Operació Fúria Èpica: quan esclata la guerra, guanyen els fòssils

Per què pagarem més car el petroli i el gas si l’Iran exporta a l’Àsia?

Foto: Shcherbak Volodymyr, GETTY

En Trump ens ha ensenyat que quan mou fitxa en el tauler internacional és perquè té alguna cosa a guanyar i els altres a perdre. Les turbulències en els mercats del petroli i del gas es traduiran en una nova factura energètica i climàtica que pagarem en euros i CO2. Sense oblidar que el preu més alt d’aquest atac d’Israel i EUA contra l’Iran l’està pagant la població iraniana, la repercussió de la guerra tindrà efectes globals.

En aquest text intentarem, de manera analítica i pedagògica, descriure què suposa la guerra a l’Iran per la geopolítica i els mercats dels hidrocarburs aterrant-ho a l’àmbit domèstic i les nostres butxaques. Alhora, obrirem una reflexió des de la justícia climàtica perquè el context bèl·lic i la cursa pels recursos ha fet desaparèixer l’emergència climàtica dels titulars mediàtics.

Per què pagarem més car el petroli i el gas si l’Iran exporta a l’Àsia? La resposta s’ha d’abordar a través de tres dimensions: el rol de l’Iran com a exportador d’hidrocarburs, el seu paper al Golf Pèrsic i l’Estret d’Ormuz, i la configuració dels mercats del petroli i el gas.

Breument, l’Iran és el novè exportador de petroli del món, un 4,5% del total i el tercer extractor de gas, però és poc rellevant per les exportacions (el 94% és per consum intern). És a dir, la seva contribució és important però limitada, i sobretot afecta a la Xina que importa més del 90% del petroli iranià. Ara bé, el país persa va atacar recentment una de les refineries més grans del món, Ras Tanura, a l’Aràbia Saudita, i el major complex mundial de gas natural liquat GNL, el Ras Laffan Industrial City a Qatar, i té la capacitat militar –guarda naval costanera i forces de la Guàrdia Revolucionària– per dificultar el trànsit de l’Estret d’Ormuz per on circula més del 20% del petroli i del GNL mundial.

Més del 80% del petroli d’Aràbia Saudita, l’Iraq, els Emirats Àrabs Units, Kuwait i l’Iran que passa per l’estret acabant a la Xina, Índia, Japó, Corea del Sud. De la mateixa manera, més del 80% del gas va als mateixos països asiàtics amb la diferència que aquest GNL prové en la seva pràctica totalitat de Qatar, el major exportador de gas liquat del món.

Tanmateix, és la globalització dels mercats el factor determinant per expandir la pujada de preus. Alhora, la pràctica de desentrellar la complexitat dels mercats dels hidrocarburs i, sobretot, trobar el fil entre el preu global i el preu local o domèstic, és una tasca ben difícil però necessària.

De barril Brent a la benzinera, del gas TTF a la teva cuina

Si comencem l’exercici pel mercat del petroli, veurem que el preu el marca el barril de petroli Brent, referència per un 70-75% del cru mundial. El seu valor és resultat de l’oferta i demanda global, estocs, expectatives, geopolítica i especulació. A part de les afectacions en l’oferta de la guerra a l’Iran que no podrà pal·liar la tímida pujada de la producció de l’OPEP, els traders incorporen una prima de risc geopolític que reflecteix probabilitats de disrupció futura i pot incrementar entre un 5% i un 10% al preu final. També cal sumar-hi l’increment dels costos del transport i de les assegurances marítimes.

Del petroli Brent a les benzineres hi ha un llarg recorregut que podríem definir en set etapes: el cost en origen, la compra per part de petrolieres, el refinament, la logística i distribució, la fiscalitat (a l’Estat espanyol, aproximadament 0,47€/litre de gasolina i 0,38€/litre gasoil més l’IVA), la comercialització i la regulació i supervisió.

A l’inici de la guerra d’Ucraïna el barril Brent va pujar fins els 130$ i la gasolina va passar dels 1,48€/l als 1,82€/litre. Un mes després, el preu del barril va baixar fins els 100$ però el preu de sortidor es va mantenir estable

Malgrat una part important del preu de la benzina i el gasoil son impostos, les comercialitzadores que operen al mercat minorista, dominat a l’Estat per Repsol, Cepsa i BP, aprofiten la poca pressió competitiva per atiar el “coets i plomes” -de l’anglès Rockets and Feathers-, és a dir, els preus pugen ràpid com un coet però cauen lentament com una ploma. Per exemple, a l’inici de la guerra d’Ucraïna el barril Brent va pujar fins els 130$ i la gasolina 95 va passar dels 1,48€/l als 1,82€/litre. Un mes després el preu del barril va baixar fins els 100$ però el preu de sortidor es va mantenir estable.

Pel que fa al mercat del gas, la major diferència és que no hi ha un únic mercat global integrat com en el cas del petroli. Hi ha dos mecanismes principals de fixació de preu: contractes bilaterals importador-exportador indexats al preu del petroli (de manera proporcional) o preus basats en mercats majoristes com el TTF, Henry Hub, JKM, on el preu es marca segons l’oferta, la demanda i l’especulació. En aquest cas, podem distingir 6 etapes: el preu de referència als hubs o del contracte bilateral, importació, transport nacional, distribució local, comercialització i impostos. El preu final del gas segur que pujarà però dependrà del nivell del tipus de fixació de preu.

Això sí, el gas té una influència cabdal en el preu de l’electricitat perquè l’assignació marginalista fa que si l’ultima tecnologia en entrar a generar és una central de cicle combinat de gas, totes les tecnologies cobrin el mateix import de MWh. En altres paraules, un gas car encareix de manera desproporcionada un mix elèctric. Durant la guerra d’Ucraïna el preu de l’electricitat va arribar als 545 euros el megawat/hora, vint vegades més que l’import d’inici de 2026. Per això es va implementar l’Excepció Ibèrica per posar un topall al preu del gas. A més, es va posar un impost extraordinari a les energètiques que van augmentar els seus guanys en més d’un quaranta per cent.

Per tant, la guerra a l’Iran, malgrat no sembla que tingui la mateixa influència directa que la invasió a Ucraïna, provocarà pujades en el preu de la benzina, el dièsel, l’electricitat i, de retruc, en pràcticament tots els productes. La direcció i intensitat del xoc energètic la determinarà la durada de la guerra, les afectacions a les infraestructures i l’afany especulatiu dels actors financers i corporatius.

Continuem en emergència climàtica?

L’imperialisme transaccional i negacionista de l’Administració Trump, que viola el dret internacional i humanitari a diari, ha accelerat la carrera pels recursos fòssils i minerals arreu del món, fent invisible el repte civilitzatori de l’emergència climàtica. Ucraïna i les terres rares; Gaza i el control del gas al Mar de Llevant, Veneçuela i el petroli de la franja de l’Orinoco i ara els hidrocarburs de l’Iran; formen part del botí de guerra. A més, aquest avenç territorial fa de perímetre inaccessible al gran rival dels EUA, la Xina, dificultant el temut sorpasso de Pequín a Washington.

Amb tot, ningú mira l’Estret d’Ormuz com el pas per on circulen més del 10% de les emissions globals confinades en uns hidrocarburs que s’haurien de quedar en el subsol. Aquesta és la factura generacional més difícil d’assumir. La mirada de la justícia climàtica no somriu amb el possible bloqueig d’Ormuz quantificant les tones de CO2 no emeses pel bloqueig. Això només és un fet conjuntural que, a més, no reparteix les càrregues de la transició. Encarirà els preus, apujarà la inflació, s’habilitaran ajuts públics als fòssils, etc. i la ciutadania més vulnerable en resultarà afectada directament o de manera indirecta.

La justícia climàtica i el moviment ecologista tenen diversitat de propostes per abordar aquest tipus de situacions i trencar amb les dependències fòssils. Aquí volem destacar la urgència de transformar els sectors industrials més intensius en consum energètic, com les indústries químiques, l’agroindústria i del materials no metàl·lics com el ciment, ceràmica o vidre, en una aposta general de reducció dràstica de la demanda energètica. De la mateixa manera que s’ha fet amb el sector del carbó, els fons de transició justa necessiten ampliar el seu abast sectorial i pressupostari per acompanyar aquesta transició i no deixar a ningú enrere.

Tanmateix, des de la justícia climàtica també hem d’actualitzar les narratives i accions per enfrontar el repte de l’actual context bèl·lic. La pujada dels pressupostos de defensa i l’oportunitat de negoci del sector militar-industrial, són un nou focus de lluita per contribuir a un pacifisme militant ecologista que, com deia el filòsof Manuel Sacristán, «lluita contra la guerra i contra la destrucció ecològica, perquè són dues facetes d’una sola lluita per una societat justa i habitable».