No es pot protegir el que no es coneix

Per sort o per desgràcia vaig néixer a una gran ciutat. Molt gran. Amb una immensa àrea metropolitana i una fama internacional que no para de créixer. Desafortunadament per mi, perquè el que més m’atrau d’aquest planeta és la natura, no us avanceu. Com a ciutat està prou bé pels qui els agradi el color gris del ciment i el ferro, i viure al complet l’experiència d’alienació de l’època actual.

En aquest entorn superlativament urbà, des de petit he volgut tenir un grup estable d’amics i amigues a qui els interessés la natura, i amb això m’he convertit una mica en un pària. Alto! He viscut molt feliç, tinc bons amics, he viatjat, he gaudit de la natura tant com he pogut i no estic fent una oda a les lamentacions, sinó que utilitzo aquesta experiència com a introducció a un assumpte important.

Vivint a una gran ciutat, després d’intentar per activa i per passiva formar part d’agrupacions que compartissin interès per la flora i fauna, provar de crear-ne de pròpies, o estimular els amics que ja tenia per fer-ho, m’he hagut d’acabar rendint. Tenir espais naturals a més d’una hora de viatge en cotxe dificulta —per no dir que impossibilitat— poder escapar encara que sigui una estoneta a passejar entre els arbres, sentir els udols dels mussols o el vent a les fulles sota la llum de la lluna. Aquests privilegis, a les grans urbs, són pràcticament inexistents, i en els pocs racons que “sobreviuen” a les proximitats, normalment s’hi troba un excés de gent, ús intensiu de turisme, o els hi vols destruir per posar-hi una nova pista d’aeroport. Ja enteneu per on vaig.

«A on porta, doncs, que una part de la població important no sàpiga que a la península Ibèrica hi ha llops, ossos bruns, guineus, mussols, àligues i falciots?  Doncs que no es poden preocupar per ells.»

Però sabeu què passa? Que a vegades, quan vaig de vacances o faig una breu escapada per la península Ibèrica trobo aquests petits moments de fauna que busco amb passió. Faig una fotografia, si tinc sort, comparteixo amb algú la visió fugaç d’alguna bestiola, i m’emporto els moments tant emocionants de tornada a casa. I quan soc a la feina, al gimnàs, o amb els meus amics, els comento: “Ostres, mira què he vist aquest cap de setmana!” Els ensenyo una foto d’un Linx ibèric, d’una Àliga pescadora o d’un Ós bru, i la resposta acostuma a ser la mateixa: “Què dius, va, no enredis! Això ho tenim aquí? I en llibertat? No m’ho crec!”

Doncs sí, amigues, sí. I amb aquesta introducció en primera persona, resumeixo una circumstància que més enllà de ser una anècdota té implicacions absolutament transcendentals. Hi ha una part molt gran de la població que no té ni idea del seu patrimoni natural ni la biodiversitat de l’entorn que habita. Ja ho sé, que no descobreixo Amèrica i que és un tema recurrent. Però s’ha de seguir dient: la fauna salvatge i la biodiversitat natural no són només coses de continents llunyans. Perquè milions de persones —i ara parlo només d’aquí, la terra que ens toca de prop— no tenen cap coneixement sobre espècies naturals autòctones, els diversos ecosistemes que els envolten, la vegetació o el clima. I saber una mica de totes aquestes coses no hauria de ser una excentricitat, no trobeu? Al marge de si algú hi té interès o no, és una realitat innegable que tots formen part d’alguna manera del sistema Terra: la nostra existència afecta tant localment com global tots els ecosistemes del planeta, inclús si no els coneixem.  

A on porta, doncs, que una part de la població important no sàpiga que a la península Ibèrica hi ha llops, ossos bruns, guineus, mussols, àligues i falciots?  Doncs que no es poden preocupar per ells. Tu, jo, o qui sigui, si no sabem que una cosa existeix, com hem d’interessar-nos per ella? I si ni tan sols sabem que existeix, com hem de voler protegir-la?

És una autèntica llàstima. Perquè no cal anar a buscar un documental de terres llunyanes per veure aus de llampants colors blaus metàl·lics com és el Gaig blau, o els Abellerols de plomes de tots els colors barrejats; vermells, verds, grocs, blaus, blanc, en un vol estival. En els darrers dies s’ha tornat a confirmar la presència de Linx ibèric al Pirineu, per exemple, que no és només una notícia meravellosa per la recuperació, sinó que obre les portes al turisme sostenible, a l’equilibri dels ecosistemes, i afegeix un animal preciós d’observar i protegir aquí a la vora.

Podria seguir tot el dia, des dels falciots i les orenetes que xisclen al cel de l’estiu i contribueixen a mantenir les poblacions d’insectes sota control —una oreneta pot consumir desenes de milers de mosquits en un estiu, que són una font de malalties emergents zoonòtiques per exemple— i ho fan de forma totalment gratuïta i sense conseqüències negatives ni tòxiques com sí fan els pesticides. I seguim veient com se’n retiren els nius de les façanes, tot i ser un delicte tipificat al codi penal a l’article 336 —crec recordar— també és un desgavell per la seva reproducció i supervivència de l’espècie.

Els mussols que intenten trobar un lloc a la ciutat a l’estiu, i els veïns es molesten perquè en confonen el udol amb una alarma, sense saber que aquestes bèsties alades s’alimenten tant de paneroles com de ratolins; ambdues espècies totalment fora de control a les ciutats. I així, un cop més, perdem un aliat per desconeixement i manca d’interès.

Les llúdrigues que lluiten pels rius, on depreden sobre espècies invasores que amenacen l’equilibri. Les guineus que controlen a conills i petits rosegadors. Voltors que eliminen els cadàvers de la natura i eviten que la putrefacció sigui un focus de virus i bactèries que s’estenguin. Els Falcons pelegrins que nidifiquen a la Sagrada Família —entre altres llocs— i els Xoriguers, que s’alimenten de coloms i cotorres. Podria seguir durant hores amb exemples, però crec que s’entén la idea principal. 

«Tu, jo, o qui sigui, si no sabem que una cosa existeix, com hem d’interessar-nos per ella? I si ni tan sols sabem que existeix, com hem de voler protegir-la?»

Hi haurà qui estigui més predisposat i qui no tingui cap intenció d’escoltar, és obvi. Però no queda una altre opció: s’ha d’insistir. Donar a conèixer. Fer esforços, invertir recursos i energia, per tal que la població sigui conscient d’on viu. Que milions de persones no es sentin part d’una bombolla alienada en un nucli urbà, sinó que tinguin, per petites que siguin, unes mínimes nocions sobre les extensions boscoses del seu territori, les espècies que les habiten, i la importància de mantenir-les i protegir-les. Tots ens en beneficiarem, ja que habitem el mateix planeta i l’hem de compartir independentment de si volem o no; un món sense animals i plantes seria un planeta mort. Sense collites, ni aliments difícilment els humans hi podrien existir.

I així, treballant per donar visibilitat al gran patrimoni natural que tenim —inclús on sembla impossible—, que es vagin aconseguint victòries. Petits i grans gestos, fins que a poc a poc, allò que per fi es conegui es vulgui protegir.