El dret a la salut és un dret fonamental i és comú atribuir-ne la garantia a una bona atenció mèdica o urgències sense cues, però també suposa viure en un ambient que no ens faci emmalaltir. Dit d’una altra manera, la millor atenció sanitària no tornarà la salut als milers de malalts per contacte amb l’amiant. Si qui llegeix aquestes línies viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), ha de saber que el seu dret és vulnerat cada cop que respira. No complim la normativa Europea en qualitat de l’aire, ni la de l’Organització Mundial de la Salut.
"Actualment piles d’articles científics demostren la relació entre la contaminació atmosfèrica i malalties respiratòries, cardíaques i neuronals"
Actualment piles d’articles científics demostren la relació entre la contaminació atmosfèrica i malalties respiratòries, cardíaques i neuronals. Tampoc hi ha controvèrsia a apuntar les causes a l’AMB: la densitat de vehicles més alta d’Europa. Grans autovies urbanes i un Eixample que permet molts carrils circulant a gran velocitat. Aquesta situació no és nova. Però ara és primera plana en l’agenda política i segons els baròmetres municipals, és una de les principals preocupacions de la ciutadania.
Malauradament, la creixent conscienciació no ha servit per revertir res. El trànsit privat ha augmentat els darrers tres anys, un fracàs del Pla de Mobilitat Urbana 2011-2018, que tenia com a objectiu reduir-lo. La bombolla immobiliària ha expulsat la població a habitatges cada cop més lluny dels centres de treball i hi ha una demanda creixent de mobilitat. Però cal recordar que a Barcelona hi circulen un milió de cotxes al dia amb una ocupació mitjana d’1,14 persones. I el 69% d’aquest trànsit és entre barris o ciutats dotades de metro o tramvia. El resultat és que la ciutat actual ens priva de salut i d’un espai públic de qualitat.
"Necessitem mesures estructurals com la taxa de toxicitat o peatge urbà, aplicat amb èxit a Londres o Estocolm. Qui contamina, paga, i els ingressos s’inverteixen en transport o salut pública"
Mesures estructurals
No podem permetre que la Zona de Baixes Emissions anunciada per l’Ajuntament de Barcelona esdevingui un mecanisme de renovació del parc. Necessitem mesures estructurals com la taxa de toxicitat o peatge urbà, aplicat amb èxit a Londres o Estocolm. Qui contamina, paga, i els ingressos s’inverteixen en transport o salut pública. Necessitem una nova tarifació del transport públic, en què s’abarateixi i es fidelitzi l’ús amb abonaments. Necessitem potenciar la ciutat que camina i de la bici, incentivar el carsharing i mobilitat elèctrica per a taxis i repartidors. També millores en infraestructures ferroviàries, però l’espera de grans inversions no son excusa per ajornar actuacions. La política institucional ens té acostumats a baralles electoralistes en detriment dels interessos de la majoria, però el canvi modal no hauria d’usar-se com a arma partidista, com en el cas del bloqueig de la unió d’un tramvia que connectarà nou municipis.
Al voltant de 700 morts prematures anuals només a Barcelona degudes a la contaminació. Els moviments socials de la ciutat estan plantejant una premissa ben bàsica: el nostre modus vivendi no ens hauria de matar. Urgeix una combinació audaç de voluntat política i canvi d’hàbits de la població. Cal reduir ara mateix el trànsit privat a la ciutat, ens hi va la vida.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
