La culpa la tenen els ecologistes

Activista i divulgador ambiental | www.crisisenergetica.org
17/12/2008 - 00:00
Les propostes fetes des de l'ecologisme no són enteses i són ridiculitzades només pel fet de venir d'on vénen

Cada dia que passa creix la meva convicció que el món estaria millor sense els ecologistes. Són un emprenyament. Es passen tot el dia dient-li a la gent el que han de fer. I a sobre, no viuen en coves o als arbres, sinó que gaudeixen de totes les comoditats de l'estil de vida occidental. Què s'han cregut? I és que jo d'això de l'ecologia no hi entenc gens, però és que no els aguanto, són uns pesats, uns catastrofistes i no deixen a la gent normal viure la vida en pau.

Pot semblar una exageració, però coses semblants a aquesta es poden escoltar pel carrer, i el que és pitjor, llegir als diaris gairebé tots els dies. Si no és per les prohibicions de circular a més de 80km/h als voltants de la ciutat de Barcelona, és per les queixes dels ecologistes respecte a la il·luminació nadalenca, o per l'intent de regular l'ús de les bosses de plàstic, o per qualsevol de les limitacions que s'intenten introduir en nom de la sostenibilitat.

(F)

Particularment, a Catalunya, qualsevol discussió sobre ecologia i sostenibilitat és una immillorable ocasió per a un dels esports de major acceptació entre els nostres insignes opinadors: el pim-pam-pum contra els ecologistes. Fins i tot ja s'ha inventat un terme que els identifica: ecopijo (o biopijo, encunyat per un regidor de CIU a l'ajuntament de Barcelona), un terme molt nostre, i amb la virtut de que fa innecessari importar neologismes com l'anglès "scuppie" (Socially Conscious Upwardly-mobile Person, una espècie de "trepa" socialment conscient). Segons un confidencial, el propi PSC acusa a ICV de "talibanisme ecològic": ni tan sols dins del tripartitt s'estalvien tals denominacions.

Fa només uns dies podíem llegir a Antoni Bassas a El Periódico de Catalunya parlar de "la ciutat dels prodigis vermells i verds", en clara referència a Iniciativa per Catalunya Verds (que ocupen sis dels vint seients del consistori barceloní) per a enfocar les seves queixes per la política comercial en els abonaments de transport públic. La queixa és fonamentada: la T-10, l'abonament més utilitzat, és el que més s'encareix, però la referència als "vermells i verds", apuntalada per un recordatori a la limitació a 80 km/h, està fora de lloc. Tanca l'article el Sr. Bassas al·ludint a "una nova sessió de despotisme il·lustrat", en referència a una suposada dictadura de la raó exercida per elits no democràtiques.

El mateix dia que es publicava aquest article, i en el mateix diari (això sí que és una casualitat!), Josep Maria Espinàs escrivia un altre article d'opinió, dedicat a la "senyora Sostenibilitat". El Sr. Espinàs, en una arrencada de sinceritat, confessa que "no estic capacitat per a opinar sobre la senyora Sostenibilitat", per a afirmar a continuació que "em temo que és un poc frívola". El que és frívol, Sr. Espinàs, és opinar sobre alguna cosa que un reconeix que desconeix. L'article s'ocupa d'algunes de les polèmiques que alimenten la mania antiecologista en aquesta època nadalenca: els llums de Nadal i les bosses de plàstic. Però l'interessant és la reflexió que fa aquest prolífic autor: "estic fart que de qualsevol problema es vulgui responsabilitzar al ciutadà". Desgraciadament, el Sr. Espinàs no va més enllà, però no és difícil intuir que algun culpable deu haver, i aquest no és el ciutadà. Seran els culpables els governs? És el despotisme il·lustrat al que es referia el Sr. Bassas?

La veritat és que a ningú li agrada que li diguin el que ha de fer. Importa poc si aquestes prohibicions -de vegades ni tan sols això, meres idees per al debat- tenen fonament o no, l'important és que limiten, atabalen, i a més a més solen venir d'uns tipus bastant sospitosos, uns "síndries", verds per fora (ecologistes), però vermells per dintre (comunistes). Això és especialment molest quan des de la publicitat, per parlar d'una important part del nostre medi cultural que se'ns imposa sense que ningú protesti, els missatges són d'un signe totalment contrari: no hi ha límits, tot és possible, vostè és l'amo, quan vulgui, com vulgui, i en còmodes terminis. És normal que la gent desconfiï, qui són aquests senyors que llancen missatges totalment contraris al que diu la publicitat? (Bé, també n'hi ha de publicitat "ecològica", però això dona per a un altre article).

No obstant això, la crítica és sana, i la mereixen (mereixem) tots. Els ecologistes (d'esquerres) inclosos. De fet, el seu principal problema és que no es pot estar a missa i repicant. Com tots els partits de l'arc parlamentari, els representants d'ICV aposten pel creixement econòmic, encara que això sí, sostenible. No els culpo, la majoria dels seus votants estan dintre del sistema, és a dir, consumeixen, tenen deutes, i per molt que ho intentin, estan lligats a la marxa de l'economia. L'única cosa que li faltaria a les expectatives electorals d'ICV és convertir-se en autèntics antistema, és a dir, denunciar que el creixement econòmic (que ho és també de materials i energia) és insostenible. Però això canviarà, perquè encara hi ha molt per perdre. Si seguim per aquest camí de daltabaix econòmic i mediambiental, podrem dir allò de "de perduts al riu". I llavors haurà alguna oportunitat per al que encara avui dia és tabú.

Activista i divulgador ambiental | www.crisisenergetica.org
Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí