Què succeeix quan un mar s’asseca? O més concretament: què passa amb tota l'acumulació de carboni que guarden els seus sediments?
Vaixells abandonats al desert de Moynaq | Getty Images
Al llarg de la història han estat molts els ‘homes prominents’ que han deixat anar consignes funestes. Entre ells el climatòleg soviètic Aleksandr Voeikov, qui, a mitjans del segle XIX, va qualificar el mar d'Aral, una llacuna endorreica situada entre Kazakhstan i Uzbekistan que en aquells temps era el quart llac més gran del món, amb 68.000 kilòmetres quadrats de superfície, d'«evaporador inútil» i «error de la naturalesa». La brutal afirmació donaria més endavant ales als dirigents de la Unió Soviètica per posar en marxa el que van anomenar el Gran Pla per a la Transformació de la Natura, que buscava convertir la Rússia rural en un enorme i fèrtil camp de cultiu.
En aquest context, a la dècada de 1960 els cabals dels rius que el proveïen, l'Amu Daria i Sir Daria, van ser desviats per tal d'intensificar els cultius de cotó i arròs a Àsia central. Seria el principi de la fi del mar d’Aral: a conseqüència d'aquella explotació agrícola sense fre, l’enorme mar interior del qual vivien milers d'habitants de ciutats pesqueres del Kazakhstan i l'Uzbekistan, va anar desapareixent. El 2018 quedava només el 10% de la seva superfície original i avui amb prou feines subsisteix entre un 4 i un 5%. La resta és un immens desert de la mida d'Irlanda, molt salat i inhòspit, anomenat Aralkum.
Però aquell monumental desastre ambiental no “només” va arruïnar el modus vivendi de tantíssimes persones. Convertit en un ecosistema moribund, avui l’Aralkum està alliberant a l’atmosfera gran part del carboni que va anar emmagatzemant al llarg dels anys quan estava cobert d’aigua. Ho ha pogut comprovar un equip científic liderat per Rafael Marcé, ecòleg del Centre d'Estudis Avançats de Blanes (CEAB) de Girona, que el 2022 va viatjar fins aquest indret en el marc de l’expedició Alter-C de l’ICRA (Institut Català d’Investigació de l’Aigua) per trobar la resposta a una pregunta: Què succeeix quan un mar s’asseca? O més concretament: què passa amb tota l'acumulació de carboni que guarden els seus sediments?
«Quan els llacs s'assequen i els sediments queden exposats a l'oxigen de l'atmosfera, els microorganismes presents s'activen i comencen a consumir el carboni orgànic acumulat als sediments. Aquest fet potencia el canvi climàtic»
La nostra hipòtesi, diu Marcé, «és que quan els llacs s'assequen i els sediments queden exposats a l'oxigen de l'atmosfera, els microorganismes presents s'activen i comencen a consumir el carboni orgànic acumulat als sediments. Aquest fet desencadena l'alliberament de grans quantitats de CO₂ a l'atmosfera, el que potencia el canvi climàtic», diu.
Per explorar aquest gran laboratori natural, l’equip, conformat per Marcé i altres investigadors de la Universitat de Màlaga i del CSIC, i per membres de l'ONG local Aral Tenizi, van passar vint dies fent feina de camp en unes condicions duríssimes. També hi va anar la biòloga i directora de documentals Laura Carrau. Especialitzada en comunicació científica, Carrau va copsar l’essència d’aquesta aventura en un interessant documental anomenat 'Memòries d'un mar'.
«Va ser una autèntica odissea i una dura prova física i mental. Feia moltíssima calor, la sal penetrava a les nostres goles i la humitat ambient va baixar fins al 10%. L’expedició va ser una autèntica prova de resistència», recorda Marcé. L’objectiu era recórrer el llit d’aquest antic mar per recollir testimonis sedimentaris. «L'aigua del mar d'Aral, en el seu col·lapse cap al centre de si mateix, ha dibuixat en els seus sediments un viatge en el temps a mesura que les ribes retrocedien», afegeix Marcé. Finalment, després de recórrer centenars de kilòmetres, van poder mesurar les emissions de CO₂ en superfície d’una cinquantena de mostres. «Les diferències entre els punts de mostreig de cada cronoseqüència ens va donar pistes de la quantitat de carboni alliberat a l'atmosfera a mesura que el mar s'assecava», apunta.
Avui dia, l'equip encara està generant resultats a partir de la quantitat ingent de mostres recol·lectades, però el que ja han esbrinat és que l'Aralkum emet actualment tant CO₂ com Dinamarca. «Si fos un país emetria per metre quadrat tant C02 com la Xina, Itàlia o el Regne Unit —diu l’expert— Però no és un cas únic. Altres llacs de la Terra, grans aliats contra el canvi climàtic, s'esvaeixen davant la nostra passivitat i, amb ells, el suport de milions de persones».
L’Aral, que va desaparèixer per interessos econòmics destruint el llegat i la vida de molta gent, continua sent el protagonista d'una de les catàstrofes mediambientals més grans del segle XX, afegeix Carrau. «Durant l’expedició teníem l'estranya sensació d’estar albirant el futur. Aquells paisatges dantescs ens van omplir les pupil·les de bellesa i sorpresa. I mentrestant, què? Seguim avançant cap al punt de no retorn».
