[EPS 8] Educa la ciutat? (per Joan Subirats)

Institut de Govern i Polítiques Públiques (UAB)
21/10/2006
La ciutat serà educadora quan reconeixerà, exercirà i desenvoluparà, a més de les funcions tradicionals - econòmica, social, política i de prestació de serveis -, també una funció educadora, en el sentit que assumeix una intencionalitat i una responsabilitat amb l'objectiu de la formació, la promoció i el desenvolupament de tots els seus habitants, començant pels nens i els joves. Carta de les Ciutats Educadores, Barcelona, 1994 S'afirma doncs el dret a la ciutat educadora, que s'ha d'entendre com una extensió efectiva del dret fonamental a l'educació. S'ha de produir una veritable fusió, en l'etapa educativa formal i en la vida adulta, dels recursos i la potencia formativa de la ciutat... tot això accentua la responsabilitat dels governs locals en el sentit de desenvolupar totes les potencialitats educatives que aculli la ciutat, tot incorporant al seu projecte polític tots els principis de la ciutat educadora Carta de Ciutats educadores, Gènova, 2004
No podem discutir sobre polítiques educatives i sobre les relacions entre educació i ciutadania sense fer referència als grans debats i les gran opcions que atravessen avui les dinàmiques urbanes del nostre país i les formes de governar les nostres societats en general i les nostres comunitats locals en particular. Per tant, no creiem que es pugui separar el debat sobre la ciutat del debat sobre l'educació. Si encarem amb força la pregunta quina educació volem, no ens quedarà més remei que anar a parar a la qüestió més ampla i decisiva de quina ciutat volem. El futur dels municipis passa per la capacitat d'ajudar a construir comunitats locals que, des de la seva identitat i la seva heterogeneïtat, treballin col·lectivament per assumir els reptes que se'ls hi plantegin, entenent i compartint que Catalunya es comença a construir des dels municipis. Els projectes de ciutat, les visions de futur de les comunitats locals hauran d'anar articulant i fent més consistents les estratègies educatives, mediambientals, territorials, de desenvolupament econòmic, i de cohesió social. El repte cada cop més present és treballar des d'una visió global, explicitant valors i sabent articular interessos i plantejaments sectorials. I això no és només una perspectiva estratègica desitjable. És més aviat una exigència que sorgeix de cada política sectorial, que troba dificultats en poder abordar els problemes específics des de perspectives estrictament especialitzades. I tant l'educació com la sostenibilitat en són exemples paradigmàtics. Per conegut que sigui, no podem deixar d'esmentar el marc en el que pensem que cal situar l'anàlisi dels projectes educatius de ciutat. Un marc de canvis que han transformat de manera molt profunda i en poc més de vint anys la nostra manera de viure. Canvis que podríem concretar en les esferes productiva, social i familiar. En totes aquestes esferes les dinàmiques de canvi han vingut marcades per la creixent inestabilitat de situacions i de condicions de vida. No es estrany que molts parlin de la 'societat del risc' per descriure el que va passant i, també, la manera com molta gent ho percep. De fet, a tot hora sentim parlar de flexibilitat o d'adaptabilitat mentre que, simultàniament, augmenta la pressió i la precarietat laboral d'homes i dones, aspectes tots ells que repercuteixen negativament en l'estructura familiar. Per altra banda, aquestes transformacions incorporen fortíssimes exigències de canvi cultural, amb incorporació massiva de l'ús de noves tecnologies. Tenim davant el repte de la sostenibilitat, però sabem que existeix una connexió directa en nivells formatius i sensibilitat i implicació mediambiental. Per tots aquests elements no ens pot sorprendre que davant d'aquesta situació, l'educació es presenti com una mena de gran recurs que aparentment permet superar o aguantar millor aquesta dinàmica d'inestabilitat constant. I això fa que la pressió i les demandes de tota mena sobre el sistema educatiu s'incrementin. Els projectes de ciutat, les visions de futur de les comunitats locals hauran d'anar articulant i fent més consistents les estratègies educatives, mediambientals, territorials, de desenvolupament econòmic, i de cohesió social. El repte cada cop més present és treballar des d'una visió global, explicitant valors, generant identitats compartides i sabent articular interessos i plantejaments sectorials. I això no és només una perspectiva estratègica desitjable. És més aviat una exigència que sorgeix de cada política sectorial, que troba dificultats en poder abordar els problemes específics des de perspectives estrictament especialitzades. I aquest és també un dels perills que corre l'àmbit educatiu, el de tancar-se en l'escola com a espai volgudament aliè a les dinàmiques de canvi de l'exterior, o entendre l'educació com una cosa només d'especialistes. Catalunya ha sigut el marc privilegiat del moviment de les ciutats educadores a Espanya. Des dels anys 90 (I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, Barcelona 1990), es va anar conformant un ampli moviment municipalista que va buscar en les polítiques educatives els elements que permetessin integrar millor educació i ciutat, en una dinàmica de millora de la qualitat de vida i de la capacitat d'inclusió urbana. A partir d'aquí, ciutat i educació inicien un diàleg fructífer, un diàleg bidireccional que ha anat enriquint-se i agafant gruix al llarg d'aquests anys. Poc a poc els diferents àmbits d'actuació municipal han anat entenent que l'educació havia de tenir un paper molt significatiu en la forma de construir ciutat i de pensar els seus espais públics. Però també les diferents instàncies i els diversos agents educatius han anat trobat en les nostres ciutats un objecte preferent de formació, de socialització i de concreció dels valors que transmeten. La ciutat ha anat convertint-se així en l'espai privilegiat en que experimentar el que vol dir la 'societat del coneixement', aquesta extensió en quantitat i qualitat del protagonisme de la formació en les nostres vides. Aquests grans espais educatius en que s'han transformat les nostres ciutats són avui objecte i subjecte de les tensions que les transformacions socials abans esmentades generen. Els Projectes Educatius de Ciutat han anat convertint-se en aquests darrers anys, simultàniament en instruments de concreció de les dinàmiques generades per les reflexions sorgides del moviment de les 'ciutats educadores', i al mateix temps han sigut noves maneres d'enfrontar les tensions que l'educació i l'escola acumulaven degut a les significatives transformacions productives, socials i familiars dels darrers anys. L'experiència d'aquests anys ha sigut, en aquest sentit, molt positiva. Des de la iniciativa pionera de l'ajuntament de Barcelona (1997), els PECs han anat extenent-se per diversos indrets i diferents municipis. La concreció que ha tingut cada PEC a cada ciutat ha sigut diferent, però en general es constata l'interès en complementar l'evident protagonisme de l'escola amb la presència d'altres agents educadors, i introduint-hi continguts com les noves tecnologies, la diversitat o la sostenibilitat en l'agenda de temes a tractar. En aquest sentit, els PECs són oportunitats i reptes per les comunitats locals i pels seus ajuntaments. Oportunitat per a conèixer, donar valor i projectar cap al futur i cap al progrés social i col·lectiu la realitat educativa i formativa del seu territori. Oportunitat per generar dinàmiques d'identificació col·lectiva, d'identitat compartida. Oportunitat per debatre el conjunt de valors que permetin tirar endavant aquestes comunitats locals en una línia de respecte a l'autonomia individual, de reforçament dels paràmetres d'igualtat entre els seus ciutadans i de construir comunitats que permetin alhora el respecte a la diversitat i el sentiment de pertinença col·lectiu. Oportunitat per a generar dinàmiques participatives que reforcin i activin la component ciutadana, entesa com corresponsabilitat sobre els espais públics i la convivència a la ciutat. I tot això fer-ho des de l'escola a les activitats formatives d ela tercera edat, de la formació per a la salut a l'activitat esportiva. De la preocupació per la seguretat col·lectiva a la cura comunitària de parcs i places. De les activitats de lleure a la formació professional o la difusió de les noves tecnologies d'informació i comunicació. I l'oportunitat d'anar imbrincant educació amb sostenibilitat (Agendes 21), o estratègies de creixement i desenvolupament de la pròpia ciutat (plans estratègics). Però també reptes. El repte d'evitar que el PEC sigui una iniciativa sectorial més. Una iniciativa que només aplegui als ja convençuts o aquells que per adscripció professional més naturalment s'hi sentin atrets. El repte d'evitar que es vegi i sigui una iniciativa estrictament institucional, i que no connecti amb la dinàmica social ja existent. El repte d'evitar que es generin expectatives que després no es puguin aconseguir que es desenvolupin i creixin. El repte d'evitar que sigui vist com un simple exercici de legitimació del govern local. El repte de que la comunitat es senti finalment responsable del futur educatiu i cívic de la ciutat, sense que això vulgui dir difuminar responsabilitats i capacitats de lideratge. Els PECs, com altres iniciatives que van sorgint aquí i allà, volen contribuir a ajudar a trobar respostes col·lectives a problemes comuns. I ho vol fer no amb una visió jeràrquica i especialitzada, sinó amb una visió participativa i transversal. Aquesta és la seva grandesa i també la seva dificultat.
Institut de Govern i Polítiques Públiques (UAB)
Fitxers adjunts: 
AdjuntMida
Image icon Il·lustració: MIQUEL ROF.43.1 KB

Relacionats

Butlletí