Tot no pot ser (per Lluís Sala)

Biòleg / Serveis Tècnics del Consorci de la Costa Brava
26/03/2007
Que a la vida no tot va com un voldria és una màxima que aprenem ben aviat, ja de petits. Que de vegades les fites que ens marquem són inassolibles, també és evidència quotidiana de la majoria de mortals. I el que les fites i les maneres siguin nobles, fins i tot ben intencionades, no presuposa que necessàriament les hàgim d'assolir. Per no parlar ja d'assolir simultàniament objectius contradictoris entre sí. Crec que tot això és prou conegut i que no aporta res de nou sota el sol. Aleshores, per què tot aquest preàmbul farcit d'evidències? Doncs perquè en temes ambientals no deixa de ser sorprenent com de vegades ens marquem objectius contradictoris, i per tant del tot inassolibles. En aquest sentit, a data d'avui les polítiques de gestió de l'aigua i l'energia en són un exemple ben clar. Som a tres anys vista de l'entrada en vigor de la Directiva Marc de l'Aigua de la Unió Europea, una normativa que obligarà a les administracions competents a vetllar, entre altres coses, pel bon estat ecològic de les masses naturals d'aigua. Suposant que els deures estiguin més o menys fets (per exemple, estacions depuradores adaptades a les necessitats del moment i funcionant correctament, control de la pol·lució difusa, etc.), no hi ha dubte que en un clima com el nostre l'estat ecològic d'aquestes masses d'aigua dependrà també del règim de pluviometria de l'any en qüestió. Anys plujosos donaran índexs de bona qualitat ecològica i anys secs donaran índexs de qualitat inferior, potser insuficient, cosa de la qual, amb tota honestedat, no se'n podrà culpar directament a cap administració. Tot això es produirà en un entorn de demanda amb tendència al creixement, la qual cosa obligarà a majors extraccions de recursos del medi i que, com hem vist, en anys secs serà una cosa absolutament contradictòria amb l'assoliment dels objectius de qualitat ecològica establerts per la Directiva Marc. Com a exigència de quadrar un cercle no està gens malament! Davant d'aquesta situació, només hi ha dues possibles solucions: reduir la demanda o incrementar l'oferta. La primera seria altament impopular, perquè caldria decidir a qui es deixa sense aigua en un moment determinat, mentre que la segona requereix, dit col·loquialment, 'inventar-se nova aigua', la qual cosa implica una forta inversió en tecnologia i en consum d'energia. Dit en paraules entenedores, significa, segons l'aposta feta per l'actual govern, construir plantes desalinitzadores, que permetran millorar l'estat ecològic de les masses d'aigua continentals perquè no n'extreuen recursos. No obstant, el gran impacte de les plantes desalinitzadores es produeix a un altre nivell, un que no és visible a curt termini, ja que el CO2 emès per a produir l'energia necessària per al seu funcionament és un gas incolor i inodor. Si el CO2 fos de coloraines potser avui en dia el canvi climàtic tindria menys evidències al seu favor, perquè en ser visible alguna mesura o altra s'hauria pres en algun moment. Una planta desalinitzadora com la que aviat es construirà a Barcelona, de 60 milions de metres cúbics a l'any, suposarà un consum anual d'energia d'aproximadament 240 milions de kilowatts i emetrà unes 100.000 tones/any de CO2 a l'atmosfera (l'emissió específica mitjana en la generació d'electricitat a Espanya és de 425,7 g. CO2/Kwh). Suposant que una persona consumeixi a l'any 1.000 kilowatts, l'impacte energètic que produirà la demanda d'aquesta instal·lació serà aproximadament la d'una ciutat de 240.000 habitants. És a dir, que el dia que entri en servei, a Catalunya li haurà aparegut una nova població d'aquesta mida, en termes de consum energètic equivalent. Hi sortirem guanyant si intercanviem qualitat d'estat ecològic (impacte local o regional) per canvi climàtic (impacte planetari)? Ho dubto. I doncs, per què succeeix això? Doncs al meu entendre, perquè no es valora l'escala dels diferents impactes i per un excés immobilisme 'o manca de visió global- en determinades posicions, gens flexibles davant de problemes certament complexos que defugen les solucions simplistes com la nit defuig el dia. No deixa de ser una amarga paradoxa que el triomf de certs postul·lats de naturalesa ecològica (Directiva Marc d'Aigües de la Unió Europea, Protocol de Kyoto) obri la porta a la implantació de plantes desalinitzadores 'que fins ara havíem vist a les Illes Canàries, a Almeria o a Dubai' en un país com Catalunya, que té una considerable riquesa de recursos hídrics en les comarques pirinenques, o que fomenti el despertar arreu del món de les centrals nuclears, respectivament. Abans, producte de la influència de la religió, la gent creia en miracles. Avui, per influència de les ideologies, molts creuen en utopies, segurament la versió laica d'un fenomen similar. La utopia ens pot assenyalar la direcció a prendre, però no ens assenyala pas el camí a seguir. El camí l'haurem de decidir entre tots 'caldrà consens, i lucidesa!- i per a la tria fóra bo que recuperéssim un xic del racionalisme perdut. I que, encara que sigui a contracor, tinguéssim molt present la saviesa popular, la que ens diu que 'tot no pot ser'. Article publicat al número 55 del XOT, Butlletí de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Nacionalista de Girona.
Biòleg / Serveis Tècnics del Consorci de la Costa Brava

Relacionats

Butlletí