06/04/2006 - 00:00
Publicat prèviament a La Malla.
Brasil ens pot evocar pensaments ben diversos. Alguns cops tòpics mediatitzats, de vegades allunyats de la realitat, altres potser més fidels. Potser. En aquest article no voldria pas entrar a discutir tot allò que els mitjans ja ens ofereixen al nostre món occidental. Voldria parlar sobre un model de gestió dels recursos hídrics innovador, interessant, en aquesta realitat tan diferent a la nostra. Motiu pel qual vaig decidir passar alguns mesos immersa en aquesta realitat tan diferent i alhora suggerent.
Brasil és un país que, per les seves grans dimensions (8.500.000 de km2) i diferències, pateix el que es podria anomenar la 'malaltia de la ingovernabilitat'. Compta amb gairebé 170 milions d'habitants un 80% dels quals es troben a les grans ciutats quan fa 20 anys només era un 65% de la seva població. Aquestes migracions internes han representat un avenç important en qüestions de desenvolupament industrial i creixement econòmic però ha representat també un retrocés en altres aspectes, a més d'aguditzar les desigualtats socials que fa molts anys que s' arrosseguen. Pel que fa a recursos naturals, no cal dir com s'han vist directa i indirectament afectats per aquest incontrolat creixement. Explotació desmesurada, incontrolada, furtiva de recursos forestals, miners, agrícoles, ramaders, marins... que en alguns casos ja ha provocat pèrdua d'hàbitats i d'espècies, provocant conseqüències totalment irreversibles. Aquestes entre d´altres temàtiques han estat debatudes el mes d'abril passat a la Convenció sobre la biodiversitat a Curitiba, capital de l´estat de Paraná. Per posar alguns exemples els darrers deu anys, la contaminació de les aigües al país ha incrementat fins a cinc vegades i en 50 anys s'ha reduït fins a tenir només un 10% de superfície de Mata Atlàntica, un tipus de bosc tropical amb la major biodiversitat per km2 del món.
No és pas per ser alarmista, sinó per donar unes dades que ens han de permetre reflexionar alhora que valorar el que encara es pot conservar, recuperar, preservar. I és que segurament que a molts Brasil també ens evoca riquesa, singularitat, diversitat, bellesa. Un país gran i molt ric en tots sentits. En termes de biodiversitat, per exemple, compta gairebé amb un 20% del nombre total de les espècies mundials (MMA, 1999).
Recursos hídrics del Brasil
A nivell de recursos hídrics l'ordre de magnitud que emprem també assoleix un caire extraordinari doncs compta amb gairebé un 15% del volum de les aigües continentals del Planeta tant superficials com subterrànies a les conques de l'Amazones i Paranà i l'aqüífer Guaraní, i les conques Piauí i Maranhão, respectivament. No cal dir la importància que aquests bastos recursos tenen pel seu valor ecològic, social i econòmic. La gestió, la conservació i la recuperació d'aquests ecosistemes és doncs, d'importància cabdal perquè repercutirà directament en la seva economia, en l'àmbit social tant a escala local com a escala mundial. I això encara és més complex amb les grans diferències geomorfològiques, ecològiques i antropològiques existents a les diverses latituds del Brasil.
A nivell de recursos hídrics, el nou marc legal que va crear-se després de la dictadura amb la Constitució de l'any 89, establia un nou repte on la descentralització del poder i la participació ciutadana eren pilars per governar el país. Des d'aleshores ençà es van començar a adoptar conceptes de conca hidrogràfica com a unitat física i territorial de planejament, per exemple.
Així doncs en el context de la nova Política de Recursos Hídrics, un dels més grans reptes va ser precisament la creació dels comitès de conca per la gestió participativa de l'aigua, una estratègia que es contraposava completament amb les pràctiques establertes històricament al país. La gestió de l'aigua era feta de manera isolada des dels municipis i l'estat. Les decisions eren preses des del govern de manera totalment centralitzada i existia un gran desinterès i absència d'iniciatives per part de la ciutadania en la recerca de models de gestió més'sostenibles' dels recursos hídrics. Les informacions estaven disperses en òrgans tècnics estatals i les dades no eren públiques, de manera que era molt difícil fer un planejament sobre la captació, distribució, tractament de l'aigua que conduïa a la construcció d'obres en molts casos innecessàries o ineficients. Aquesta manca de polítiques públiques integrades va provocar la degradació de molts rius.
>> Si voleu llegir la segona part de l'article cliqueu aquí.
Núria Morral és biòloga, excoordinadora del Projecte Rius i actualment coordinadora d'un projecte d'educació ambiental i participació per a la gestió de les conques internes de l'Estat de Sao Paulo a través del departament de Geografia de la UNESP i dels comitès de conca del Pontal de Paranapanema i Aguapeí e Peixe. En breus dies publicarem la segona part de l'article.
