Un bon dia em vaig adonar que tindria cinquanta-quatre anys quan canviés el mil·lenni. Més de mig segle, una enormitat... Jo aleshores rondava la trentena i trobava que quaranta eren ja molts anys. Si avui en fes cinquanta-quatre, la vida em retornaria una dècada, un regal esplèndid. O potser no tant, si això comportés no haver viscut aquests deu anys. M'han passat moltes coses per a mi importants en aquest període. Amb els anys, perds expectatives, però guanyes gruix i sentit.
Un parell de generacions enrere, als vint anys eres un adult consolidat. Als vint-i-un o vint-i-dos podies haver acabat una carrera universitària i ja saber quasi tot el que et caldria la resta de la teva vida professional. Als setze, jo vaig començar a escriure guions radiofònics i en tenia vint-i-sis quan vaig esdevenir secretari general de la Institució Catalana d'Història Natural. Vaig presidir la Junta de l'Hospital Clínic de Barcelona als trenta-cinc; un any abans, ja era Oficial Major del, nou de trinca, Parlament de Catalunya.
Alguns estudiants universitaris actuals ranegen la trentena. Molts llicenciats arriben als quaranta sense haver encara pogut consolidar una trajectòria. Paradoxalment, la generació de la joventut triomfant exhibeix multitud de joves en una post-adolescència prorrogada. Mai les diferències generacionals havien estat tan acusades. Avui, coexisteixen en una mateixa família situacions laborals i personals extremament dissímils. Més encara: quan s'acaba l'etapa juvenil, actualment? No se sap. I quan s'és pròpiament vell? També ho ignorem.
Jubilació
Hi ha de tot, és clar, però l'allargassament de l'etapa de formació -és un dir- i l'augment de l'esperança de vida són un fet. Triguem més a saber el que cal o a treure partit laboral del que sabem. Altrament, comencem a adonar-nos del costat gratificant d'una vellesa saludable. Convé recordar-ho, ara que es vol reconsiderar l'edat de jubilació. Som en l'època dels 30-30-30. Trenta anys estudiant, trenta anys treballant i trenta més, o quasi, de jubilat. Ja es veu que no pot ser.
La qüestió afecta les pensions, és clar, però també el mercat laboral. I el mercat de les idees, si més no entre els professionals. La persona que estudia fins als trenta i no troba el seu lloc fins al quaranta llargs, no pot ser raonablement jubilada només dues dècades més tard, en el moment de la seva més afinada i productiva maduresa. Seria una mala inversió social. Però això topa amb els desigs de l'afectat, oposats als comptes de la seguretat social, que no deixa de ser una asseguradora que ha de vetllar per la proporció entre les primes que rep i les pensions de jubilació que dóna. I amb els interessos dels que empenyen des de sota. Com venia a dir Georges Brassens a Suplique pour être enterré à la plage de Sète: "Se'm fa tard, però no puc demanar als que jeuen a la tomba familiar que s'estrenyin encara més".
Som davant d'una qüestió complexa que no es pot abordar de manera simplista, doncs. L'evolució social ha estat massa ràpida i no hem sabut ajustar les velles expectatives a les noves realitats. No és un tema de decrets, només. Sobretot, és un tema de rejerarquització de prioritats, havent entès i acceptat les noves condicions objectives en què ens trobem. No sé si serem capaços de fer-ho amb la rapidesa que caldria.
*Article publicat a El Periòdico de Catalunya
