El casc dels ciclistes i la seguretat viària (Un article de Marta Pombo Sallés)

membre d`Amics de la Bici
26/11/2005 - 00:00
Ens hem acostumat a les imatges televisades de gent morint diàriament en conflictes armats, tant com ens hem acostumat a la rutina del degoteig de víctimes d'accidents de trànsit. De fet, segons el manifest de l'organització World Carfree Network (Xarxa Mundial Lliure de Cotxes), el trànsit motoritzat mata quatre vegades més que les guerres, o sigui, 1.26 milions de persones cada any. Això suposa més de 3.000 persones mortes en les carreteres del món cada dia, dues d'aquestes persones moren a Catalunya. I això sense comptar els casos de malalties respiratòries i càncers associats a la contaminació atmosfèrica derivada del trànsit, ni els ferits amb invalidesa.
Qui de nosaltres no coneix algú a qui se li ha mort un familiar o li ha quedat ferit irreversiblement en algun accident? El què encara és més xocant és que s'accepta com a cosa normal, inevitable. Ha estat un accident, però ... s'hauria pogut evitar aquella infracció que l'ha provocat?
La seguretat viària i els creixents problemes de contaminació són dos temes fonamentals. No hi ha dubte que és necessari trobar alternatives sostenibles a l'abús del vehicle privat a motor. Cal promoure el transport públic, el cotxe compartit i aquells sistemes de transport que ens ajuden a fer trajectes curts i a l'hora són saludables, bàsicament anar a peu i amb bicicleta.
Protegir-nos dels vehicles a motor Però l'estil de conducció del nostre país ens obliga a protegir a aquest usuaris de la via pública, més febles, dels vehicles a motor. L'excés de velocitat i l'alcoholèmia en el trànsit rodat produeixen moltes morts a la carretera, però també és cert que en les topades entre automòbils, - cada vegada amb més mesures de seguretat passives, com ara cinturó de seguretat, airbag, carrosseries reforçades, etc.- es redueixen les víctimes mortals però, la cosa canvia si es veu involucrada la bicicleta, el conductor de la qual és difícil que en surti ben parat.
Per donar aquesta seguretat passiva també als ciclistes, al nostre país es creu haver trobat la solució definitiva obligant els ciclistes a dur casc en vies interurbanes, elements reflectants per la nit, etc. Possiblement, que si circulem a altes velocitats en bicicleta o si ens llencem camp a través entre pedres i arbres, el casc ens protegirà el cap en cas de caiguda, però, per descomptat, si l'impacte es produeix amb un automòbil tornem a estar desemparats.
Així ho constata la revista de la DGT: 'L'impacte d'un cotxe circulant a 46,5 km/h contra un/a ciclista, elevarà a aquesta última persona a l'alçada d'un tretzè pis'. Qui s'atreviria doncs a llançar-se d'un 13è pis amb un dèbil casc per a bicicletes? La solució no és posar-nos un casc integral com el dels motoristes. Especialistes en la matèria diuen que un ciclista amb casc integral es malmetria les vèrtebres només pel pes del casc; hem de recordar que el/la ciclista es desplaça gràcies al seu esforç físic.
La clau no està en el casc, sinó en la velocitat Per tant, no és gens sorprenent que no s'obligui a dur casc al col·lectiu ciclista gairebé en cap país del món. I on sí que s'ha fet, com a Austràlia i segons un estudi de la Federació de Ciclistes Europeus (ECF), els accidents i les lesions al cap dels ciclistes no s'han reduït i un 30% de gent ha deixat d'anar amb bicicleta pel fet de sentir-se obligat a dur casc i no gaudir de més seguretat.
El casc obligatori no evitarà els fatals atropellaments de ciclistes, dur una peça de roba reflectant no evitarà l' excusa social del 'no l'he vist' per justificar l'alta velocitat que no ens permet reaccionar. Fins hi tot s'ha demostrat que l'ús del casc per part dels ciclistes genera més risc al sentir-se menys vulnerables (el conegut efecte de compensació de riscos) augmentant així la possibilitat d'accident.
És un efecte molt similar al que passa amb els nous cotxes totalment aïllats i insonoritzats queens porten a velocitats altíssimes, però la sensació dins del vehicle és que gairebé no ens estem movent. No em puc explicar perquè no s'obliga a les empreses automobilístiques a dotar els cotxes d'aquelles mesures de seguretat que està demostrat que salven vides, com les barres i reforçaments que incorporen els cotxes de competició. Quant als conductors d'automòbil, per què no estan obligats a dur casc tal com fan els pilots, si s'ha comprovat que en la majoria de sinistres l'ús del casc sí que els salvaria la vida?
El proper pas serà obligar els vianants a anar amb cuirasses per evitar les lesions o la mort en ser atropellats pels automòbils? La manca de seguretat viària que patim totes les persones, especialment les de mobilitat reduïda, nens, gent gran, i tot el col·lectiu de vianants seguit del dels ciclistes, és en gran part causada per les infraccions dels vehicles a motor que no respecten ni els passos de vianants ni les distàncies de seguretat en avançar a ciclistes, ni el dret a l'ús de les vies publiques per als elements més febles. La Direcció General de Trànsit (DGT) exposa que només reduint un 5% la velocitat dels automòbils, es reduirien els accidents en un 30%.
A llocs com la ciutat italiana de Ferrara i l'holandesa de Groningen, els ciclistes circulen amb més seguretat, també els vianants i, en general, tots els usuaris i usuàries de la via pública. La limitació de la velocitat dels vehicles motoritzats ha resultat ser, en aquests casos, la gran solució al problema i confirma plenament les anàlisis de la DGT. L'objectiu: accidents zero i seguretat per a totes les persones.
Una educació vial de veritat D'altra banda, a gairebé tot arreu d'Alemanya, és obligatori que els nens d'entre 9 i 10 anys, rebin classes pràctiques d'anar amb bicicleta a l'escola i després se'ls doni el carnet de ciclista. D'aquesta manera, aquestes persones es converteixen en usuàries de la via pública amb moltes menys probabilitats de cometre infraccions en un futur i que accepten com a vehicles les bicicletes, perquè són part de la seva normal evolució.
L'educació viària és l'eina fonamental per aturar les desigualtats entre els usuaris de les vies públiques, en un país on el 'càstig' ens ha arribat abans de poder aprendre la lliçó. Crec que hem de fer una gran reflexió. De la mateixa manera que és necessari el carnet per punts, també ha de ser necessària una gran reforma de l'obtenció d'aquest carnet, que actualment és com una mena d'oposició enlloc d'una forma d'educació.
La poca educació vial que es fa al nostre país, es destina en gran part a mentalitzar els nens i nenes dels perills de la convivència amb l'automòbil, i no a educar com a Alemanya amb el dret de tothom a disposar de les vies públiques per aconseguir formar futurs conductors més respectuosos. S'ha de canviar el sistema. Obligarem tothom a banyar-se amb salvavides o és millor ensenyar tothom a nedar?
'Buscar-se la vida' per poder circular en bicicleta La poca regulació específica per a les bicicletes, que no sols ha de patir l'abús del vehicle a motor, sinó que s'ha de regir pel seu codi, converteix amb infracció moltes dels avantatges implícits d'aquest mitjà de transport.
Amb l'increment de l'ús de la bicicleta, malgrat tots aquests impediments, la majoria d'usuaris/es s'han de 'buscar la vida' per poder circular. Certament això ha portat a una sensació de caos i de creure que els ciclistes fem allò que volem. Res més lluny de la realitat: el desconeixement de gran part de la població dels drets del ciclista i la creença que l'automòbil gaudeix de preferència, tan sols per anar a més velocitat, són la causa de la majoria de les queixes. D'altra banda, els ciclistes tenen a través de les associacions informació, assegurances i múltiples serveis.
Si la majoria de ciclistes, i som molts i moltes, cometéssim tantes infraccions com es vol fer creure des d'algunes institucions i mitjans de comunicació, realment les nostres poblacions estarien col·lapsades pel mal dels ciclistes. Malauradament un dels grans avantatges de la bicicleta torna a posar-se en contra en una societat acostumada a veure només allò que sent. La bicicleta és un vehicle silenciós i, la majoria de ciclistes que som els que conduïm respectant les normatives, passem desapercebuts entre el sorollós trànsit.
Amb l'entrada en vigor del carnet per punts, si les nostres autoritats fessin complir la normativa d'avançament a les bicicletes en carretera, considerat el seu incompliment com a falta greu, potser la majoria d'automobilistes del país perdrien en un cap de setmana tots els seus punts. Esperem no arribar a aquest extrems i que les institucions facin el que calgui per tal d'evitar aquestes infraccions. Recordem que l'incompliment d'aquesta norma és la causant de la majoria de sinistres amb morts de ciclistes.
Els usuaris de la bicicleta hem passat de ser gairebé ignorats pel codi de circulació, a patir una normativa, amb la imposició del casc, que l'únic que ens assegura és que si no la complim, en cas de sinistre amb un automòbil, l'asseguradora no es farà càrrec de les nostres lesions o danys encara que l' automobilista sigui el responsable del sinistre.
No oblidem que la bicicleta, el transport públic i l'anar a peu, són part de la solució per un canvi de mobilitat, actualment basat en l'ús abusiu del vehicle privat. I que fer un ús responsable de l'automòbil privat, pot passar també per combinar-lo amb l'ús regular de la bicicleta.

Relacionats

Butlletí