Roger Lloret és químic i agrònom i durant 40 anys s’ha dedicat a la vigilància dels abocaments contaminants a les conques internes de Catalunya com a tècnic de la Societat General d’Aigües de Barcelona. Des de fa anys ha ajudat també a joves investigadors en les seves recerques sobre temes relacionats. Entre ells, Santiago Gorostiza i Jordi Honey-Rosés. Honey-Rosés preparava la seva tesi doctoral. És expert en gestió dels recursos naturals i planificació, ha estat investigador a l’ICRA (Institut Català de Recerca de l’Aigua) i ara és professor de la University of British Columbia a Vancouver (Canadà), Gorostiza és llicenciat en Ciències Ambientals i en Història, i ara mateix investigador Marie Curie de la Universitat de Coïmbra (Portugal).
Tots tres són els autors de ‘Rius de Sal - Una visió històrica de la salinització dels rius Llobregat i Cardener durant el segle XX’, un llibre pensat per a tots els públics que repassa les conseqüències de les mines de potassa del Bages al llarg de la història en la contaminació de les conques fluvials de l’interior de Catalunya. Hem parlat amb en Roger i en Santiago sobre la recerca realitzada per fer el llibre i sobre la situació passada, present i futura de la salinitat del Llobregat, l’aigua que abasteix bona part de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Com neix la idea de fer aquest llibre a sis mans?
SANTIAGO: Jo estava fent la meva tesina sobre la col·lectivització d’aigües a Barcelona durant la guerra civil. Mentre consultava els arxius em va sorprendre que costava trobar informació sobre la gestió que va fer el sindicat anarquista CNT, però en canvi hi havia molta informació sobre la contaminació per salinitat de les aigües de Barcelona. Era un tema molt present a la premsa en aquells anys, i un motiu de protesta per part de diferents sectors i moviments socials. I ja es donava per fet el vincle entre aquesta salinitat i l’explotació de les mines de potassa del Bages.
Vam suggerir al Projecte Rius de l’Associació Hàbitats fer un petit projecte per investigar més a fons el tema de la qualitat de l’aigua als anys 30. Una de les primeres troballes va ser que l’any 1933 el Parlament de Catalunya havia aprovat per unanimitat una Llei de Salinitat, l’objectiu de la qual era mantenir la salinitat dels rius sota control. La llei, a més, feia referència explícita a l’activitat de la mineria potàssica.
ROGER: La feina d’en Santiago i la del Jordi van permetre recopilar molta documentació sobre el conflicte causat per les mines des de la dècada de 1920. Amb tota aquesta documentació vam voler fer un llibre, però un llibre per a tota la població. Perquè estudis tècnics sobre els rius n’hi ha molts, però no arriben al gran públic.
Quan va començar l’explotació d’aquestes mines i quan es detecta la primera contaminació de l’aigua que se’n deriva?
ROGER: Les cerques de sals potàssiques havien començat a principis del segle XX, amb un gran interès d’empreses internacionals, que van enviar diversos experts. La potassa era un bé molt preuat, era i és un producte estratègic a nivell mundial, com ho són els hidrocarburs. Les exploracions més serioses van tenir lloc a finals de la dècada dels anys 10, i les mines del Bages entraren en funcionament cap a l’any 1925.
SANTIAGO: I a l’any següent, el 1926, ja hem documentat la primera denúncia: la d’una dona, Antònia Burés, propietària d’una fàbrica tèxtil al riu Cardener. Aquesta empresària es queixava que la salinitat de l’aigua corroïa les turbines de la fàbrica, i no va dubtar a denunciar a l’empresa Minas de Potasa de Suria per “impurificar” les aigües del riu. És el tret de sortida d’un conflicte que arriba fins avui.
"Al 1933, la Generalitat va promulgar una Llei de Salinitat que limitava la salinitat al Llobregat a un màxim de 250 mil·ligrams de clorurs per litre (mg Cl/L)"
Quina és la resposta del govern d’aleshores?
SANTIAGO: Els primers anys, durant la dictadura de Primo de Rivera, s’obren unes primeres investigacions, bastant lentes i opaques. Mentrestant, creixen les queixes. L’empresa Aigües de Barcelona, espantada per la creixent salinitat de l’aigua, se suma a la protesta l’any 1930, però encara no es reflexa en un debat públic clar a la premsa de l’època. És a l’any 1931, amb la proclamació de la República, quan això esclata. Durant tota la dècada la premsa en va plena: notícies, reportatges, entrevistes, opinió, acudits...
El nou context democràtic impulsa una major transparència, i el nou govern fa una crida perquè els afectats documentin els problemes que els està causant la contaminació de l’aigua. Finalment, l’any 1933, la Generalitat va promulgar una Llei de Salinitat, aprovada per unanimitat al Parlament, que limitava la salinitat al Llobregat a un màxim de 250 mil·ligrams de clorurs per litre (mg Cl/L). Tot seguit, es van construir diverses estacions de control de la salinitat, amb tecnologia suïssa, i es va establir una monitorització de la salinitat de les aigües molt avançada.
ROGER: Es va crear una comissió d’estudi de la salinitat de les aigües del riu Llobregat. Una sèrie d’experts van fer un estudi que va servir com a base per a la llei, i després van tenir tasques d’inspecció: recollien dades setmanalment des del Bages fins al mar. Agafaven mostres que s’analitzaven al Laboratori Municipal de Barcelona de manera periòdica. A més, un cop a l’any, es feia un control exhaustiu, mostrejant molts més punts. Per últim, també proposen la construcció d’un canal col·lector, paral·lel als rius, que porti les salmorres produïdes a les mines fins al mar.
"L’any 1939, té els mateixos nivells de salinitat que als anys 10, abans de l’explotació de les mines de potassa"
Quin impacte té la guerra en la regulació de la salinització del Llobregat?
SANTIAGO: L’any 1935 es registraven mesures per sobre del que marcava aquella llei, i el tema passa a estar al centre del debat públic. A més, les tres empreses que explotaven les mines en aquell moment argumentaven que l’explotació de potassa no era l’única causa d’aquesta contaminació i posaven en dubte que l’activitat de les mines fóra la responsable de la salinitat.
Amb la guerra, l’activitat econòmica de les mines va davallar i finalment va quedar aturada. I això ens proporciona unes dades úniques. I és que riu avall, a Barcelona, els treballadors de l’empresa de l’aigua, aleshores col·lectivitzada, no van deixar de fer les anàlisis periòdiques de l’aigua ni sota els bombardejos feixistes. Així, van fer evident que la relació és directa: l’aigua del Llobregat, l’any 1939, té els mateixos nivells de salinitat que als anys 10, abans de l’explotació de les mines de potassa.
ROGER: Cal destacar que la tasca de control es va mantenir fins i tot durant els mesos de la guerra en què escassejaven els combustibles i per tant no es podia anar als trams del riu d’on s’agafaven les mostres amb els cotxes que tenien a la companyia d’aigües. Sovint van haver d’anar amb tren i després a peu o en carro fins a la vora del riu. Però els tècnics no van deixar de fer el registre de dades en cap moment. Tant el Laboratori Municipal de Barcelona com Aigües de Barcelona Empresa Col·lectivitzada van seguir atenent el problema en uns moments molt difícils. De fet, durant la guerra es va enllestir el projecte per construir el canal col·lector de salmorres de les mines, però les obres no es van començar.
Quina és la situació durant el franquisme?
SANTIAGO: A partir de 1939 tot aquest debat públic desapareix. Sí que hem trobat informes, amb el segell de ‘secret’ del governador civil de Barcelona, en què es reflexa que la població, i especialment els metges de certes zones continuen preocupats per la salinització del riu, que a més augmentà. I malgrat que hi ha algunes referències al col·lector que havia de solucionar el problema, no hi ha una voluntat política real de posar-ho en marxa. De fet, es van augmentar els límits permesos que havia marcat la llei republicana.
"El col·lector, arran d’accidents i trencades diverses, acumula més de 500 episodis de contaminació per vessaments de salmorres"
Quan es construeix finalment el col·lector que redueix la salinitat del Llobregat?
ROGER: Ja durant la República s’havia creat el projecte d’un col·lector de salmorres, que havia de portar-les fora del riu i abocar-les directament al mar, i que va quedar estroncat durant la guerra. En el franquisme ni el col·lector ni el control de la salinització es van considerar com a prioritats, i no va ser fins la dècada de 1980, amb el restabliment de la Generalitat democràtica, que finalment es va construir aquest col·lector que recull les aigües salobres procedents de les mines i de les plantes de tractament del mineral, així com algunes aigües superficials salines. Es va inaugurar el 1988, recollint salmorres de Cardona i Súria al tram del riu Cardener i de Balsareny i Sallent al tram del riu Llobregat. A Castellgalí s’unificava la canonada, on els primers anys desguassava directament al riu a Sant Boi de Llobregat. Posteriorment amb la construcció del sanejament a partir de Sant Feliu de Llobregat, el col·lector es va perllongar fins el mar, a través de l’emissari de la depuradora de El Prat de Llobregat.
El problema és que amb l’augment de l’activitat minera ja fa anys que aquest col·lector ha quedat insuficient i, de fet, es va iniciar una ampliació a primers del segle XXI, mitjançant un col·lector nou. Amb la crisi econòmica, però, ha quedat aturat a partir d’Abrera i ara com ara no s’ha reprès encara. Val a dir que el col·lector, arran d’accidents i trencades diverses, acumula més de 500 episodis de contaminació per vessaments de salmorres, que afecten al medi natural, les aigües superficials i subterrànies i, de retruc, a les activitats econòmiques que hi ha al llarg de la seva traça.
Quin paper han tingut els moviments socials en aquest conflicte?
SANTIAGO: A la societat civil li ha preocupat la contaminació per salinització del riu des de ben al principi. La primera denúncia es dóna el 1926, i durant la dècada dels anys 30 les associacions de pescadors, així com nombrosos metges i autoritats sanitàries vinculades al moviment anarquista denuncien repetidament les condicions del riu. Amb la dictadura, però, aquest rebuig queda soterrat.
"Si fos qualsevol altra indústria, la legislació especificaria que l’empresa s’ha de fer càrrec del seu tractament perquè no afectin la conca fluvial, i podria haver-hi sancions si no fos així"
ROGER: Més recentment, durant la dècada dels 90, es van crear dues plataformes reivindicatives: MontSalat, que a la seva web recull totes les dades dels controls que es realitzen, tant pel que fa a les salmorres com als runams; i ProuSal, una entitat més social, que se centra a difondre i fer sortides de camp per mostrar on s’han dipositat milions de tones de clorur sòdic, que és el rebuig de l’explotació minera de la potassa. Són aquelles muntanyes que es veuen fàcilment des de l’eix del Llobregat a vora de la carretera, muntanyes de residus. Si fos qualsevol altra indústria, la legislació especificaria clarament que l’empresa s’ha de fer càrrec del seu tractament perquè no afectin la conca fluvial, i podria haver-hi sancions si no fos així.
Però la llei de mines no considera aquests productes com a residus, sinó com a subproductes reaprofitables, i, com a conseqüència, escapen del control pertinent. És cert que aquestes sals es poden usar per desfer el gel de les carreteres quan hi ha glaçades, però el ritme de reposició és molt més gran que el que s’usa per aquesta via, i cada cop tenim muntanyes més altes de sal. Ara mateix s’hi afegeixen 8.000 tones de residus cada dia.
"Ara mateix s’hi afegeixen 8.000 tones de residus cada dia"
Quina ha estat la postura de l’empresa que gestiona les mines?
ROGER: L’empresa minera, com van fer les anteriors a partir dels inicis de la mineria de les sals potàssiques, ha anat ingressant els seus beneficis privats i externalitzant els costos ambientals i socials. En aquests moments, i segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, aquests costos equivalen a uns 300 milions d’euros, sobretot per les millores necessàries al col·lector i per la creació de plantes dessaladores, imprescindibles per garantir la qualitat de l’aigua que ha d’abastir l’àrea metropolitana de Barcelona. L’empresa que ara gestiona les mines, la israeliana Iberpotash, no està pagant aquests costos. Curiosament, aquest mateixa empresa té una altra explotació semblant a Cleveland, al Regne Unit, i allà acompleixen totes les normatives.
La conclusió és que es tracta d’un problema polític. És evident que la mineria té un poder econòmic important i genera llocs de treball. I és sabut que aquesta empresa pressiona, com ho van fer les que van gestionar les mines amb anterioritat, amb l’amenaça de destruir ocupació a la comarca.
"L’empresa minera ha externalitzat costos ambientals i socials, segons l'ACA, de 300 milions d’euros"
SANTIAGO: Amb tot això, els moviments socials que protestaven contra les activitats mineres no demonitzaven l’empresa, no demanaven que tanqués. Les reivindicacions al llarg de totes aquestes dècades han estat molt bàsiques: s’ha de compatibilitzar l’explotació minera i els llocs de treball que garanteix amb la qualitat ambiental de l’aigua. Això no és simplement un conflicte ambiental: és necessàriament un conflicte polític i social. Cal poder repartir els costos ambientals i socials que es deriven de l’activitat minera, i si es contaminen els rius per part d’una activitat que genera beneficis, part d’aquests diners hauran d’invertir-se en contrarestar aquesta contaminació. És un principi bàsic de responsabilitat ambiental: qui contamina, paga.
La documentació d’arxiu que hem consultat pels anys 30 ja mostra com les empreses d’aleshores eren perfectament conscients de la necessitat de construir el col·lector, i el tenien projectat. Però pretenien que fos l’administració qui es fes càrrec de les despeses, amenaçant de marxar i deixar la comarca sense treball. En conjunt, la situació dels runams salins al Bages és comparable amb la dels residus que han quedat a Flix (que s’analitza en aquesta entrevista a la Marta Pujadas publicada també a Sostenible.cat). En aquell cas els residus han quedat sota l’aigua, és una muntanya invisible; al Bages es veuen a simple vista.
Quina és la qualitat de l’aigua del Llobregat a hores d’ara pel que fa a la salinitat?
ROGER: La llei d’aigües europea estableix que s’han d’acomplir certes característiques físico-químiques de les aigües prepotables, les que baixen dels rius abans de potabilitzar-les. Això no s’acompleix. De fet, sobretot quan plou i es dissol el clorur sòdic dels runams acumulats dins l’aigua del riu, el Llobregat es torna a salinitzar.
Al 2015, a Cornellà del Llobregat, els clorurs al riu han superat pràcticament en tot moment els 250 mil·ligrams per litre, i en alguns moments han arribat a superar els 400, tot i haver-hi el col·lector.
"A Cornellà del Llobregat, els clorurs al riu han superat pràcticament en tot moment els 250 mil·ligrams per litre, i en alguns moments han arribat a superar els 400"
Quina penseu que serà la situació d’aquí a una dècada?
ROGER: Encara queden moltes dècades per davant d’explotació d’aquestes mines de potassa, així que jo crec que el tema és de difícil solució. El rerefons és totalment polític.
SANTIAGO: La situació dependrà de la voluntat política per fer complir la llei. De fet, el conflicte s’està convertint en un problema legal, per la Generalitat i pel govern de l’Estat. La Comissió Europea ha posat en marxa un procediment contra Espanya per infracció de la directiva europea de recursos miners i també per infracció a la directiva Marc d’Aigües. Ja no és qüestió de l’empresa, és que l’administració no està fent prou bé la feina que li toca. Si no es prenen mesures, les pressions europees per arreglar la situació seguiran augmentant."
