Subvencions

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
23/03/2009 - 00:00
Els cotxes que més aviat ens sobren ara rebran les ajudes que caldrien per a implementar el nou model socioeconòmic que tanta falta ens fa

Les subvencions institucionalitzen la mentida. Alteren preus i escamotegen costos. Si una cosa val el que costa, no cal subvencionar-la. El preu ha de reflectir el cost. Les subvencions s'ocupen de garantir la distorsió. O de fer assequibles productes no gaire desitjats, que ve a ser el mateix, perquè el preu final també depèn del nombre d'usuaris que s'hi interessen.

El preu públic per a serveis d'ús general és una altra cosa; el mecenatge, també. El mecenatge s'adreça a garantir projectes sense prou compradors, però amb molts usuaris. Tots som usuaris avui, per exemple, de les grans obres d'art del passat, que mai no haurien existit sense el mecenatge d'algú. Qui serà l'usuari, però, de tanta banalitat subvencionada que ara ens envolta? Els únics usuaris de massa productes subvencionats són els seus autors.

També passa en l'agricultura o en la indústria. La PAC subvenciona conreus que ningú no demanda. Els fabricants d'automòbils sol·liciten ara -i ho aconsegueixen!- que l'estat subvencioni els compradors dels seus vehicles. Determinades empreses perillen, és ben veritat, però, per què no són els accionistes que han cobrats sucosos dividends durant dècades els que doten aquesta, segons diuen, imprescindible subvenció? L'empresa és seva; els fons públics, no.

El sostenibilisme internalitza costos i estableix preu reals. Algunes coses no es podrien posar aleshores al mercat, certament. Però a la llarga, si no s'internalitzen tots els costos, tampoc. Ara s'està veient. Però ni davant de tanta evidència no es vol baixar del burro. Els pagesos haurien de cobrar per garantir la funcionalitat global de l'espai rural; fa segles que se n'ocupen i mai ningú els ho ha contraprestat. Per contra, tenen gasoil subvencionat per a produir coses que no calen. I els cotxes que més aviat ens sobren ara rebran les ajudes que caldrien per a implementar el nou model socioeconòmic que tanta falta ens fa.

Conte de fades
Els funcionaris, els únics treballadors per compte d'altri amb el lloc de treball garantit, són també dels pocs que veuen augmentat el seu sou en aquests moments de crisi. Quan el president Montilla insinua que apujar-los un 3,2% potser sigui excessiu, posen el crit al cel. Haurien de recordar que els paga l'augment els que tenen els ingressos congelats o penjant d'un fil (i la resta del sou, també, per cert).

Alguns sindicats de pinyó fix també es pensen que la crisi actual és una altra maniobra dels de sempre. Doncs no. És la primera gran fallida de les habituals maniobres dels de sempre. És molt diferent. I els estudiants de casa bona que s'ha llevat tard i acaben d'assabentar-se que el Procés de Bolonya va començar el 1999 i ha d'acabar-se d'implementar el 2010, demanen ara que no passi el que ja fa deu anys que està passant a tot Europa, encara que professors i alumnes hagin preferit aquí fer veure que no anava per ells.

Vivim en un conte de fades, en un estat de drets, més que de dret. Al paradís terrenal que habitem, les pomes són inexhauribles, només la perfídia d'alguns fa que no arribin a tothom. La perfídia d'alguns existeix, certament, però les pomeres no creixen soles i, a més, ara resulta que ningú vol ocupar-se'n, que les mata la contaminació i que moltes han estat talades per a fer-hi pisos. Ja podem anar-nos manifestant, ja...

*Article publicat a El Periódico

Director general d'ERF
Etiquetes: