El model sostenibilista

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
26/10/2018 - 19:38

Autors: Ramon Folch i Josepa Bru

Es considera sostenible un model socioeconòmic que, ambientalment, consumeix recursos renovables per sota de la seva taxa de renovació, consumeix recursos no renovables per sota de la seva taxa de substitució (paisatge inclòs), genera residus per sota de les seves possibilitats d’assimilació i manté in situ la biodiversitat planetària; socialment, aquest model sostenible garanteix bons nivells d’equitat redistributiva. És a dir, que internalitza els costos de les seves actuacions. Per això, el model ambientalment i socioeconòmicament sostenible propendeix a la internalizació dels costos socials i ambientals dels processos productius, a la priorització del valor del treball i dels recursos, a la globalització de l’estratègia socioeconòmica en lloc de la simple mundialització del mercat i a la redistribució equitativa dels productes i dels valors afegits. O sigui que opera amb lògica planetària i amb voluntat d’equitat social. La sostenibilitat, doncs, vindria a perseguir la millor relació cost/benefici, sempre que el cost inclogui tots els costos i el benefici tots els beneficis, tant els socials com els ambientals.

"El món es fa globalment insostenible perquè insostenible és l’estratègia productiva i de redistribució dels valors afegits generats per l’activitat econòmica. Insistim en un model esgotat i per això creix la insostenibilitat"

El model productiu i de consum imperant dista molt d’aquests valors i objectius, perquè el seu concepte de cost no contempla les externalitats socioambientals negatives, o les contempla a penes, i en el seu concepte de benefici no s’incorporen les externalitats socioambientals positives, si no tenen valor de mercat. Per això el món camina vers una insostenibilitat creixent. Una insostenibilitat social, una insostenibilitat econòmica, una insostenibilitat ambiental. O sigui: una insostenibilitat política. Diguem-ho clar i retornem d’aquesta manera al terme "política" tota la seva dimensió. El món es fa globalment insostenible perquè insostenible és l’estratègia productiva i de redistribució dels valors afegits generats per l’activitat econòmica. Insistim en un model esgotat i per això creix la insostenibilitat. La insostenibilitat que ens desconcerta i ens angoixa en aquesta primeria de segle XXI és la insostenibilitat de la pràctica política, mancada d’un sistema de valors que ens permeti gestionar el present i encarar el futur amb un mínim de solvència. També és la insostenibilitat, naturalment, d’una degradació paisatgística subsegüent al deteriorament territorial.

"La borsa remena diners, però no crea riquesa. Al contrari, sovint s’oposa als processos que la generen. Molts elements que haurien de contribuir a crear una nova situació d’equilibri econòmic es veuen frenats precisament com a conseqüència de les activitats borsàries"

La forta crisi econòmica declarada el 2009, que alguns ja anomenen la Gran Recessió i que coneix una sortida lenta, va tenir desencadenants circumstancials, però la seva base era haver transferit el concepte d’activitat econòmica productiva a l’activitat financera especulativa. Encara avui mirem de manera bovina en els telenotícies la marxa diària de la borsa de valors, com si això fos un termòmetre d’alguna cosa realment important. La borsa no és sinó un mercat especulatiu, on uns operadors compren i venen unes coses a un preu que no reflecteix la producció ni el benestar, sinó exclusivament les seves especulacions i els seus mecanismes per fer diners. La borsa remena diners, però no crea riquesa. Al contrari, sovint s’oposa als processos que la generen. Molts elements que haurien de contribuir a crear una nova situació d’equilibri econòmic es veuen frenats precisament com a conseqüència de les activitats borsàries. El sistema bancari es refia de l’activitat financera, la qual aposta per coses que no són les que realment convindria desenvolupar avui.

Pretendre ser rics a força que les coses les produeixin uns altres ens arrossega a una situació contradictòria, perquè aquells que han passat a produir-les ens reclamaran aviat els seus drets. Ja ens els han començat a reclamar, de fet. Més enllà del fonamentalisme islàmic, els països emergents esdevenen cada vegada més independents de la nostra sobirania. Els traslladem la nostra capacitat productiva i acabaran marcant un nou preu d’allò que han après a fabricar en lloc nostre. La contradicció ens costarà cada dia més cara. La mateixa crisi del 2009 és tan poc global com el mercat que pretén ser-ho: pràcticament només afecta els europeus ‑i encara no a tots, o no a tots amb la matexa intensitat‑, tot i que ens entestem a explicar-ho al revés.

 

Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).


 

Categories: 

Relacionats

Entrevista

Francesc Baró és investigador de l’ICTA-UAB, i professor investigador de la VUB (Vrije Universiteit Brussel). Ha dirigit el primer estudi sobre el verd escolar a Barcelona, el qual identifica diferents patrons de desigualtat en l'exposició i l'accés als espais verds dels infants escolaritzats a la ciutat. Reflexionem amb ell sobre justícia ambiental, el paper dels centres escolars en l’articulació de la vida als barris i la necessària naturalització d’aquests espais.

Opinió

Si destruïm l’habitabilitat de la Terra no sembla que Mart resulti un destí operatiu pel comú de la humanitat, més enllà dels quatre milionaris de torn i altres ‘supermascles galàctis’ com l’antropòloga i activista Yayo Herrero va titllar a Musk

Butlletí