Reflexions vers la gestió dels boscos madurs de titularitat privada

Professor de Geografia. Facultat de Lletres. Universitat de Girona
11/07/2011 - 00:00
Aquests dies he anat seguint la informació sobre el conflicte generat a l'entorn dels aprofitaments previstos i autoritzats per fer en una fageda monumental situada al terme municipal de Sant Esteve d'en Bas. Els agents que apareixen en aquest conflicte són els següents: En primer lloc, el propietari que vol executar uns aprofitaments d'acord amb la legalitat i amb el vistiplau de l'administració - cal assenyalar que la propietat també és presenta "sensible" a trobar una solució, que passa per rebre la compensació econòmica dels drets de tala-. En segon lloc, hi ha el col·lectiu de protecció de boscos madurs a la demarcació de Girona, que vol  evitar l'execució dels aprofitaments per tal de mantenir la fageda com: "un museu de la biodiversitat". I en tercer lloc, hi ha l'administració. En aquest cas representada per la Diputació de Girona que està disposada a pagar una part dels diners per compensar el propietari.

Davant del conflicte plantejat em vénen a la ment un seguit de preguntes i reflexions.

La primera és: De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d'en Bas? Doncs són de propietat privada, com el 70% dels boscos del nostre país. Tal com expliquen A.Farrrero i T. Baiges a La gestió forestal a les forests de tiutlaritat privada, el bosc ha estat tradicionalment una reserva per a temps difícils o per disposar d'uns diners extres en moments determinats. El caràcter familiar de la majoria d'explotacions, que dóna més pes a criteris com la seguretat d'ingressos i l'autonomia, ha generat una enorme estima del propietari pels boscos de la seva finca i, a la vegada, un compromís amb les generacions futures alhora de cedir una finca amb el millor estat possible.

La segona és: Té dret el propietari de la fageda a talar els arbres? La resposta és que legalment per poder-ho fer només li cal haver redactar i aprovar un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) o, en cas de no tenir-lo, demanar el permís corresponent a l'administració forestal.

(F)

Davant de les respostes a aquestes dues preguntes i tenim present el conflicte plantejat, des del meu punt de vista, el sector forestal té un greu problema de comunicació amb la societat ja que als mitjans de comunicació s'ha transmès una idea que talar un arbre és un fet tan negatiu que es pot arribar a comparar-se amb el fet de matar una persona i, en conseqüència, es presenta, davant de la societat, una visió del propietari forestal com un ésser insensible i destructor que només pensa en abatre arbres, com més vells millors.

La realitat és que sempre s'han talat arbres i convé que es continuï fent, de manera ordenada i raonada, ja que un bosc ben gestionat permet que s'aprofitin uns recursos econòmics, ambientals i culturals i, a la vegada, s'aconsegueix una millor prevenció dels incendis. De propietaris forestals n'hi ha molts (260.000) i molt diferents, però, la majoria són gent que s'estimen els seus boscos, els ensenyen amb orgull i, a més a més, cal subratllar que la majoria d'arbres monumentals es localitzen en boscos de titularitat privada.

La tercera pregunta que convé fer-se és: Cal excloure de l'aprofitament forestal alguns boscos per la seva maduresa o interès cultural o natural? Si la resposta és que sí, el que convé, en primer lloc, és inventariar aquests boscos. Cal indicar que aquesta feina està quasi feta ja que per exemple existeix un Catàleg de Boscos Madurs a la Garrotxa, Alta Garrotxa, Ripollès i Alt Empordà, que va permetre la identificació de 75 boscos vells, dels quals 20 van ser qualificats d'excepcionals.  També ens consta que el CREAF està realitzant un Inventari del boscos singulars a nivell català.

Si sabem quins són els boscos més excepcionals, la darrera pregunta que convé fer-se és: la societat està disposada a destinar diners per protegir aquests boscos? Si la resposta és afirmativa hi ha dos camins a seguir. El primer és encomanar als responsables de l'administració forestal que adquireixin aquests boscos i que els incloguin dins del Catàleg d'Utilitat Pública. Si la primera opció no és possible només resta cercar recursos de l'administració o de l'empresa privada per pagar als propietaris els drets de tales per tal de permetre l'evolució natural d'aquests boscos.

En aquest sentit voldria esmentar dos interessants exemples: el primer és la tasca endegada per la Diputació de Girona per crear una xarxa de boscos madurs de les comarques gironines a partir de treure línies d'ajuts per adquirir, de forma voluntària, els drets de tala. El segon exemple és l'acord de custòdia entre el propietari de la roureda de Can Pascal a Camprodon i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i l'empresa Croma, pel qual es paguen els drets de tala per tal de garantir l'evolució natural de la roureda.

En conclusió, el que no és lògic és pressionar la propietat forestal privada per tal que deixi d'obtenir uns recursos econòmics legítims per garantir unes funcions que beneficien el conjunt de la societat sense plantejar cap tipus de compensació. Si tenim clar quins boscos privats cal excloure de l'aprofitament fustaner i socialment s'accepta destinar-hi diners públics, comencem a treballar per evitar conflictes com el de la fageda monumental de Sant Esteve d'en Bas.

 

Professor de Geografia. Facultat de Lletres. Universitat de Girona
Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí