Tot això és meu (per Joan Anton Tineo)

Estem vivint un període històric caracteritzat per una desmesurada opulència i, tot i així, és rellevant una estranya frustració generalitzada que ens envolta. Cada cop tenim més i més coses, però d'altra banda, cada cop ens sentim més i més allunyats de tot allò que desitgem posseir. Quan no és una enveja declarada, és un deler incontenible el que ens assetja. Els que gratuïtament hem estat convidats a participar a la cultura i a l'economia del privilegiat món occidental, hem interpretat desencertadament la nostra possible relació amb l'entorn en el que vivim. Mentre no podem posseir allò que voldríem que fos nostre, no fem cap esforç per 'posseir' realment allò que sí és totalment nostre i està a la nostra disposició si així ens ho proposem. Veiem un exemple: Els ciutadans se senten hostes del seu propi context urbà. Gairebé sempre, el ciutadà malinterpreta l'espai públic que l'envolta. El considera aliè i no el sap percebre com quelcom que li pertany, que és de la seva propietat i que, per tant, l'ha de posseir. Això no és cap faula. El carrer per on passa, la plaça on s'entreté, l'escultura que hi ha al mig d'un parterre, la font ornamental, l'edifici de l'ajuntament, i també les façanes de totes les altres cases, totes, ... de veritat, això i molt més és seu! En part, perquè ell ho paga i ho manté amb els seus impostos però, molt més important encara és el fet que ho ha heretat dels predecessors de la ciutat, dels que ho varen anar gestant en el segle passat, o en molts casos durant l'edat mitjana, o fins i tot al llarg de l'imperi romà. A Barcelona, cent generacions -només cent- ens separen dels laietans, els antecessors que varen crear aquell ínfim germen de ciutat. Conseqüentment, només qui és capaç d'entendre la ciutat d'aquesta manera, se l'estimarà i se sentirà responsable del seu futur i d'allò que deixarà als seus descendents ciutadans. Tot i que de la seva ciutat pugui no ser propietari de rés, n'és copropietari de la totalitat del seu espai públic. Aquest pensament, del que no en fem ús, és el que ens ha d'aconduir cap a la fruïció, i també ens ha de dur a la participació en la presa de decisions i, fins i tot, perquè no?, al seu lideratge. Ens cal una nova ciutat, però abans de res, el que ens cal és una nova ciutadania, una nova texturació social de la ciutat. És imprescindible que, des d'infant, el ciutadà se senti pròxim al seu entorn vital, que el carrer sigui una part de casa seva, que els veïns del seu barri siguin part de la seva família. Cal que així visqui, des de petit i de ben a prop, la relació amb els altres i vagi aprenent a ser copartícep, tan dels drets com de les obligacions del ciutadà. Com la seva etimologia insinua, bàsicament 'civilització' és això: saber pertànyer a la ciutat. La 'civilització' és l'única fórmula que hi ha per recuperar l'essència de la ciutat i d'aconseguir-ne aquella autèntica cohabitació de la que tant se'n parla perquè tant necessària va sent, i cada cop de forma més accelerada. El fracàs actual en el desenvolupament d'una gran majoria de ciutats és degut a que s'ha perdut el fet participatiu; dit d'altra manera, els ciutadans han deixat de 'viure civilitzadament'. Encara pitjor, s'ha caigut desenfrenadament en processos d'apropiació de recursos ciutadans què eren de tots, d'aprofitaments a curt termini, de corrupció cívica, d'explotacions desmesurades i irresponsables del patrimoni que aquelles noranta-nou primeres generacions ens havien deixat. Qui explota la ciutat només per assolir beneficis econòmics, sense cap altre mòbil, sense compromís amb l'entorn urbà i amb l'esperit ciutadà, a més de fer un pèssim ús dels seus drets, traeix el passat i prostitueix el futur. O bé els ciutadans estan involucrats amb la seva ciutat, o el que passa és que 'no hi ha ciutat'. L'èxit d'un entorn urbà, o de tota una ciutat, depèn dels seus ciutadans; també de la competència del govern que siguin capaços de procurar-se. La qualitat del fet urbà, de la seva funcionalitat i de la seva plàstica, la defineix la qualitat de la seva població. La ciutat serà tant més pròspera quant més compromesa sigui la conducta urbana dels seus habitants, la pràctica participada democràticament des del seu govern, la qualitat intrínseca del seu comerç, del seu lleure i de la seva cultura, quan més sigui consistent el respecte del seu urbanisme cap a ella, i més desenvolupat estigui el seu esperit de convivència. Ara, el que ens cal és una restauració del fet urbà. Restauració vol dir correcció d'aquelles causes circumstancials que a la ciutat li han fet tant de mal, vol dir contemplar com eren les coses abans de la decadència i quines han de ser les expectatives reals per a una vida urbana autèntica, que sigui pròpia de les dècades que venen, no de les que ja han passat. No ens equivoquéssim: restauració no és ni ha de ser recuperació d'allò que se'n va anar. En el nostre cas, restaurar és tornar a assolir la ciutat raonable, i uns ciutadans coherents amb ella. Al llarg del segle XXI, la ciutat europea, i encara més la ciutat mediterrània, tendirà a restaurar aquests valors, perquè reconeixerà que només així hi ha futur. Però això no s'esdevindrà per generació espontània; cal posar-se a treballar de seguida, i cal començar per on toca. Des de casa seva, des de l'escola i des del seu concís entorn social, els nens han de saber què és el que realment han de valorar i, conseqüentment, han d'aprendre a fer-ho, han de saber ser propietaris d'allò que els pertany.