Arquitecte municipal de Lleida
07/08/2002 - 00:00
La nova Llei d'urbanisme 2/2002, de 14 de març, que va entrar en vigor el passat 21 de juny, opta realment per un model sostenible de desenvolupament? Aquesta pregunta és, no cal dir-ho, especialment significativa en el marc d'aquesta revista digital, veu de la Xarxa de Pobles i Ciutats per la Sostenibilitat. Mirarem, doncs, de respondre-la.
En primer lloc, cal fer una lectura positiva d'aquesta llei i reconèixer que ja en el preàmbul fa esment explícit de la sostenibilitat, una referència que es torna a donar després en altres articles inicials. En aquest sentit, la sostenibilitat es relaciona amb la definició d'un model no dispers de creixement (així es formula en l'article 3) i amb la limitació de zones inundables i àrees de risc com a sectors no edificables (article 9). El criteri de sostenibilitat es fa patent igualment en la consideració dels règims de sòl no urbanitzable o sòl rural, d'espai territorial o d'altres formes de denominació com a sòls a delimitar positivament i no per reducció als sòls no definits com a urbans i/o urbanitzables. Finalment, l'accent sostenibilista també es comprova en el fet que es demana un 'informe ambiental' en la documentació del planejament general dels municipis.
Efectivament, aquests aspectes són articulacions parcials, però presents, dels criteris de desenvolupament sostenible que molts municipis han adoptat com a norma global, fruit de les declaracions subscrites a la Cimera de Rio de 1992 i a la Carta d'Aalborg de 1994, una línia que ara rebrà molt probablement un nou impuls en la Cimera de Johannesburg d'aquest mateix any 2002.
Tanmateix, i tot i aquests punts positius, crec que cal fer una crítica realista i més àmplia a la Llei. En la meva opinió, l'aplicació d'un model de desenvolupament sostenible per a Catalunya requereix que es tingui en compte la dimensió local. No és possible crear formes de desenvolupament 'no solament del que la Llei anomena, molt esbiaixadament, creixement sostenible', al marge de les condicions locals, al marge, en definitiva, de les condicions de cada territori, de cada forma urbana dels pobles i les ciutats catalanes. I és que estem parlant de territoris concrets, però també de cadascuna de les formes socials, culturals, històriques i fins i tot polítiques que generen un procés global de desenvolupament. Aquesta és la dimensió veritable on es poden no sols ordenar sinó també gestionar els espais físics i els paisatges que ens envolten.
Fer que la forma en què cada societat ordena i gestiona el seu desenvolupament sigui respectuosa amb les condicions generals i de caràcter ambiental, aquest hauria de ser l'objectiu. Una llei sostenible hauria d'impulsar, doncs, la qualitat formal i funcional de les formes urbanes i de la gestió dels paisatges en cada lloc concret. És per això que cal una articulació sinèrgica amb els poders locals. I, més concretament, amb els ajuntaments, que en són la forma administrativa d'organització.
Perquè és en el mateix procés de definició, redacció, tramitació i posterior gestió del pla urbanístic on es donen les oportunitats des de les quals un model polític democràtic pot formular opcions més respectuoses amb el medi urbà i/o territorial. El model sostenible no sorgeix d'una definició genèrica. No n'hi ha prou amb la declaració a favor d'un territori no dispers. Cal articular els 'diversos' models de desenvolupament urbà i/o territorial de cada municipi. El fet que la Llei mantingui una fórmula jerarquitzada que no potencia que els governs locals, les entitats i les associacions també puguin incidir-hi de ple dret no ajuda a impulsar una política sostenible a llarg termini.
Catalunya necessita un canvi cap a un model que tingui més en compte l'articulació amb les formes locals. La Xarxa dels Pobles i Ciutats que dóna suport a aquesta revista és un exemple del camí a recórrer.
Però vull acabar amb un to positiu. La nova Llei no fa el pas valent que li reclamo, però cal utilitzar-la com una eina més a favor d'un urbanisme més curós amb els medis i els paisatges. Encara tenim l'oportunitat d'utilitzar-la, malgrat tot, per desenvolupar una política democràtica en l'àmbit local. L'urbanisme català és un dels patrimonis dels ajuntaments democràtics que no es pot deixar de banda en el govern del país. El model sostenible ha de tenir les arrels en el fet local, que és la forma de garantir una major democràcia en el procés. Si no és així, està condemnat a ser només una formulació teòrica.
En primer lloc, cal fer una lectura positiva d'aquesta llei i reconèixer que ja en el preàmbul fa esment explícit de la sostenibilitat, una referència que es torna a donar després en altres articles inicials. En aquest sentit, la sostenibilitat es relaciona amb la definició d'un model no dispers de creixement (així es formula en l'article 3) i amb la limitació de zones inundables i àrees de risc com a sectors no edificables (article 9). El criteri de sostenibilitat es fa patent igualment en la consideració dels règims de sòl no urbanitzable o sòl rural, d'espai territorial o d'altres formes de denominació com a sòls a delimitar positivament i no per reducció als sòls no definits com a urbans i/o urbanitzables. Finalment, l'accent sostenibilista també es comprova en el fet que es demana un 'informe ambiental' en la documentació del planejament general dels municipis.
Efectivament, aquests aspectes són articulacions parcials, però presents, dels criteris de desenvolupament sostenible que molts municipis han adoptat com a norma global, fruit de les declaracions subscrites a la Cimera de Rio de 1992 i a la Carta d'Aalborg de 1994, una línia que ara rebrà molt probablement un nou impuls en la Cimera de Johannesburg d'aquest mateix any 2002.
Tanmateix, i tot i aquests punts positius, crec que cal fer una crítica realista i més àmplia a la Llei. En la meva opinió, l'aplicació d'un model de desenvolupament sostenible per a Catalunya requereix que es tingui en compte la dimensió local. No és possible crear formes de desenvolupament 'no solament del que la Llei anomena, molt esbiaixadament, creixement sostenible', al marge de les condicions locals, al marge, en definitiva, de les condicions de cada territori, de cada forma urbana dels pobles i les ciutats catalanes. I és que estem parlant de territoris concrets, però també de cadascuna de les formes socials, culturals, històriques i fins i tot polítiques que generen un procés global de desenvolupament. Aquesta és la dimensió veritable on es poden no sols ordenar sinó també gestionar els espais físics i els paisatges que ens envolten.
Fer que la forma en què cada societat ordena i gestiona el seu desenvolupament sigui respectuosa amb les condicions generals i de caràcter ambiental, aquest hauria de ser l'objectiu. Una llei sostenible hauria d'impulsar, doncs, la qualitat formal i funcional de les formes urbanes i de la gestió dels paisatges en cada lloc concret. És per això que cal una articulació sinèrgica amb els poders locals. I, més concretament, amb els ajuntaments, que en són la forma administrativa d'organització.
Perquè és en el mateix procés de definició, redacció, tramitació i posterior gestió del pla urbanístic on es donen les oportunitats des de les quals un model polític democràtic pot formular opcions més respectuoses amb el medi urbà i/o territorial. El model sostenible no sorgeix d'una definició genèrica. No n'hi ha prou amb la declaració a favor d'un territori no dispers. Cal articular els 'diversos' models de desenvolupament urbà i/o territorial de cada municipi. El fet que la Llei mantingui una fórmula jerarquitzada que no potencia que els governs locals, les entitats i les associacions també puguin incidir-hi de ple dret no ajuda a impulsar una política sostenible a llarg termini.
Catalunya necessita un canvi cap a un model que tingui més en compte l'articulació amb les formes locals. La Xarxa dels Pobles i Ciutats que dóna suport a aquesta revista és un exemple del camí a recórrer.
Però vull acabar amb un to positiu. La nova Llei no fa el pas valent que li reclamo, però cal utilitzar-la com una eina més a favor d'un urbanisme més curós amb els medis i els paisatges. Encara tenim l'oportunitat d'utilitzar-la, malgrat tot, per desenvolupar una política democràtica en l'àmbit local. L'urbanisme català és un dels patrimonis dels ajuntaments democràtics que no es pot deixar de banda en el govern del país. El model sostenible ha de tenir les arrels en el fet local, que és la forma de garantir una major democràcia en el procés. Si no és així, està condemnat a ser només una formulació teòrica.
Arquitecte municipal de Lleida
