Els ibis ermitans ja sobrevolen l'Empordà

Dos exemplars d'Ibis ermitans en un aviari a la Península Ibèrica.

Imatge: GETTY IMAGES

Entre Pau, Castelló d’Empúries, Peralada, Pedret i Marzà i Palau-saverdera, dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, es troba un espai molt singular, avui propietat de la Generalitat de Catalunya: la Torre Mornau. La fantàstica finca és una antiga base militar i agrícola on, durant la postguerra l’exèrcit hi criava cavalls. Ara, des de fa no gaire, allotja, sota direcció de la Fundació Alive, un centre de manteniment i alliberament d’ibis ermità (Geronticus eremita), una au tant o més singular que l’espai que els acull i que no és pròpia de Catalunya... almenys des de fa uns quants segles. Aleshores... què hi fa, aquí, aquest parent de les espàtules amb pinta de punki? L’explicació requereix unes quantes línies.  

Fins a l’edat mitjana, els ibis ermitans europeus poblaven els Alps i, després de criar, a finals de l’estiu, migraven cap al sud del continent a passar l’hivern a terres més càlides. Però, caçat fins a l’extinció, fa uns quatre-cents anys la biodiversitat del Vell Continent pràcticament va perdre aquest animal tan extravagant de plomes iridescents. Afortunadament, però, a principis dels 2000, quan ja estava a punt de desaparèixer del tot, es va començar a treballar en la seva recuperació, una tasca que ha avançat imparable gràcies, en especial, a un parell de projectes europeus dirigits per dos personatges enamorats dels ibis a més no poder.

Un és Miguel Ángel Quevedo, que des del Zoobotánico de Jerez coordina el Proyecto Eremita, un programa de cria en captivitat que ja ha donat com a resultat una colònia estable i sedentària (no migratòria) a la zona de La Janda, a Cadis, d’uns 300 exemplars. L’altre, és l’austríac Johannes Fritz, alma mater de Waldrappteam, iniciativa que persevera per establir de nou una població salvatge i migradora als Alps.  Avui dia, ja hi ha colònies localitzades a Àustria, Alemanya i Suïssa, que sumen també unes tres centenes d’aus.

Fins fa poc, l’única població del món lliure i autosuficient d’ibis ermitans era la que habita al Parc Nacional de Souss Massa i Tamri, al Marroc

Per aconseguir la fita de Waldrappteam, però, hi havia un pas essencial: aconseguir que les aus centreeuropees recuperessin les antigues rutes migratòries dels seus avantpassats. Com es podia fer, això, amb aus que no havien migrat mai? Doncs Fritz i el seu equip, inspirats en la pel·lícula de 1996 Volando libre, van dur a terme una proesa: guiar els ibis alpins (que han estat criats per ‘mares’ humanes) fins a la reserva d’Orbetello, al centre d’Itàlia, on es creu que solien anar segles enrere. Heu vist les imatges dels seus ultralleugers seguits d’una estola d’ibis? No us ho perdeu, és una imatge meravellosa.

Aleshores, el 2022 va succeir un fet crucial en aquesta història. En un marc en el qual el canvi climàtic dificultava cada cop més la ruta entre els Alps i Orbetello, un dels Ibis es va separar del grup guiat per Waldrappteam. Ingrid, així es deia aquell valent, va anar a parar primer a Catalunya, on va passar uns dies a Banyoles i Pals, per prosseguir cap al sud i arribar fins a les poblacions de Cadis. La increïble aventura de l’intrèpid ibis va fer que Fritz parlés amb Miguel Ángel Quevedo per fer-li una proposta: i si provessin de consolidar una nova ruta migratòria Alps-Andalusia, amb un punt intermedi de descans a Catalunya? I així va ser que, durant tres temporades, els ultralleugers de Waldtrappteam i un nombrós grup d’ibis ermitans van aterrar a Ordis abans d’enfilar cap a terres andaluses.

És en aquest context que, amb el suport entusiasta de Jordi Sargatal, secretari de Transició Ecològica i gran admirador d’aquesta espècie, que va néixer la idea que avui acull la Torre Mornau. Allà, la Fundació Alive, dirigida pel biòleg Bernat Garrigós, treballa des de l’any passat per establir una població d’ibis eremites residents i, també, per oferir als exemplars en migració cap al sud un territori segur on recuperar forces. Per establir aquesta nova població si han allotjat i criat polls nascuts al Zoobotánico de Jerez, individus austríacs arribats en aquesta migració assistida i també exemplars procedents de zoos europeus involucrats en la recuperació d’aquesta espècie.

Avui l’espècie es recupera a poc a poc a Europa, amb nuclis als Alps, Itàlia i Andalusia. Ara, també a l’Empordà

«El passat 21 de març van ser alliberats els primers 19 exemplars i, 4 dies més tard, els 29 de Waldrappteam, un total de 48, de la seixantena que habita a les instal·lacions. Els 11 restants s’alliberaran ara al maig», explica Bernat Garrigós.

Ara la tasca principal és controlar tant com es pugui les anades i vingudes d’aquest grup de joves ibis inexperts, que exploren el territori sense tenir cap generació adulta de referència. «Mentre que els ibis procedents de la població sedentària poden recórrer entre 30 i 50 kilòmetres la setmana, els d’Àustria, en poden arribar a fer  400», afegeix Garrigós. Des de Fundació Alive vetllen per la supervivència d’aquests exemplars, el que comporta extremar les precaucions, ja sigui retirant tota mena de brossa que poguessin ingerir, col·laborant amb els ramaders per instal·lar rampes als abeuradors que permetin als animals sortir-ne en cas de caigudes, o acordant amb Endesa la protecció de les 40 torres elèctriques al voltant de Torre Mornau, iniciatives que afavoriran clarament a moltes altres espècies.

El juny arribarà un segon grup de polls, que la biòloga d’Alive Marina Izquierdo haurà après a criar al Zoobotánico de Jerez. Després d’aquests, els següents ibis ermitans ja naixeran aquí a Torre Mornau. El projecte preveu tenir una duració d’entre 8 i 10 anys, prou temps per aconseguir la fita final: una població lliure i autosuficient d’uns 300 individus i 50 parelles reproductores. És el primer pas que Fundació Alive emprèn per tirar endavant iniciatives de custòdia del territori a l’Empordà. Una altra serà la compra i gestió de 430 hectàrees per recuperar part dels antics paisatges lacustres empordanesos, un tema que bé mereixerà un proper post.

Considerem que la seguretat econòmica universal que les dues polítiques generarien suposa una precondició per a canvis en els modes de vida més enllà del consumisme i les formes passives de ciutadania, afavorint la planificació democràtica de l'economia, és a dir, el pas de les decisions sobre què, quant i com produir a l'esfera democràtica.