a mesura que passa el temps. Això és bona part del seu encant. Cada cop s'assembla menys a les altres ciutats del món occidental. La seva geografia és molt pròpia, la seva història també i, conseqüentment, la seva societat també ho és, tot i que cal una observació insistent per poder veure fins on arriba. Venècia és una capça, aïllada dins el seu entorn més proper. Només un exemple: és una ciutat sense cotxes, l'única ciutat de la cultura occidental que encara viu sense cotxes. Això no és cap característica secundaria: és un tret fonamental. La mobilitat es resol encara com fa mil anys, mitjançant dos únics sistemes de desplaçament: a peu (i només a peu, fins i tot sense bicicletes, ni cadires de rodes), o lliscant sobre l'aigua dels canals. Primera conseqüència: els 350.000 venecians (evidentment els turistes no) que, dins el seu entorn habitual no tenen més remei que desplaçar-se caminant, es coneixen a la perfecció, perquè es relacionen molt. A Venècia hi ha una intenssíssima convivència ciutadana, malauradament mig encoberta pels innumerables turistes que hi son arreu i durant tot l'any. Segona conseqüència: A Venècia no s'ha superat el context d'una ciutat medieval i, hores d'ara, és la ciutat medieval més gran del nostre món. Conserva aquells mateixos carrers que la caracteritzaren: només carrers estrets o carrers molt estrets. Ara, Venècia no és una ciutat gran, però manté una escala tant ajustada a la dimensió de "l'home descavalcat" que arriba a impressionar als visitants occidentals perquè sembla inabastable. Dins aquest micro-món de l'espai més immediat, cada cantonada de carrers (n'hi ha bastants milers d'encreuaments) és una sorpresa segura, a voltes bona, a voltes dolenta, sempre encuriosidora. Venècia és famosa pels seus canals, i així ha de ser perquè és el seu tret diferencial. Però a mi, els seus carrers varen reclamar-me tanta atenció com els canals. Tercera conseqüència: Les ciutats medievals són isotròpiques i en les seves trames urbanes tot es barreja. No hi ha cap especialització funcional en els barris, al contrari del que passa després a la ciutat post-industrial, ni cap zonificació, com a la ciutat del segle XX. No hi ha jerarquització espacial. Qualsevol indret de la superfície urbana és bo per a qualsevol ubicació de qualsevol tipus d'assentament. Un cop superada la Piazza de San Marco, centre neuràlgic de la vida representativa urbana, i el Gran Canal que, a més de via de desplaçament és la gran façana de ciutat, tota la resta s'ubica dins la "cashba veneciana". Canals i carrers, formant dues intenses trames, s'encreuen per aportar arreu una doble accessibilitat. Les petites cases dels menestrals i els grans palaus dels patricis, les múltiples esglésies, les "acadèmies" i tot l'equipament de la ciutat històrica es perd dins la més pura disbauxa de localització (un bon exemple n'és La Fenice). Només el venecià pot ser coneixedor de la seva ciutat, perquè viu utilitzant-la continuadament i ha arribat a entendre-la. Quarta conseqüència: Resulta evident que, ara i sempre, hi ha hagut una total desubicació geogràfica de la jerarquia social. Qualsevol canal i qualsevol carrer era usat per qualsevol estament social. Quan no es movien pels canals, en aquests carrers d'amplades inversemblants, els més rics i els més pobres, els artistes més sofisticats i els homes més incultes, els capellans i les cortesanes ...., tots ells es creuaven, tocant-se per força. Tot i que els senyors utilitzaven servidors per preservar-se el pas, el carrer era el lloc on es podia perdre tota la privacitat. No és estrany que, de forma molt corrent, els venecians es moguessin pels carrers amagats darrera una màscara. A Venècia, la màscara no fou mai un objecte cultual propi dels "carnavals". Tot al contrari, era un estri que formava part de la indumentària habitual dels usuaris dels carrers, amb la que amagaven la seva identitat, arribant sovint i de forma voluntària, a rebaixar-la els senyors i a enlairar-la els plebeus. A Venècia, la màscara és gairebé més representativa que la gòndola. Hem dit que Venècia és una ciutat diferent de totes les altres ciutats. Tot i la infinitat d'aspectes a considerar, veiem, ni que sigui només per sobre, el de la mobilitat. El pas dels vehicles nàutics pels canals obliga a uns gàlibs que, dins l'estretor urbana, només son superables per als carrers mitjançant importants tramades d'escales. La ciutat històrica no es va plantejar allò que segurament ara sí hauríem fet: situar tots els carrers de vianants a un nivell superior al dels canals per poder conservar rasants horitzontals, entrant als immobles pel primer pis i deixant els magatzems a l'alçada dels canals. A Venècia, canals i carrers es mantenen a una mateixa cota, i això és així perquè ho varen voler. Tot i que la ciutat està malalta, enfonsant-se progressivament i patint l'"aqua alta" que inunda en part els carrers un parell de cops al dia, el venecià mai hauria separat el nivell entre canals i carrers. Resulta espectacular (i només ho pot saber qui hi ha estat) comprovar la qualitat inimaginable de l'espai urbà, i com és de ric el medi mixt format pel binomi carrer-canal. La ciutat és plena de desembarcadors cosa que propicia un funcionament aigua/terra del tot integrat. A Venècia el carrer complementa el canal i, simultàniament, el canal complementa el carrer. En aquest espai es fonen els diferents aspectes de la vida ciutadana i de la mobilitat, utilitzant la juxtaposició dels dos medis per a resoldre l'aportació de mercaderies, el comerç ambulant, la recollida de deixalles, els "trajeto" o pas del Gran Canal, etc. Però els seus insuperables encants es contraposen a la seva total a-funcionalitat pel que fa als costums i les formes de vida actuals. Transitar per Venècia consisteix en estar contínuament pujant i baixant escales, de forma que mai es pot fer més d'un centenar de metres sense practicar "escalisme". Això, que és cansat per a qui està bé, és del tot incòmode per a la gent gran, per als que arrosseguen cotxets de criatures, per anar a la compra, per a qui voldria desplaçar-se en bicicleta, per a fer el darrer trasllat en l'abastament a botigues, comerços o restaurants, etc. i és inviable per a les persones que tenen la mobilitat reduïda. Tot i els llargs recorreguts caminant a que obliga la ciutat, hores d'ara els únics ginys amb rodes que es mouen per Venècia son el "trollei", i el "carretó adaptat" que els permet, amb dificultats, pujar i baixar escales. Resulta dramàtic contemplar com han de treballar els que acompanyen una persona en cadira de rodes, o la mare amb el cotxet del seu fill que ha de carregar a coll contínuament, el repartidor de mercaderies, els operaris de la neteja pública dels carrers, etc. Venècia és una de les meravelles del món, però és de totes elles la ciutat més inadaptada; també és la més inadaptable. Com en Dante ens diu a la Divina Comèdia "Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate!", quan arribes a la ciutat per la "ferrovia", tot sortint de l'estació, una escalinata de només 5 graons però de 65 metres d'amplada, sense cap rampa en tota la seva immensa grandària, et mostra clarament com has de perdre tota esperança de disposar de cap recurs que et permeti superar qualsevol de les barreres arquitectòniques de la ciutat.