2022: mig segle de sostenibilitat

Periodista
09/01/2022 - 15:19

L’any 2022 que ara comença es compleixen 50 anys de la cristal·lització d’una idea complexa: la sostenibilitat. El 2022 farà mig segle de de la publicació de l’informe fundacional Els límits del creixement. Tot va començar l’estiu de 1970 quan un equip d'investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts va posar en marxa un estudi sobre les implicacions del creixement continuat a tot el món. Aquest estudi es feia per encàrrec del Club de Roma, una organització internacional no governamental creada el 1968 i formada per científics i polítics d’alt rang preocupats pel futur de la humanitat.

 

Trobar l’origen de les idees complexes en un punt precís del temps és una tasca difícil. Ho és perquè rarament una formulació que hagi aportat una visió rupturista sobre el funcionament del món ha sorgit del no res. Aquestes formulacions solen ser la suma d’intuïcions, pràctiques i desenvolupaments previs que, en algun moment, algú ha estat capaç de cristal·litzar en un concepte de nova aparença, al qual es podria aplicar la frase de que el tot és més que la suma de les parts. I aquí rau, naturalment, la força i l’originalitat.

"L’any 2022 que ara comença es compleixen 50 anys de la cristal·lització d’una idea complexa: la sostenibilitat"

L’any 2022 que ara comença es compleixen 50 anys de la cristal·lització d’una idea complexa: la sostenibilitat. Certament, l’expressió concreta desenvolupament sostenible no va aparèixer el 1972 (ho va fer el 1987) però sí que es va enunciar aleshores el raonament subjacent, és a dir, que en un planeta de recursos finits la civilització no es pot basar en un creixement infinit.

Efectivament, el 2022 farà mig segle de de la publicació de l’informe fundacional Els límits del creixement. Tot va començar l’estiu de 1970 quan un equip d'investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT en el seu acrònim en anglès) va posar en marxa un estudi sobre les implicacions del creixement continuat a tot el món. Aquest estudi es feia per encàrrec del Club de Roma, una organització internacional no governamental creada el 1968 i formada per científics i polítics d’alt rang preocupats pel futur de la humanitat.

L’equip del MIT va analitzar els cinc factors bàsics que, al seu entendre, determinen i, en última instància, limiten el creixement en el planeta: l’explosió demogràfica, la producció agrícola, l'esgotament dels recursos no renovables, la producció industrial i la generació de contaminació. Els científics van introduir dades sobre aquests cinc factors en un model informàtic global i després van provar el comportament del model sota diversos supòsits per així poder trobar patrons alternatius de desenvolupament que garantissin la continuïtat de la civilització.

A partir del model, l’equip del MIT va obtenir tres escenaris de futur. En dos d’ells el resultat previst era el col·lapse durant la segona meitat del segle XXI,  mentre que el tercer escenari oferia “un món estabilitzat” en què la civilització podia seguir el seu curs.

Un element clau en el mètode del MIT, que ara pot semblar evident, però que aleshores potser no ho era tant, va ser que el càlcul sobre les reserves existents d’un recurs no es va fer agafant només les reserves conegudes del recurs com a base, sinó incorporant-hi el ritme de consum del recurs en qüestió i la seva projecció en el futur, tenint en compte la tendència existent.

Malgrat el prestigi del MIT i la cura en la feina, Els límits del creixement va rebre de valent per part de diverses instàncies acadèmiques. Es va acusar l’informe de fer servir dades que no reflectien la realitat, d’aplicar un mètode discutible, de generar uns supòsits amb poc fonament, d’utilitzar una retòrica catastrofista.

"Un dels millors aspectes del document  és que no condemnava la humanitat a cap destí predeterminat. Només indicava que, en determinats supòsits, podien passar determinades coses. Més encara, subratllava la idea que tenim la possibilitat de decidir el nostre futur rectificant el rumb"

Aquesta darrera acusació era del tot injusta perquè precisament un dels millors aspectes del document  és que no condemnava la humanitat a cap destí predeterminat. Només indicava que, en determinats supòsits, podien passar determinades coses. Més encara, subratllava la idea que tenim la possibilitat de decidir el nostre futur rectificant el rumb.

Respecte a la qüestió de les dades i el mètode, cal dir que en el segle XXI s’han multiplicat les veus defensant el rigor científic de Els límits del creixement. Qualsevol estudi fet en qualsevol moment del temps està condicionat per la quantitat i la qualitat de les dades disponibles. Els models predictius actuals sobre el canvi climàtic es fan amb el material que es té ara, que potser d’aquí 50 anys serà vist com a escàs. Però el que és veritablement important, pel que fa a les dades, és que siguin suficients per donar suport de forma consistent a l’existència del canvi climàtic.

Això es pot aplicar als Els límits del creixement. En aquest sentit, el científic, activista i premiat amb el Nobel de la Pau, com a part d’un col·lectiu,  John Scales Avery, va dir el 2012 que, més enllà de les prediccions concretes sobre la disponibilitat d’alguns recursos, la tesi fonamental de l’informe -és a dir, que el creixement il·limitat en un planeta finit és impossible- és absolutament correcta.  El món en què tots creiem funciona així. Ningú li demana a un metge que reculli i analitzi a la perfecció tota la simptomatologia d’un malalt, sinó que faci un diagnòstic encertat.

"Els límits del creixement perquè va marcar l’inici d’un camí que, amb fites com l’Informe Bruntland, ha portat la sostenibilitat a convertir-se en un referent universalment acceptat: els ODS en són la prova més fefaent. Cada vegada és més difícil impulsar qualsevol iniciativa política o empresarial sense tenir-los en compte"

Val la pena recordar Els límits del creixement perquè va marcar l’inici d’un camí que, amb fites com l’Informe Bruntland, ha portat la sostenibilitat a convertir-se en un referent universalment acceptat: els ODS en són la prova més fefaent. Cada vegada és més difícil impulsar qualsevol iniciativa política o empresarial sense tenir-los en compte.

Aquest és un gran mèrit del document. Però també són mèrits haver tingut en compte les intuïcions de Thomas Malthus de finals del segle XVIII i portar-les al context contemporani, o haver enfocat científicament tot el coneixement acumulat per les societats preindustrials en què la gestió racional dels recursos i la idea de límit eren omnipresents. Sostenibilisme avant la lettre.

El 2022 que ara comencem és l’escenari temporal de Soylent Green, una fantàstica pel·lícula de ciència ficció rodada en bona part el 1972, quan veia la llum Els límits del creixement. El film dibuixa un món distòpic on el col·lapse ecològic ja ha tingut lloc i on tots els recursos són escassos i caríssims. Havien llegit els autors de l’informe la novel·la del 1966 en què s’inspirava Soylent Green? És una possibilitat.  La veritat és que en l’esperit d’aquell temps planava la idea de que la societat industrial no se’n sortiria i la cultura popular, i especialment la ciència ficció, estava impregnada d’un pessimisme considerable que la col·lapsologia actual ha reprès  en certa manera.

Mig segle després es pot contemplar  Els límits del creixement sota aquest prisma, que ajuda a comprendre com és d’important el context en el sorgiment de les idees. També es pot gaudir de les excel·lents interpretacions de Charlton Heston i Edward G. Robinson en un 2022 deshumanitzat i terrorífic.  Visualitzar el pitjor és un bon estímul per fer el millor. Bon any a tothom!


 

Categories: 
Etiquetes: 

Relacionats

Opinió

El Vallès és una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. Té una singularitat poc comuna. No és cap pati del darrere.

Notícia

L'Ajuntament de Terrassa en Ple ha aprovat per unanimitat l'Agenda Urbana de Terrassa i el Pla d'Acció 2022-2030. D'aquesta manera, s'arriba a la culminació d'un procés, que ha estat obert a la participació de la ciutadania i als agents socioeconòmics de la ciutat, per establir les bases estratègiques comunes del futur de Terrassa.

Opinió

La biosfera i jo estem al darrer 1% de les nostres vides», comentava Lovelock al 2020. Actiu fins pràcticament la fi dels seus dies, el 2019 publicà el seu darrer llibre, Novaceno, on apunta amb optimisme un futur en que humans i màquines cooperarem per salvaguardar l’habitabilitat del nostre planeta.  Et trobarem a faltar, Jim, al teu somriure i a les teves disrupcions, un terme que el filòsof Josep Ramoneda descriu com una innovació que marca una ruptura significativa en la manera de fer les coses.

Butlletí