[ENTREVISTA] Zoë Chafe: 'No hi ha sentit comú a escala global per decisions individuals errònies'

Periodista
16/11/2005 - 00:00


Zoë Chafe és llicenciada en biologia humana, especialitzada en política ambiental per la Universitat de Stanford. En el seu pas per aquesta universitat va completar una recerca sobre la responsabilitat legal i social de les multinacionals. Actualment treballa en el projecte Globalització i Governança del Worldwatch Institute i investiga les relacions entre ecoturisme i desenvolupament sostenible. I ha estat coautora de ' Signes Vitals 2005'. També coordina la Worldwatch University, la iniciativa de formació continuada per a joves de l'institut. Abans d'incorporar-se a aquesta organització, Chafe va desenvolupar la seva feina en el Centre per a la Ciència i el Medi Ambient, a Nova Delhi, on va participar en els preparatius per a la Cimera Mundial del 2002 sobre Desenvolupament Sostenible. Anteriorment havia treballat per al Servei Forestal dels Estats Units i en el Laboratori Biològic de les Muntanyes Rocalloses.

'Signes vitals' sona a vigilància hospitalària d'un malalt. Si el malalt és la Terra, podem dir que es troba greu, molt greu, o terminal? La Terra està malalta perquè ens mostra símptomes com la pol·lució, la degradació dels recursos naturals i tots ells afecten al conjunt i no a una part del seu 'cos'. Estem davant d'un problema sistèmic, com ho són la salut o la malaltia. Tot seguint l'analogia, la Terra és un malalt pel qual s'acaba de trobar un nou tractament. Tenim noves solucions o medicaments al nostre abast que cal aplicar i també per això tenim noves esperances.
Una de les primeres impressions en llegir Signes Vitals és la notable presència de les tendències contradictòries. Tenim més menjar però més persones passen gana. Cau la producció de petroli i en consumim més. Sembla com si el sentit comú que intentem aplicar a la vida quotidiana s'esborri a mida que creix l'escala i així arribem a la desaparició del sentit comú a escala global. Per què? Bàsicament perquè la majoria de col·lectius actuen en el seu propi i exclusiu interès. Hi ha matisos importants, però. La gent més pobra del món no té opcions per actuar de manera diferent tot i que el seu impacte en el consum global és molt baix. En canvi, altres persones o no disposen de la informació suficient o, fins i tot disposant-ne, no consideren en absolut a la resta del planeta. Es per aquest tipus d'actituds que el sentit comú es desdibuixa a l'escala global. Aquesta gran escala es veu afectada per la suma de milions de decisions individuals errònies com agafar el cotxe sense pensar en que tenim l'opció del transport públic. El que passa és que les decisions mai s'emmarquen en la seva veritable dimensió perquè tendim a veure només el benefici immediat.
Xina és protagonista de la insostenibilitat, segons l'informe d'enguany. Creu vostè que la lògica de la sostenibilitat cap dins la lògica del pensament xinès? No he estat mai a la Xina i no conec el seu pensament. Malgrat això, li puc dir amb seguretat que una alguna cosa s'està movent en el si del govern xinès pel que fa a la consciència que les qüestions ambientals i de sostenibilitat s'han de començar a tenir en compte. Per exemple, en el cas de la població -que és un factor determinant- han estat capaços d'arribar a una certa estabilització. En l'edició del 2006 de L'Estat del Món publicarem l'escrit d'un destacat representant del ministeri de Medi Ambient de la Xina. Hem estat en contacte amb ells i sabem de la feina que estan fent. D'altra banda, disposem de l'observatori Chinawatch dedicat específicament a la realitat ambiental aquest país que de moment només genera informació en llengua anglesa. Hi ha indicis de canvi. Per exemple, el govern xinès ha buscat un arquitecte de prestigi a Virgínia, als Estats Units per iniciar la construcció de vivendes sostenibles al país. Per tornar al principi de la pregunta, més enllà de la cultura pròpia, el que està clar -i això ho sabem tots- és que els xinesos són molt eficients a l'hora de desenvolupar allò que es marquen com a objectiu. Fins ara ho han fet amb la producció. Per què no amb les nous compromisos ambientals?
Ja hem superat el llindar dels 6.000 milions d'habitants i seguim creixent. La població és el problema amb majúscules? La població és un problema i d'això ja se n'ha parlat des de fa dècades però no és l'únic element de l'equació: hi ha els models de consum de recursos i també la tecnologia. Per tant, es fa molt difícil dir quin és el problema. Sé que és el que molts tenen en ment però és una visió perillosa perquè ens fa oblidar que, amb la mateixa població que tenim ara i aplicant més eficiència en els processos tot modificant els models de conducta, podríem fins i tot reduir el consum de recursos. No vull dir amb això que població, models de consum i tecnologia tinguin exactament el mateix grau d'importància, sinó que tots tres juguen en combinació.
El PIB continua sent el gran indicador de referència per saber si anem bé o malament però ja coneixem els seus defectes. A 'Signes Vitals' es parla de l'IPG (Indicador de Progrés Genuí) Se situaria més a prop de l'IDH (Índex de desenvolupament Humà)? En el PIB tot allò que té valor econòmic té signe positiu i per tant suma. Per tant -vostè ho apuntava- els seus defectes són evidents perquè sabem que això no té perquè coincidir sempre amb realitats positives des del punt de vista estrictament humà, per exemple. En aquest sentit, l'IPG resta aquells valors que en principi aporten diners a l'economia com el trànsit; i ho fa a partir de la idea que la pol·lució o la congestió de les ciutats no mereix un signe positiu. Es una idea lògica i senzilla i al mateix temps ben diferent de la del PIB. Dit això, em sembla que l'IPG té poc a veure amb l'Índex de Desenvolupament Humà que es basa en altres variables poc mesurables econòmicament i que fan referència sobretot a la qualitat de vida. L'IPG és fonamentalment econòmic, com el PIB però mesura d'una altra forma.
Parlant d'economia, vostè ha escrit sobre les tendències del comerç mundial a 'Signes Vitals'. Un àmbit que planteja problemes molt complexos de manca d'igualtat en el gran mercat mundial. Però,deixant aquesta qüestió de banda, es pot constatar que l'increment del comerç mundial comporta d'entrada més transport i per tant més insostenibilitat. Què en pensa aleshores de l'associació de comerç amb prosperitat? Hi ha estudis diversos i especialment algun fet dintre del Worldwatch Institute per l'investigador Brian Halweil sobre els avantatges de consumir productes de menjar locals. La seva conclusió és que si ho fem estem beneficiant la nostra comunitat i al mateix temps contribuïm a reduir les emissions globals i , a sobre, menjarem millor. Ara bé, siguem realistes. A molts indrets del món es fa difícil sostenir una economia local d'aquesta manera perquè no tenim de tot a tot arreu i per tant sempre hi haurà alguna cosa que haurem de comprar i alguna que podrem vendre. Tot i així, coneixent les externalitats del transport, la posició més assenyada seria avaluar i repensar el comerç tenint en compte el que genera. Aquí sí que ens ha de guiar el sentit comú. Seria tan absurd no comerciar com fer-ho de la manera que ho estant portant a terme molts països avui en dia, que estan absolutament bolcats cap al comerç internacional. I a més s'arrisquen a perdre molt en una eventual crisi.
Una altre activitat de signe globalitzador com el turisme està marcada darrerament, aquí a Europa, per un increment espectacular dels vols -grans generadors d'emissions- a partir de l'eclosió de les companyies de baix cost. Com caldria actuar davant aquesta tendència? Aquest és un problema que comença a cridar l'atenció dels experts en els darrers dos anys. Fins i tot els defensors de l'ecoturisme, partidaris de valoritzar els llocs tot viatjant-hi amb una determinada actitud, estan patint una certa crisi d'identitat per aquest tema. Valoritzar un lloc visitant-lo respectuosament a costa de generar més emissions en el desplaçament? Aquesta és la qüestió. De nou la solució passa per abandonar els maximalismes, com en el cas del comerç, i centrar-se en allò que tenim a l'abast. Per exemple, a la Unió Europea, el 45% dels vols es realitzen en distàncies inferiors als 500 km. Això vol dir que si he d'anar de Londres a Amsterdam en avió però finalment decideixo fer-ho en tren, només generaré un terç de les emissions que hauria contribuït a produir, cas d'haver agafat l'avió. Els vols de baix cost en aquest sentit són un problema perquè els diners ens fan decidir cap a una direcció determinada. Per cert, li he de dir, ja que vostè em comentava el cas d'Europa, que aquests vols no només són populars a Europa o als Estats Units -allà des de fa molt més temps- sinó també a indrets com l'Índia.
Si 'Signes Vitals' ha esdevingut un referent no és només per la capacitat de recollir dades sinó per donar un sentit unitari a tota aquesta informació. Aquesta tasca està orientada a complaure als qui ja estan d'acord amb vostès o bé a trencar barreres i arribar als que prenen les decisions al més alt nivell? Em sento orgullosa de treballar pel Worldwatch Institute pel prestigi de la institució, que s'ha construït pel rigor i per la independència. I és agradable sentir algunes històries reals com les d'un ministre d'un país escandinau que en un important discurs sobre el tema de seguretat ha citat les nostres publicacions…
Aleshores sou actors polítics… Nosaltres no ens posem en aquest terreny de joc específicament sinó que, indirectament a través de la informació que posem en circulació, sabem que els actors polítics la poden recollir i , és clar, utilitzar-la en els seus debats. També hi ha una altra via d'influència política. Es a través dels lectors dels nostres informes, ciutadans normals que volen incidir en la vida pública cridant l'atenció dels seus líders en els temes que els preocupen perquè tenen més informació al respecte.
El fet que el Worldwatch Institute tingui la seva seu a Washington és casual o té alguna relació amb la possibilitat de fer de 'lobby' davant el govern federal i el Congrés? Bé, segons les lleis americanes, la nostra condició d'organització sense ànim de lucre no ens permet fer de 'lobby'. La raó per tenir la seu a la capital és que allà tenim la possibilitat d'estar en contacte directe amb moltes organitzacions similars a la nostra, o bé diferents, però amb les què volem tenir-hi relacions. Es normal que aquestes organitzacions busquin situar-se la capital perquè hi circula molta informació i hi ha moltes seus d'institucions, centres de recerca i fundacions. Nosaltres treballem en el Congrés amb una organització anomenada 'Globe' que té com a finalitat reunir congressistes demòcrates i republicans per discutir sobre temes ambientals. A banda d'això també presentem conferències en el mateix àmbit i en un sentit de difusió d'idees però no de 'lobby'.
Govern mundial! Reclamen alguns per enfocar la globalització. Malauradament les Nacions Unides es troben en crisi continua. Què podem esperar d'aquesta institució? Penso que les Nacions Unides tenen un gran paper a desenvolupar tot i les seves crisis. Concretament pel que fa al Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, vull remarcar que es tracta d'un programa claríssimament mancat de recursos econòmics i per tant té serioses limitacions a l'hora d'abordar els problemes que té damunt la taula. De tota manera això no ha estat un impediment per portar a terme excel·lents feines en alguns casos, com a l'Iraq recentment.
Quins mecanismes caldria establir per controlar les actuacions d'algunes grans corporacions, exemplars en el primer món i vergonyoses en els països en vies de desenvolupament quan, diguem-ho així, no tenen l'opinió pública al damunt? Crec que en darrer terme l'energia transformadora que eviti aquestes actuacions censurables ha de venir de dintre mateix de les empreses. En general, les empreses estan començant a entendre que les bones pràctiques ambientals, i socials, no són cap opció sinó una obligació en la mesura que vulguin continuar fent negocis a llarg termini. Saben perfectament que han de respectar l'entorn i la gent del país on s'instal·len perquè si hi introdueixen la degradació aquest factor se'ls tornarà en contra i no podran comptar amb aquell país en el futur. Fins ara l'explotació de la gent i del medi ambient els ha anat bé a molts però aquesta tendència s'està capgirant. Es cert que, des de fora de les empreses, es poden establir uns estàndards determinats però, insisteixo, crec que és més efectiu que el moviment sorgeixi de les mateixes corporacions. La cultura corporativa ja està canviant.
Són compatibles capitalisme i sostenibilitat? Una pregunta molt difícil! Crec que no hi ha un sol capitalisme sinó que el model s'aplica de maneres molt variades en diferents contextos. Per tant aquests dos conceptes que es troben en la seva pregunta poden anar perfectament separats en alguns casos però també hi ha experiències que ens ensenyen tot el contrari. Per exemple: un país com Tanzània on s'han estat abocant diners d'ajut durant més de 20 anys amb pocs resultats indica un canvi de rumb a partir del moment en què es comencen a estimular els negocis privats. Què ha passat? S'ha produït un fenomen d'implicació de les persones amb allò que fan i aquesta és una bona base per al desenvolupament sostenible, perquè aporta la idea de continuïtat en el benestar que estan començant a aconseguir. D'altra banda, la clau per fer treballar el capitalisme per a la sostenibilitat és avaluar bé les externalitats negatives en la fabricació d'un producte i no quedar-se només amb els costos econòmics tradicionals; això cal incorporar-ho a la cultura empresarial. Evidentment encara no es fa però no hi ha dubte que és la direcció cap on cal caminar.
Hemeroteca: Signes Vitals 2005: L'amenaça de la imparable economia xinesa

Relacionats

Butlletí