Pujo al taxi. Un senyor de defectuosa dicció característica destil·la verí a través de la ràdio. Es pregunta la diferència entre tenir tropes a l'Afganistan o a l'Iraq. No n'hi ha cap, declara amb aplom. Per això s'indigna contra els que sí que en veuen i en diu penjaments. Els tracta d'hipòcrites incoherents. Passa per alt que en un lloc les tropes hi són per mandat de l'ONU i en missió de pau, i a l'altre en contra de l'ONU i en missió de guerra. Tergiversa, menteix i insulta. Edificant.
Es pregunta, acte seguit, amb quin dret es preocupa dels soldats espanyols la senyora Carme Chacón. Pertany a un partit antiespanyol, diu, que practica la persecució lingüística a Catalunya. De tan evident que troba tant una cosa com l'altra, no sent la necessitat d'argumentar-ho. La mentida ha esdevingut calúmnia. Cristianíssim.
Li dic al taxista que allò em sembla vomitiu. Canvia d'emissora sense piular i em submergeix en atronadores sevillanes rocieres. Ho deixo córrer. A l'hora de pagar em pregunta si debò em fa venir basca que es diguin les veritats, si em sembla bé que Montilla cobri el doble que Zapatero i si aprovo que es persegueixi el castellà a Catalunya. Li pregunto que d'on ha tret aquestes idees i em mira amb cara d'irritada commiseració: ho sap tothom, això...
Goebbels tenia raó. Una veritat és una mentida repetida molts cops amb convicció. Ara patim una dictadura pitjor que la franquista, afirma el taxista. Ho sap del cert. Ens manen uns pispes que volen destruir el país. Quin interès tinc jo a negar aquestes evidències? Mentre baixo i tanco la porta, torna a l'emissora de les seves preferències. Vol seguir ben informat, l'home. A més, al darrere hi ha l'església, una garantia.
Espant
Viuen espantats, de manera que l'inventor d'horrors els conhorta i justifica. La maldat aliena els fa bons. S'alimenten de verí com a contraverí del verí propi. Estan tan o més malalts que el relator que els va peixant. Sanitat hi hauria de fer alguna cosa, perquè és una qüestió de salut pública.
També hi ha espants benignes. "No les une el amor, sino el espanto". La frase es de Jorge Luis Borges. Es referia a tantes parelles que, sense estimar-se, comparteixen tota la vida, incapaces d'afrontar la separació i els seus costos, i també sabedores que dos hi fan més que un i que el pes de la vida en solitari pot resultar molt feixuc. Hi hauria, doncs, un espant reprovable, que vindria a ser una forma de covardia, i també un espant excusable davant del repte que et supera i et duu a compartir la càrrega, que seria una forma de prudent humilitat.
Deu ser per això que els problemes uneixen a algunes parelles, que es multipliquen davant de les dificultats i que, em sembla, acaben estimant-se de pur agraïment mutu. De fet, la mateixa sensació de temença és un sentiment positivament decantat per l'evolució biològica. La por ens dissuadeix de fer moltes temeritats que, altrament, acabarien destruint-nos. Un infant espantat és un infant prudent.
Però és també un infant blocat, si la temença esdevé pànic. La por salva, l'espaordiment anorrea. El taxista estava espaordit davant l'evidència del futur espantable que li cau a sobre. Aplega seguretats en el seu mentor radiofònic, que l'alarma tant com el consola. En realitat, el converteix en una titella esporuguida. Espantós.
*Article publicat a El Periódico
