Un dels darrers vestigis de cristianisme que li queden a l'església catòlica deu ser l'anomalia franciscana. La tolerà en el seu moment perquè alguna cosa realment evangèlica havia de permetre. Ara que fa vuit segles justos d'aquella feblesa canònica (abril de 1209), Benet XVI ha cridat subtilment a l'ordre a franciscans, clarisses, menorets i caputxins, amb aquest arrogant to de reny carinyosament condescendent que la jerarquia sempre gasta amb els humils de la seva plebs.
Ha coincidit l'efemèride amb el pas per Barcelona de Fernando Cardenal, el jesuïta nicaragüenc que l'any 1984 va haver d'abandonar la Companyia de Jesús en ser nomenat ministre de cultura (quan el sandinisme no era el despotisme orteguià en què s'ha acabat convertint). El prepòsit general ignasià, Peter-Hans Kolvenbach, li notificà que havia d'escollir entre una cosa o l'altra. Un any abans, Joan Pau II havia clavat un arrambatge històric, retransmès en directe per televisió, al seu germà Ernesto Cardenal, també sacerdot, per les seves igualment inadmissibles relacions amb el sandinisme i la teologia de l'alliberament.
Cèsar Borja, fill del papa Alexandre VI i inspirador d'"El príncep" de Maquiavel, fou bisbe, cardenal, marit de Carlota d'Albret, general dels exèrcits pontificis i duc renaixentista -brillant, per cert- sense que cap prepòsit li demanés de triar. La seva divisa ho deia tot: Aut caesar aut nihil (O cèsar o no res). És la viva imatge de la concentració de poder. Encarna la potestas que tant fascina l'església catòlica, dirigida per un papa fins ahir cofat amb tres corones per falta d'una.
Autoritat
Però poder no equival a autoritat. En tenim un magnífic i deplorable exemple en l'actitud d'aquest atrabiliari cardenal que presideix la Conferència Episcopal Espanyola. Després de proclamar que el govern s'ocupa més del linx ibèric que dels infants, ens anuncia ara que, si progressa la nova llei sobre l'avortament, la democràcia entrarà en un irreversible procés de dissolució. Ho diu en exercici de la seva potestas episcopal i com a expressió de la més absoluta manca d'autoritas, és a dir de respectabilitat intel·lectual i ètica.
Tampoc no és la potestas del govern el que em mou a acceptar-ne les decisions, sinó la força de l'autoritas en què es puguin fonamentar. Un personatge de "Suarem!", llibre sobre el canvi climàtic que vaig escriure coralment amb els membres del meu equip, diu: "La veritat no depèn del nombre dels seus defensors. No s'ha de confondre la legitimitat democràtica, donada per la majoria, amb la veritat científica, que depèn de la validesa del raonament. No perdis de vista que, ni una veritat esdevé falsa perquè pocs hi creguin, ni un error esdevé encert perquè molts hi caiguin. Una falsedat sostinguda per quasi tothom és una mentida majoritària i prou. La veritat no es consensua".
I afegeix: "Per als fonamentalistes, la realitat és una cosa preestablerta, sovint compilada en alguna escriptura més o menys revelada de la qual només cal ser zelador o, com a molt, exegeta. Consideren molts pocs fets i sempre mirats de la mateixa manera. Recorren tautològicament els mateixos espais una i mil vegades fins a fer de la cacofonia intel·lectual la seva pretesa coherència. Però no són coherents, sinó redundants". Doncs això. autoritas versus potestas.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
