ODS: una fita possible (si volem)

Sostenible.cat
19/10/2020 - 11:52

Ara fa poc més de cinc anys, concretament el 25 de setembre de 2015, a la seu de les Nacions Unides de Nova York es presentava al món l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible, recolzada pels caps d’Estat de 193 països. Aquestes directrius, vertebrades al voltant dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), recullen en opinió de la ONU els reptes més grans mai fets per i per a la humanitat: eradicar la pobresa i la gana i garantir a les persones d’arreu del món els eixos bàsics per una vida plena: seguretat alimentaria, salut, educació, igualtat de gènere, inclusió, justícia, accés a l’aigua i a l’energia, així com un creixement econòmic sostenible i un pla urgent i contundent contra el canvi climàtic.

Pocs dies després de la presentació en societat dels ODS, l’economista nord-americà Michael Green explicava en una conferència TED TALK a Londres que aquests objectius, fruit d’un exercici de consulta massiva que reflexa el que volem aconseguir com a humanitat, no són pas una quimera. Ell i el seu equip han fet una infinitat de càlculs i estimacions que assenyalen que són factibles. Això sí: sempre que «no fem el de sempre», és a dir apostar-ho (quasi) tot a obtenir un PIB el més alt possible.

Per arribar a aquesta conclusió, Green, al front de la iniciativa Progrés Social Imperatiu  ha fet servir una eina que va crear el 2014 en col·laboració amb l’auditora Deloitte i que ja han adoptat líders de diversos països. Es tracta de l’Índex de Progrés Social (IPS) que, a grans línies, avalua la capacitat dels països de satisfer les necessitats bàsiques dels seus ciutadans en base a 52 indicadors que interrelacionen el creixement econòmic d’un territori amb el seu progrés social. Aquest IPS, ha comprovat Green, no avança de la ma del PIB.

Hem arribat a un punt, afirma l’economista, en què les contraprestacions que comporta aquest augment sostingut de la renda són majors que els beneficis. L’increment del PIB ja fa temps que no redunda en el benestar comú. «El camí a seguir pels nostres governants ha de poder donar resposta a tres preguntes bàsiques que han de fer-se les societats—diu—. Tenen tots els ciutadans les necessitats bàsiques de supervivència cobertes, és a dir, menjar, aigua, habitatge i seguretat? Disposen del necessari per progressar, com és l'accés a l'educació, la informació, la salut i un medi ambient sostenible? Tenen l'oportunitat de millorar les seves vides a través dels drets, la llibertat d'elecció, la no discriminació i l'accés a millor coneixement? Això és el que l'economia hauria de prioritzar».

I alguns països ho fan, com per exemple Nova Zelanda o Costa Rica que, lluny com estan de tenir els PIBs més alts, han anat escalant posicions cada cop més altes de progrés social. En contrast, les dues economies més fortes del món, Estats Units i Xina, al primer i segon lloc del pòdium dels PIBs (amb la UE), ostenten les posicions 26 i 89 de l’IPS. La solució als problemes de la humanitat ja no va lligada només a tenir cada cop més guanys. «Una gran onada de creixement econòmic no ens ajudarà a aconseguir els ODS si només eleva el nombre de mega-iots i de súper-rics i deixa la resta enrere», diu Green, conscient de que els diners estan però que molt mal repartits. Segons un informe d’Oxfam publicat poc abans del Fòrum de Davos de gener d’aquest any (quan el coronavirus SARS CoV 2 ja corria pel món però encara no ens n’havíem fet a la idea) les 26 persones més riques del món tenen la mateixa riquesa que els 3.800 milions de persones més pobres. Això significa, per exemple, que l’1% de la fortuna d’una d’ aquestes persones, el fundador d’Amazon Jeff Bezos, equival a tot el pressupost de salut anual d’Etiòpia. Bezos és natural d’Estats Units, que serà el país més ric del món en termes de PIB, però presenta un alt índex de pobresa. D’una població de 328 milions habitants, hi ha 40 milions de persones vivint sota la línia oficial de la pobresa.

És cert que els obstacles que hem de superar per consolidar els ODS de cara al 2030 són enormes i l’actual pandèmia de segur que els amplificarà. Però també és veritat, com assenyala el Secretari General de la ONU António Guterres a l’informe de 2019, que en molts aspectes hem progressat força. Sense oblidar, diu, «l’atenció col·lectiva urgent que necessiten moltes àrees», cal recalcar que «s’observen tendències favorables». Per exemple: la pobresa extrema ha minvat del 36% de 1990 al 10% actual; la taxa de mortalitat dels nens menors de cinc anys s’ha reduït en un 49% entre 2000 y 2017; la gran majoria de la població té avui accés a l’energia elèctrica; les vacunes salven cada cop més vides; des de 2010 s’ han duplicat las zones marines protegides i un gran nombre d’organitzacions internacionals, empreses, governs, juntament amb la comunitat científica i la societat civil, s’ha compromès de forma clara en la consecució dels ODS, el que a Guterres li genera un gran optimisme de cara a la propera dècada.

Més val que ens el generi a tots, l’optimisme, perquè sembla que, per naturalesa, tenim tendència contraria. Com va descobrir a finals dels anys noranta el neurocientífic nord-americà John Cacciopo, pioner de la neurociència social, el nostre cervell genera major activitat elèctrica davant els estímuls negatius que dels positius. Dit d'una altra manera: les nostres actituds estan més influenciades per les males notícies que per les bones. Des d’una perspectiva evolutiva això s'explica perquè depenem de la percepció del perill per sobreviure, però és contraproduent a l'hora d'apostar per un futur millor. Les dades indiquen que els ODS, el somni més gran que mai ens hem plantejat com a espècie, són una fita assolible. Ara falta tenir clar, també com a espècie, fins a quin punt estem disposats a fer els nostres somnis realitat.


 

Categories: 
Etiquetes: 

Relacionats

Entrevista

Carles Castell és responsable de seguiment de programes i accions ambientals a Àrea d’Acció Climàtica de la Diputació de Barcelona. Doctor en Ecologia i investigador del CREAF durant anys, s’ha especialitzat en la conservació dels espais naturals. A través del Pacte d'Alcaldies pel Clima i l'Energia, coordina accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic en els municipis. En el marc de les estratègies d’adaptació, un dels eixos que aborda és el de les Solucions basades en la Natura (SbN), com una eina que permet recuperar espais degradats i fomentar el contacte de les persones amb el verd urbà; accions amb un gran impacte positiu sobre el territori i la qualitat de vida de les persones.

Entrevista

Can Cabanyes és un espai natural de 8 hectàrees situat al sud de Granollers, a tocar del riu Congost. Aquest indret ha passat de ser un solar de pins pinyoners al costat d’un antic dipòsit de residus de runa i deixalles a un espai de gran importància biològica, inclòs com a part del riu Congost al a Xarxa Natura 2000. Els aiguamolls han esdevingut una parada obligatòria en l’educació ambiental de la ciutat i voltants, i  rep la visita diària de fins a 400 persones. Xavier Romero és Tècnic de Medi Ambient i Medi Natural de l’Ajuntament de Granollers, i el gestor principal del projecte.

Entrevista

A la perifèria de Mollet del Vallès s’hi troben el parc dels Pinetons i l’espai rural dels Gallecs, dues àrees periurbanes connectades per un camí rural que conformen una matriu paisatgística diversa. Amb l’objectiu de recuperar els valors agraris que tradicionalment han cobert el paisatge, aquest espai ha esdevingut el pulmó verd de Mollet, l’hàbitat d’una gran biodiversitat, 203 espècies d'animals i vegetals, i un punt de referència per a l’educació ambiental de la ciutat. Parlem amb Raul Broto, regidor de Justícia ambiental, transició energètica i ecologisme de Mollet, que actualment està a càrrec del projecte.

Butlletí