Les guerres de les terres rares

Projecte d'exploració del Liti a Salar de Maricunga a Xile.

Foto: Observatori del Deute en la Globalització

Una economia global extractivista i depredadora és el que ens ha portat al col·lapse ecològic i l’emergència climàtica que vivim. Però malauradament la solució a aquesta crisi s’està enfocant, ara per ara, amb aquesta mateixa visió destructiva. 

La transició energètica necessitarà milions de tones de minerals i metalls rars, com el liti, el cobalt, el níquel, el tantali o les terres rares. Són uns materials amb propietats magnètiques, òptiques i conductores que els fan indispensables per produir panells solars, molins de vent i bateries de cotxes elèctrics. Però la seva presència tan dispersa en la natura genera una mineria molt contaminant perquè fa servir grans quantitats d’aigua i productes químics tòxics per extreure’ls de la roca. Alguns d’aquests metalls, com les terres rares, solen aparèixer acompanyats de materials radioactius. Per això, la demanda creixent d’aquestes matèries primeres és avui una font de conflictes mediambientals i socials a diversos indrets del planeta. I en els últimes temps fins i tot, s’han convertit en una peça clau que alimenta guerres i amenaça amb crear-ne de noves.

L'avidesa dels Estats Units per aquests minerals i metalls són el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà, dos territoris amb grans reserves de terres rares (sobretot el primer), però també de coure, níquel i liti. A la guerra d’Ucraïna, Trump ha forçat el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, a firmar un acord per concedir el 50% de la producció de minerals crítics del seu país als Estats Units a canvi d’ajuda militar. 

Quan es va fer públic aquest acord, el president de la República Democràtica del Congo (RDC), Félix Tshisekedi, va enviar una carta a Donald Trump per oferir-li accés a les grans reserves de minerals crítics del seu país a canvi d'ajuda militar per derrotar el grup paramilitar M23, que té el suport de Ruanda. La regió en disputa és rica en coltan, un mineral format de columbita i tantali, i tant els exèrcits com els grups paramilitars lluiten pel control de les mines, que han contribuït a alimentar i allargar la guerra. 
 

El monopoli de la Xina

Trump no vol aquests materials per expandir la producció de molins de vent o panells solars, està clar. Aquests elements clau per a la tecnologia verda ho són també per a l’electrònica, la digital, l’aeroespacial, però molt especialment, per a la creixent indústria militar. Però el que hi ha darrere també és l’intent dels Estats Units de trencar amb el monopoli del seu gran rival econòmic. Des de fa anys, la Xina monopolitza tant l’extracció com el processament de molts d’aquests minerals i metalls, començant per les terres rares. Per això, Pequín controla les cadenes de subministrament de complements clau per a les bateries elèctriques, les plaques solars o les turbines eòliques, i és el principal productor mundial d’aquestes tecnologies. 

Tant és així que la Unió Europea (UE) ha definit com a prioritat estratègica «aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible» de 34 matèries primeres crítiques, de les quals la Xina en monopolitza 19. Però la UE hauria de mirar bé que aquesta estratègia no entri en contradicció amb els seus valors més bàsics. Malgrat haver aprovat una normativa contra els «minerals de sang» el 2017, l’any passat Brussel·les va signar un acord sobre minerals crítics amb el govern de Ruanda, «un país que no té minerals» i que els està extraient de la RDC, cosa que «perpetua el conflicte» en aquell país, alerten des de Global Witness. 

La mineria és responsable de situacions tan extremes com la de Dalahai, un poblet de la província xinesa de Mongòlia Interior que es coneix com «el poble del càncer»

Una altra de les guerres de les terres rares implica de ple a la Xina. Es tracta del conflicte armat entre la dictadura militar de Myanmar i l’Exèrcit per la Independència de Kachin, milícia d’una minoria ètnica. Pequín ha externalitzat bona part de la seva producció de terres rares a aquesta regió de Myanmar, Kachin, on s’han multiplicat les explotacions mineres que controlen tant l’exèrcit com la milícia.

També són mineres xineses les que exploten les mines de cobalt de la RDC. Aquestes reserves estan en una regió diferent a la de la guerra del coltan i en aquest cas no hi ha conflicte bèl·lic però sí que hi ha explotació infantil, semiesclavitud, contaminació i violació dels drets humans. 
 

Contaminació i conflictes socials

Perquè els conflictes armats són només l’extrem més greu d’una mineria en creixement que està provocant sobretot contaminació i conflicte social allà on s’instal·la. A la Xina és responsable de la contaminació del riu Groc i de situacions tan extremes com la de Dalahai, un poblet de la província xinesa de Mongòlia Interior que es coneix com «el poble del càncer», com relata Guillaume Pitron al seu llibre La guerra de los metales raros. L’explotació del liti ha deixat sense aigua alguns indrets de Xile i en molts països ja existeix una resistència civil a la instal·lació de mines. L'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) ha documentat 28 conflictes per les terres rares a tot el món, des de Madagascar fins a la Xina. 

“Les tecnologies verdes són depredadores d’aquests materials i si no hi ha avenços en la recerca d’alternatives com el reciclatge, continuarem amb una gran dependència de la mineria, amb uns processos d’extracció que impliquen un cost energètic i mediambiental molt alt”, em deia fa un temps Joaquín Proenza, professor de mineralogia de la UB. 
 

Només en reciclem un 1%

No es tracta de deixar de produir panells solars o molins de vent. No estem demanant aturar la transició energètica, no. Es tracta de buscar models de producció que trenquin amb els patrons extractivistes i depredadors. Una mineria no contaminant serà més costosa, però és un imperatiu. I cal una normativa realment efectiva per vetar els «minerals de sang». Però també hi ha altres solucions que caldria explorar amb urgència, com el reciclatge. Els europeus llancem a les escombraries cada any un milió de tones de materials crítics, però només se’n recicla un 1%, segons un informe presentat fa pocs dies a Brussel·les. 

Tots els aparells elèctrics que llancem a la brossa, i que moltes vegades acaben en abocadors insalubres en països com Ghana, són un material valuosíssim per reaprofitar. Resoldríem d’un sol cop dos problemes mediambientals i socials, el dels residus i els dels conflictes que generen els metalls crítics.