Imaginem un conte de García Márquez. Una gran ciutat convulsionada pel narcotràfic, les extorsions violentes i la corrupció generalitzada, dominada per la por i les misèries morals associades a les pobresa material, decideix tot d'una dotar-se d'un govern íntegre, socialment avançat i urbanísticament atrevit que en quatre dies capgira l'espai urbà. Garcia Márquez és molt lliure d'inventar-se les històries que vulgui, pensaríem. Doncs en aquest cas no inventaria res. Simplement, escriuria la crònica d'una realitat, perquè aquesta ciutat existeix. Es diu Medellín.
L'any 1999, Sergio Fajardo va dir prou. Era un professor de matemàtiques, fill d'un arquitecte reputat, educat als benedictins i membre, doncs, de la crema social del departament d'Antioquia, a son torn una de les entitats territorial més antigues i senyores de la colonial Nueva Granada. Hauria pogut romandre al seu ghetto benestant, però va dir prou. Aplegà una cinquantena de persones inquietes i sense vinculació amb l'statu quo polític colombià i inicià el moviment Compromiso Ciudadano per a la regeneració civil de Medellín. No volien queixar-se, volien governar.
Se'n van sortir. Sense aparat de partit i contra tot pronòstic inicial, guanyaren les eleccions municipals de 2003 i Sergio Fajardo esvingué alcalde. "Medellín, la más educada": aquest fou el lema del seu mandat i és l'actual divisa de la ciutat. Feren de l'educació un instrument urbà i urbanístic. En quatre anys, convertiren les velles escoles públiques i les noves biblioteques-jardí (espais lúdico-culturals de la seva invenció) en els nodes d'una xarxa que uniren amb metros, telefèrics i viaductes. La desestructurada ciutat de dos milions i mig d'habitants adquirí coherència urbana i cohesió social. Es habitants esdevingueren ciutadans. Qui no s'ho cregui, que ho vagi a veure.
City to City
L'Ajuntament de Barcelona i el Foment de les Arts i el Disseny han volgut homenatjar tanta encertada gosadia. Medellín ha rebut el City to City Barcelona FAD Award, concedit enguany per primer cop. És un premi de la ciutat de Barcelona a una altra ciutat que s'hagi distingit per les seves actuacions de millora urbana. No és un premi a l'excel·lència arquitectònica. És un premi a l'excel·lència cívica. Com en l'exemplar cas de Medellín, això sol demanar actes urbanístics i arquitectònics, però també gestos socials i ambientals: la polis és l'oikos esdevingut urbs on viu la civitas...
Fajardo ha rebut el premi al Saló de Cent, acompanyat de diversos membres del seu equip, "emocionat de ser en una sala des d'on es governava Barcelona quan Medellín ni existia encara". Sense embuts, defensà l'honradesa i l'equitat com a valors polítics. Ha capgirat Medellín i ara, amb el mateix mètode d'exposar porta per porta què vol fer per a dignificar la vida de les persones -ja ha demostrat ser-ne capaç-, es proposa d'accedir a la presidència de Colòmbia. Impressiona.
Els membres del jurat del City to City presidit per Beth Galí hem tingut el privilegi d'examinar desenes d'excel·lents candidatures d'arreu del món. Davant de tant pensador subvencionat i trist que únicament pronostica misèries amb displicent elegància sois disant erudita, reconforta l'acció intel·ligent, generosa i eficaç. Hi ha qui fa, en comptes de només queixar-se. Prenguem-ne nota.
*Article publicat a El Periódico
