Professor coordinador de la Càtedra UNESCO en Tecnologia, Desenvolupament Sostenible, Desequilibris
20/10/2004 - 00:00
Durant les conferències de les parts celebrades amb posterioritat al protocol de Kyoto es va aprovar un particular sistema per a gestionar les emissions de gasos d'efecte hivernacle denominat eufemísticament 'mecanismes de flexibilitat'. Ras i curt, el sistema consisteix en el següent: si, per exemple, una empresa té autorització per a emetre fins a 1.000 tones anuals i finalment només emet un total de 800, pot vendre les 200 restants a una altra empresa que podrà restar-les al total de les seves emissions.
D'aquesta forma es rendibilitzen econòmicament les inversions que estalvien emissions i les empreses que superin els seus nivells d'emissions reals podran complir amb Kyoto comprant 'contingents sobrants' d'emissió. Aquest principi prioritza el manteniment de les emissions mitjanes d'un país o sector industrial i no analitza si un o un altre està per sobre dels límits permesos.
Quan explico aquest mecanisme de compra - venda d'emissions, la gran majoria dels meus estudiants d'enginyeria de la Universitat Politècnica de Catalunya s'escandalitzen. Diuen que és una forma d'actuar poc ètica. Aquesta interessant reacció dels joves contrària que el mercat reguli una cosa que afecta al clima del planeta i, per tant, a la qualitat de vida de tota la humanitat present i futura, sempre m'ha sorprès positivament i és un aspecte que també hauria de fer-nos reflexionar.
Amb l'objectiu de complir amb els compromisos de Kyoto, la Unió Europea ha desenvolupat una àmplia normativa que entrarà en vigor al gener de 2005 i que regularà, entre altres coses, els mecanismes de flexibilitat citats anteriorment. Amb un notable retard, l'estat espanyol ha aprovat recentment un reial decret que inclou el Pla Nacional d'assignació de drets d'emissió per al període 2005-2007.
L'objectiu d'aquest article no és comentar aquest extens document sinó remarcar un aspecte semàntic aparentment irrellevant però que, al meu entendre, és de gran importància perquè justament va al fons de la qüestió. En el pla nacional de l'estat espanyol que he comentat anteriorment, s'utilitza de forma desafortunada -crec- l'expressió 'drets d'emissió'. Des de quan emetre gasos d'efecte hivernacle és un dret? Certament seria una terrible reculada moral comparar el dret al vot, el dret al treball o els drets humans a una pràctica que consisteix -ni més ni menys- a emetre gasos que contribueixen al canvi climàtic. Em temo que els nostres legisladors no han estat conscients de la dimensió d'aquesta expressió. Alemanya, per exemple, utilitza una expressió més afortunada -certificats d'emissió- i, a Catalunya, la Generalitat acaba d'aprovar una normativa que utilitza el concepte 'permisos d'emissió'. Aquesta última expressió és probablement la més adequada.
Habitualment els permisos s'atorguen per a realitzar activitats que no estan autoritzades; darrere del terme 'permís' s'amaga el missatge -potser subliminal- que no és bo emetre gasos d'efecte hivernacle; després del terme 'dret', en canvi, es troba un missatge que ens indica que emetre gasos hivernacle és una activitat natural que tothom té dret a gaudir.
En els últims mesos s'ha produït a Espanya un gran debat en els sectors industrial, econòmic i institucional sobre el comerç d'emissions i els mitjans de comunicació s'han fet eco d'aquest debat utilitzant majoritàriament l'expressió 'drets d'emissió'. El perill que suposa la utilització d'una expressió inadequada de forma massiva i reiterada és que arribi a incorporar-se al llenguatge comú i s'assumeixi com l'accepció natural d'aquesta expressió. El més greu, en aquest cas, és que la ciutadania arribi a pensar erròniament que emetre gasos d'efecte hivernacle és un dret regulat per la legislació vigent. Les evidències del canvi climàtic i les greus conseqüències que comporta per a les generacions actuals i futures hauria d'obrir-nos els ulls i fer-nos veure que no estem per a cometre errors semàntics d'aquesta envergadura.
Professor coordinador de la Càtedra UNESCO en Tecnologia, Desenvolupament Sostenible, Desequilibris i Canvi Global. Universitat Politècnica de Catalunya