Invasors

Cranc vermell americà, una espècie invasora a Catalunya, en safata a punt per menjar.

FOTO: GETTY

Diu la història (com a mínim la història que expliquen Miguel Clavero i Francisco J. Oficialdegui al llibre Artópodos) que el rei Felip II, després que el seu pare, Carles V, li ensenyés els que serien els seus dominis continentals, va adquirir una devoció fervent pels palaus enjardinats i els estancs ornamentals (juntament, i per aquí anirà l’article, per la fauna que hi habitava, com peixos i crancs).

Quan va arribar al poder, va fer venir jardiners dels Països Baixos per redissenyar a l’estil “de Flandes” la Casa de Campo, Aranjuez o El Escorial. I van omplir els estancs de carpes portades del centre d’Europa. Però ell volia crancs. Ai els crancs! Aquells petits cuirassats que seguien resistir-se a sobreviure al trasllat. Fins i tot diverses expedicions en van intentar portar de Baiona (i es parlava que també de Bordeus), però tots els intents van resultar amb la mort dels protagonistes.

Així i tot, en tota història sempre hi ha un trepa que se les empesca per prosperar, per aprofitar-se de contactes i aconseguir als reis el que volen. En aquell moment va ser Gonzalo de Liaño, anomenat Gonzalillo per la seva petita estatura (diuen que va començar a la cort com a bufó), que tenia contacte a Itàlia i va aconseguir que li portessis botes plenes de crancs, que van sobreviure al viatge i que van adaptar-se perfectament al clima espanyol (van ser necessaris diferents enviaments).

A partir d’aquí, la història passa a ser típica: els crancs s’escapen, envaeixen alguns rius, els pesquem, ens els mengem, i «ui que bons», i «en posaré uns quants en aquella bassa a veure si em viuen i en puc tenir més», i així es van estendre per tota la península.

Tot això fins a arribar als estius de Palència de finals del segle XX, quan l’avi dels meus cosins pescava crancs al riu que passava per allà (ni recordo el riu ni recordo el nom del poble) i a la nit ens els menjàvem entre sorolls de xarrups, somriures de complaença i tovallons tacats de salsa gustosa, vermella i picant.

El gat domèstic ens acompanya des de fa uns 2.500 anys, però ve del Pròxim Orient i d’Egipte.

I aquest és el nostre cranc autòcton: l'Autropotamobius fulcisianus italià. El nostre cranc autòcton que el cranc vermell americà està amenaçant. Un cranc autòcton que, en lloc de ser Autropotamobius fulcisianus, podria haver estat Astacus astacus si haguessin prosperat els primers que van portar dels Països Baixos, o Autropotamobius pallipes si haguessin estat els de Bordeus.

Però si mirem al nostre voltant veurem que els crancs no són els únics al·lòctons: el colom que va venir del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà fa més de 2.000 anys que viu amb nosaltres. El gat domèstic ens acompanya des de fa uns 2.500 anys, però ve del Pròxim Orient i d’Egipte. L’ovella i la cabra són originàries de les muntanyes d’Anatòlia i Iran i les tenim aquí des de fa uns 8.000 anys. O el porc domesticat a l’Orient Mitjà i que va entrar a la península fa més de 7.000 anys. I el gall i la gallina? Descendents d’ocells salvatges del sud-est asiàtic. La rata i el ratolí domèstic? Originaris de l’Índia i l’Orient Mitjà que van venir de polissons amb els vaixells, fa segles. O el majestuós cavall, domesticat a les estepes d’Àsia central.

No sé com es viuria en el seu moment la introducció d’aquests animals, però avui ens preocupem per les espècies invasores que ens arriben, com el mosquit tigre, italià d’adopció però asiàtic de naixement, que va aterrar a Catalunya el 2004 i encara no ha comprat bitllet de tornada. La formiga argentina i la cotorra de pit gris, arribades d’Amèrica del Sud. La tortuga de Florida, regalada amb amor als anys 90 i abandonada amb indiferència als estanys de mitja Catalunya. El peix sol, o Lepomis gibbosus, nord-americà i devorador de postes d’ous dels nostres amfibis autòctons. El musclo zebra, ucraïnès d’origen però globalitzat com una franquícia de destrucció d’ecosistemes fluvials. El visó americà, que es va escapar de granges pelleteres i ara posa en risc el visó europeu, molt més discret i menys agressiu. El caragol poma, gegant asiàtic que devora camps d’arròs com si fossin un bufet lliure. I podríem seguir...

Quants anys i generacions són necessàries perquè els que diuen que hi han viscut sempre (recordo que els crancs autòctons són italians) diguin que "ara ja ets d’aquí"?

I el mateix passa amb les plantes, perquè qui gosaria dir que el plàtan —l’arbre, no la fruita— és una espècie invasora? I, tanmateix, és una introducció. L’han plantat a cada carretera, a cada passeig, a cada plaça. Fa ombra, és robust i aguanta la contaminació. Ens va bé. En canvi, el mosquit tigre o la formiga argentina o el caragol poma no ens fan cap favor. I allà on passen, deixen un rastre de picades, desequilibris i extermini silenciós. Els lluitem, els ignorem i no sabem si estem guanyant o perdent (crec que perdent).

La globalització no només mou diners i persones. Mou espècies, també. Animals que viatgen dins contenidors, ous adherits a fustes tropicals, llavors que s’escapen d’un jardí i acaben convertint-se en catifes vives. Virus que canvien continents i crustacis que s’aclimaten a les nostres taques d’aigua. Tot es barreja, tot es mou. I nosaltres, al mig, decidint qui pot quedar-se i qui ha de marxar. Qui mereix una llei de protecció i qui, per contra, una campanya d’erradicació.

Però potser la pregunta no és biològica, sinó moral. Potser el debat real no és si una espècie és d’aquí o d’allà, sinó si ens molesta o ens serveix. I sí, segueixo parlant d’animals, però potser la ment us ha marxat cap a una altra espècie més propera: nosaltres. Perquè al final, tot es redueix al mateix: què fa falta per formar part d’un lloc? Quants anys i generacions són necessàries perquè els que diuen que hi han viscut sempre (recordo que els crancs autòctons són italians) diguin que «ara ja ets d’aquí»?

Segurament només serem d’un lloc quan qui decideix consideri que som d’utilitat. Fins llavors, el nom seguirà sent invasors.