“Tenir una vida senzilla és molt car, i no hauria de ser així”

Escriptora, il·lustradora, activista, conferenciant, professora, pastora, pagesa... Es fa difícil definir a Vanesa Freixa. El que sí que és segur és que en totes les seves facetes fa anys que qüestiona com vivim. I ho fa buscant en l’arrel mateixa, qüestionant-se, fins i tot, el què vol dir viure bé. 

Des del Pirineu, on impulsa projectes culturals i comunitaris, observa amb ull crític però esperançat les transformacions del món rural i les contradiccions del món urbà. Amb Ruralisme (Ara Llibres, 2023), va crear un assaig reivindicatiu que alterna la reflexió directa amb moments de prosa poètica. El llibre convida a repensar el vincle amb la terra, el treball i la comunitat. Parla de sobirania alimentària, de recuperar sabers essencials, de ruralitzar les ciutats i de viure amb menys però amb més sentit. Conversar amb ella és baixar el ritme, mirar el nostre entorn amb uns altres ulls i entendre que els grans canvis comencen a prop.

 

Per què vas escriure Ruralisme? Quin era l’objectiu?

Va ser un procés molt natural. Sempre dic que el llibre va caure del cel. Feia temps que tenia ganes d’explicar, i per sort la vida sempre m’ha posat en llocs on ho he pogut fer, sigui en xerrades o articles. Però tenia molt clar que hi havia un conjunt de missatges que volia transmetre. 

Quan em van proposar escriure des d’Ara Llibres, amb total llibertat i sense pressions, vaig tenir l’oportunitat de fer exactament el que volia. El llibre és fruit d’això: de l’experiència, del treball, de la vivència en aquest món, tant des d’un vessant professional com personal.

 

El llibre combina parts poètiques amb altres més reivindicatives. Per què aquest equilibri?

Perquè el dia a dia, el contacte directe amb la terra, t’ensenya molt. Durant molt de temps vaig dedicar molta energia a lluites que sentia llunyanes. Però m’he adonat que la resposta també és aquí, a casa, al nostre entorn més proper. Intentar canviar allò que tenim a prop és més coherent i més útil. Això pot inspirar altres persones i territoris. Parlar des d’aquí em permet abordar les mateixes problemàtiques globals des d’una vivència pròxima, amb esperança, perquè si només pensem en el que passa lluny, ens sentim impotents. En canvi, quan ens enfoquem en la proximitat, canvia la perspectiva: ens sentim útils i capaços de transformar.

 

I recuperar els sabers essencials...

Sí, perquè són els coneixements que ens permeten sostenir la vida. Saber fer menjar, tenir cura dels altres, proveir-nos de calor, d’abric, d’aigua... No és una qüestió de nostàlgia, sinó de supervivència i llibertat. El sistema actual ens ha allunyat d’aquests sabers, i això ens fa dependents. No cal que tothom sàpiga fer de tot, però sí que la comunitat tingui aquests coneixements vius. I això hauria d’estar garantit des de l’educació bàsica. Com pot ser que l’escola no ens prepari per cobrir les necessitats més elementals? Fa només 60 anys, moltes vides encara funcionaven així, amb una autonomia que avui ens sembla ciència-ficció. I, en canvi, és el que més ens caldrà de cara al futur.

 

«Si no sabem fer-nos el menjar, proveir-nos, cuidar-nos, estem completament a les mans d’un sistema que ens fa cada vegada més dependents»

Va quedar molt clar durant l’apagada elèctrica recent...

Exacte. En situacions com aquesta ens adonem de tot el que hem perdut. Ens organitzaríem, segur. Però seria un xoc veure fins a quin punt depenem de sistemes que no controlem. El mateix passa amb la pagesia. La pagesia familiar està desapareixent a una velocitat alarmant. I malgrat això, no hi ha una estratègia clara per garantir la sobirania alimentària. Gent vocacional amb ofici, amb ganes de treballar la terra, ho té gairebé impossible per començar un projecte de vida. Com pot ser que un ofici que ens ha d’alimentar com a societat no estigui protegit?

 

Hi ha qui diu que voler recuperar coneixements ancestrals és tornar enrere. Com ho vius?

Aquesta és una conversa recurrent. Quan poso en valor els coneixements tradicionals, hi ha qui em pregunta si volem tornar a viure com abans. No es tracta d’això. Parlem de coneixements essencials per sostenir-nos com a comunitat, que hem perdut perquè el sistema els ha desplaçat. La manca d’aquests sabers ens allunya de l’autonomia i de la llibertat. Si no sabem fer-nos el menjar, proveir-nos, cuidar-nos, estem a les mans d’un sistema que ens fa dependents. No cal que cadascú sàpiga fer-ho tot, però sí que la comunitat recuperi aquests oficis, aquestes tècniques, aquests sabers. Fa només 60 anys, en moltes zones del Pirineu, la vida encara era així. 

 

Hi ha la pagesia real i la gran indústria agroalimentària...

Sí. A mi no em serveix una pagesia que no ho és. Si tenim grans extensions amb maquinària que contamina el sòl, aliments que no són saludables, una terra que es degrada... estem destruint l’entorn en nom del benefici econòmic. I aquests beneficis van a parar a molt poques mans. El món rural queda empobrit, homogeneïtzat, cada cop més semblant a la ciutat, però sense capacitat de resiliència, sense sabers, sense cultura pròpia. És un món rural buit, i això hauria de preocupar-nos molt.

 

¿Estàs en contra de la gent que ve de ciutat?

El problema no és d’on venim, sinó el sentit de vida que tenim. Estem desorientats perquè vivim d’esquena al que som: natura. La vida, sigui al camp o a la ciutat, està cada cop més allunyada del contacte amb la terra. Vivim tancats, en feines desconnectades, sense espais per escoltar-nos. Això ens posa malalts. Ens falta sentit, i això només es troba mirant cap endins. Però és difícil fer-ho si estem endeutats, si no tenim llibertat per canviar. I aquí ve el gran absurd: tenir una vida senzilla és molt car. I no hauria de ser així.

 

«És inexplicable que una persona que vulgui treballar amb un ramat i fer formatges necessiti una inversió inicial de desenes de milers d’euros»

«Tenir una vida senzilla és molt car». És una de les frases que més em van impactar del llibre...

És que és inexplicable que una persona que vulgui treballar amb un ramat i fer formatges necessiti una inversió inicial de 80.000 o 120.000 €. Les normatives cada cop són més restrictives, posen obstacles i encariment constant. La propietat de la terra està tan vinculada a les subvencions que comprar o llogar petites parcel·les és gairebé impossible. I no només és la terra: també l’habitatge, l’aigua. Amb l’agricultura intensiva estem contaminant el subsòl, i això fa que fins i tot l’aigua potable no estigui garantida. I tot plegat ho estem assumint com si fos normal. Però no ho és. El sistema productiu actual ens degrada, i ens acabarà obligant a canviar per necessitat, perquè no hi haurà cap altra opció.

 

Tu el canvi ja el vas fer: vas comprar un borda al Pallars i hi vau venir amb la família... Què has après d’haver decidit viure d’una altra manera?

Doncs que no estic exempta de res del que explico. Jo també estic dins del sistema, també treballo, també tinc limitacions. Però sí que hem tingut la sort de fer un canvi molt natural, a partir de trobar un lloc que ens va enamorar. I aquest lloc ens ha portat a una altra manera de mirar la vida. No va ser una decisió rupturista, sinó un procés gradual, viscut amb molta intensitat. 

El que n’he tret és aquesta consciència profunda que una altra vida és possible, que es pot viure amb menys, amb més sentit, amb més silenci. També he après moltíssim de les persones que he anat coneixent, gent que vol viure diferent, que aposta per la terra i pel vincle amb l’entorn. I tot això et transforma, et fa mirar enrere i entendre què hem perdut, però també mirar endavant amb esperança.

 

Què et sembla aquesta tendència a impulsar l’ecoturisme com a alternativa econòmica als territoris rurals?

Això lliga amb una de les crítiques que faig al llibre: la mania de voler fer créixer l’economia rural no des del sector primari, sinó a través del turisme o altres monocultius econòmics. Parlo d’una mena de colonització dels espais. Catalunya s’ha segmentat així: Pirineu i costa, turisme; centre del país, intensificació agrària; sud, infraestructures energètiques. Són especialitzacions que generen dependència. Quan més del 80% de l’activitat del Pirineu és turística, la població no té marge per decidir amb llibertat el seu futur. El territori es torna fràgil i mancat d’estratègia pròpia. L’escenari que tenim, amb temperatures extremes al maig, ens mostra clarament que no hi ha marxa enrere. I malgrat això, no es prenen decisions valentes per canviar.

 

Vanesa Freixa ha escrit el llibre Ruralisme (Ara Llibres, 2023), un assaig reivindicatiu que convida a repensar el vincle amb la terra, el treball i la comunitat.

FOTO: CEDIDA

---

 

Des de Barcelona es decideix com s’ha de viure a la resta del país?

Sí. Són centres de decisió on el poder polític i econòmic defineix on es pot treure més rendiment. Així es dissenyen les estructures territorials i es defineixen les ordenacions. Però aquests models ens fan molt fràgils. Davant de qualsevol sacsejada global, tenim poca resistència. I encara que al principi reaccionem amb ordre, aviat tornem a estar sota el control dels mateixos interessos. El que ens cal és una cultura de la sobrietat, que no vol dir escassetat. Vol dir garantir l’essencial: aliments, aigua, cures, abric, amor i cultura. Tot això amb un model sostenible, lluny de la sobreproducció i el malbaratament. Ens han fet creure que necessitem moltes coses per ser feliços, però el que realment ens cal és molt més senzill: cobrir allò essencial i viure amb sentit.

I malgrat tot això, jo penso que la ciutat també és un lloc d’exemple en moltes coses. Amb organització social i ciutadana. És un laboratori brutal, amb una velocitat molt ràpida per generar canvis. I això també ens pot inspirar des del món rural.

 

Quines formes de col·laboració t’imagines entre ciutats i entorns rurals per construir un model de vida més sostenible i just?

Jo crec que cal una relació de reciprocitat. Sovint es parla que el món rural ha de proveir la ciutat d’aliments, d’energia, de natura... però la ciutat també pot oferir molt: organització social, capacitat d’agitació, visibilitat de lluites. Els moviments de cooperatives d’habitatge, de consum responsable, d’iniciatives culturals que neixen a ciutat poden ser una inspiració molt forta. I alhora, la ciutat pot aprendre del ritme i de la sobrietat que encara es manté, en part, als pobles. Ens cal escoltar-nos, admirar-nos mútuament, no pas instrumentalitzar-nos.

 

Quins canvis estructurals creus que caldrien per fer possible aquesta relació més equilibrada entre el món rural i l’urbà?

El primer és garantir les necessitats bàsiques a tot arreu: alimentació, aigua, habitatge, cures. A partir d’aquí, caldria canviar la manera com entenem l’economia productiva. Que el món rural no estigui subordinat a la ciutat, ni visqui només de subvencions, sinó que es pugui autogestionar amb dignitat. Això vol dir canals de distribució locals, espais a ciutat per la pagesia de proximitat, mercats reals i vius. I tot això, insisteixo, ho hauria de garantir el govern. No pot descansar només en col·lectius voluntariosos que ja estan fent moltíssim i que, a més, se’n sortiran, com Eixarcolant, sinó que hauria de formar part d’una política pública clara.

 

«Cal ruralitzar els valors, no només el lloc on vivim. Ruralitzar vol dir posar el sentit comú de la terra a tot arreu»

Sovint es diu que el futur del món rural passa per rebre gent de ciutat. Ho veus com una oportunitat o un perill?

Depèn molt del sentit amb què es fa aquest moviment. Si es fa des de la desconnexió, des del consum del paisatge o com si fos un decorat bonic, no ajuda. Però si es fa amb voluntat d’arrelar-se, de formar part d’una comunitat, d’aprendre, d’aportar... pot ser molt transformador. El que fa mal és reproduir la mentalitat urbana al món rural: la immediatesa, l’individualisme, el “jo vinc a fer el meu projecte”. Però si qui arriba ve a sumar, a posar-se al servei de la terra i del territori, llavors és una riquesa. Cal ruralitzar els valors, no només el lloc on vivim.

 

També parles sovint de ruralitzar les ciutats. Què vols dir exactament amb això?

Quan dic ruralitzar les ciutats, no em refereixo només a posar més arbres o horts urbans, tot i que també. Ruralitzar vol dir reconnectar amb el cicle natural de les estacions, amb el vincle amb la terra, amb la producció d’aliments. I això s’hauria de poder fer dins les ciutats. Hi ha ciutats que estan enverdint molt ràpidament, com París o algunes d’Amèrica Llatina, perquè han entès que això no és decoració, sinó supervivència: redueix temperatures, oxigena, genera refugi climàtic.

Però també vol dir portar la pagesia dins la ciutat. Mercats amb productors locals, supermercats proveïts pel territori, fruiters en espais públics, espais de cultiu real. I no ho dic com una idea utòpica. El mateix Ildefons Cerdà ja preveia que cada illa de l’Eixample tingués un jardí al centre i horts davant de casa. Ruralitzar és tornar a mirar la ciutat com un lloc on també es pot viure amb sentit, amb vincles i amb terra.

I aquí és on entren les decisions polítiques i econòmiques de debò. Hauria de ser il·legal portar fruites de l’altre costat de l’oceà. I això no és cap barbaritat: és sentit comú. És antieconòmic, ambientalment destructiu i socialment injust. Com pot ser que hi hagi supermercats amb fruita de Xile quan tenim productors locals que no poden vendre el que cultiven? Ruralitzar la ciutat és també recuperar sobirania alimentària i trencar amb aquesta lògica absurda del mercat globalitzat que ens deixa sense futur.

 

Al llibre expliques que la terra, la natura, fins i tot la borda, ens parlen de qui ha passat per allà abans que nosaltres, com els arbres del Pallars, que la majoria tenen 60 anys, que és quan va començar la despoblació de la zona. Què vols que expliqui el territori de tu?

Vull deixar una petjada que no es noti gaire. Vull deixar-ho com ho he trobat, o una mica millor si puc. Cuidar l’espai: endreçar els corriols d’aigua, proveir-nos de llenya, evitar que els prats s’omplin de bardisses. Són gestos petits, però que permeten conviure amb l’entorn de manera harmoniosa. Igual com jo he trobat restes d’altres vides, potser algun dia algú trobarà una petita pista que nosaltres vam ser aquí. Però el més important és que la natura i la comunitat puguin continuar vivint-hi amb benestar i respecte.

---