"Les noves veritats rarament convencen els vells oponents, però es fan evidents a les noves generacions". La reflexió és de Max Planck, el pare de la física quàntica. Els ortodoxos newtonians de la seva època, un segle enrere, no podien admetre les teories de Planck, però tampoc no podien explicar, amb els seus superats instruments conceptuals, les coses que Planck els posava davant dels ulls. Eren savis captius de les coses que ignoraven. Per això Planck desistí de convèncer-los. Tirà al dret i posà les bases teòriques perquè avui hi hagi ordinadors i naus espacials.
L'economia actual necessita Plancks. Ja en els anys trenta del segle passat, el mateix John Maynard Keynes sostenia que "tots els polítics són presoners d'algun economista difunt". Però mentre que Planck pogué fer front comú amb Albert Einstein, Niels Bohr i altres físics moderns, l'amortitzada "economia newtoniana", és a dir els conceptes encunyats per David Ricardo o Adam Smith en el segle XVIII, continua imperant. És com si la indústria anés encara amb màquines de vapor.
L'ordre econòmic mundial trontolla. Per quina estranya raó hem de seguir confiant justament en els que ens han dut al desastre socioeconòmic que patim? O, sense referir-nos a persones concretes, per què hem de creure que aprofundint en el sistema causant de les disfuncions trobarem la manera de superar-les? "Si estàs en un forat, no continuïs cavant", sentencia una assenyada dita popular americana.
Del fons del pou estant, a cop de pic en temps de raigs làser, els gestors antiquats que han perforat en direcció equivocada ens inviten a sortir del clot excavant encara més. Necessiten, això sí, que els eixuguem les pèrdues. Mancats d'alternatives, els governs s'hi avenen per a evitar mals majors. Trist i preocupant.
Futur quàntic
Créixer constantment per a fer quadrar balanços és una manera fraudulenta d'ampliar capital per a simular que es tenen guanys. És una forma encoberta de piramidalitat. Piramidalitat dels ajuntaments, que ingressaven diners amb les noves construccions a fi de cobrir els compromisos de gestió adquirits amb les anteriors. O dels especuladors, que compraven car en la confiança de vendre caríssim als que esperaven revendre més caríssim encara.
Això ha creat una facturació de béns ficticis o de productes superflus que no cobrien necessitats, car només eren pretextos per a moure diners. Ara tenim milers de cases consumidores de sòl i de materials destinades a cap habitant, o munts de residus que en realitat són béns a mig utilitzar. Però tothom estava contentíssim enmig de tanta trencadissa perquè a tothom li tocava un tros o altre de pastís. I els apologetes d'aquesta barbàrie, anar dient que creixíem d'allò més i d'allò més bé... Ara tenim tres milions de nous parats i un territori devastat. El creixement especulatiu fictici i el creixement real desmesurat ens han dut a la recessió i a la desolació ambiental. Felicitacions.
No teoritzo sobre coses que no conec prou, simplement adreço la mirada suplicant als teòrics de l'economia. Com qualsevol amb dos dits de front sé que els sistemes piramidals acaben malament. Ho estem patint. L'economia del creixement com a objectiu s'ha d'acabar. Més ben dit: s'ha acabat. I ara què, a part suïcidar-se tornant-ho a provar? Ens cal una economia quàntica.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
