[ENTREVISTA] Imma Jansana: 'És trist que les ciutats siguin un producte per cercar turisme'

És molt diferent la feina d'un paisatgista de la d'un arquitecte? Jo vaig estudiar arquitectura, però els meus coneixements són de paisatgista. Realment, és molt diferent el paisatgisme de l'arquitectura que dissenya edificis, no tenen res a veure: ni de mides, ni els usos que tenen... Són dos móns totalment diferents. Actualment els estudis estan separats, hi ha una especialitat que és Paisatgisme. El paisatgisme té a veure amb l'arquitectura del sòl, l'aigua, el vent, els agents atmosfèrics... tots aquests elements condicionen el meu treball, i si els faig jugar a favor meu afavoriran el projecte. L'arquitectura, en canvi, no hi té res a veure, és més estàtica.
Quin treball ha de fer un paisatgista? Sovint, quan m'encarreguen un projecte veig que el que necessita aquell lloc o paisatge és posar-hi ordre, netejar-lo. Normalment, els espais de les ciutats, els de la perifèria, i fins i tot els espais més allunyats dels centres urbans, són plens de coses que sobren. Si ens hi fixem, quan anem pel carrer ens trobem amb molts obstacles que s'interposen en el nostre pas. El primer que cal fer, doncs, és començar a netejar.
Només es pot deixar allò que realment té un valor, que sigui útil o que tingui valor històric. Per saber si un element té un valor històric em documento amb fotografies antigues, i així puc saber quins elements són en aquell territori des de fa una bona colla d'anys i són propis de la seva fisonomia. A partir d'aquí, seguint les directrius que et marca el client, miro d'aplicar a l'espai els usos que m'han demanat, ja sigui una reforestació forestal, un camp per anar a fer un 'picnic', un carril bici... Ara bé, el més important sempre és extreure tot allò que sobra en un espai. Només netejant, ja es resolen moltes coses.
No et trobes amb oposició quan vols treure aquestes elements que sobren? Normalment no. Els projectes estan molt condicionats pel pressupost, però treure coses no val gaires diners. Si volgués fer dissenys molt complicats o costosos, llavors sí que em trobaria amb oposició, però treure o netejar, com que val pocs diners, tothom hi està d'acord.
Quins són aquests objectes que destorben per la via pública? N'hi ha molts i de diversos. Al cap dels anys, en una ciutat hi han anat passant diferents grups polítics, tècnics municipals amb criteris diversos. Així, un pot haver instal·lat una cabina de telèfon, un altre un quiosc, l'altre una cabina de l'ONCE, potser s'ha convertit en un lloc molt transitat i s'hi han col·locant papereres, llums, pilons per evitar que passin els cotxes, senyals viàries... És clar, tots aquests elements s'han anat afegint sense un projecte homogeni ni complert. Cada cosa s'ha instal·lat per resoldre un problema parcial i, al final, aquell espai s'ha convertit en un caos. El que faig, doncs, és treure elements o bé, si són necessaris, ordenar-los.
La meva prioritat és donar espai al vianant i restringir el del cotxe, cosa que històricament s'ha fet al revés. Als anys seixanta, per exemple, la via pública es dissenyava pel cotxe, en canvi ara es prioritza restringir l'espai de l'automòbil.
Estic pensant en un projecte que vaig fer a Almeria fa un parell d'anys, a l'entorn del Mesón Gitano de l'Alcassaba. Era un lloc amb molt potencial, molt atractiu, però estava absolutament abandonat: ple de runes, amb els paviments plens de terra degut a les escorrenties de la muntanya. El projecte va consistir, primer, en netejar el lloc, i després,en rescatar elements antics propis d'aquella zona. Per fer-ho ens vam basar en fotografies antigues. Va ser senzillament això, un treball de restauració i de resoldre les escorrenties de la muntanya, perquè quan plogués l'aigua no ho arrossegués tot, ja que en aquella zona quan plou ho fa torrencialment.
La feina d'un paisatgista s'assembla a la rehabilitació d'un edifici: el paisatge també s'ha de rehabilitar, i donar-li una petita empenta, com ara, plantar-hi vegetació. Però hem de tenir en compte que els arbres i plantes que hi plantem han de ser autòctons, que puguin arrelar en el territori i no calgui tenir-ne cura. Al Mesón del Gitano hi vam plantar figuera de moro i espart, una vegetació pròpia d'una zona molt seca. En un jardí privat passa el mateix, no podem plantar-hi plantes que necessitin molta aigua, perquè serà molt car de mantenir i gens sostenible. És de sentit comú.
Quin procés seguiu tu i el teu equip a l'hora de fer un projecte? En primer lloc, fem una immersió bastant profunda en el territori. Això és bàsic perquè si no et pots equivocar molt. Ho anomenem 'anàlisi de la situació actual', i bàsicament és analitzar l'espai, quina mena de sòl és, quins problemes geològics hi ha, com es comporten els drenatges, les escorrenties... Tot plegat, amb un equip de col·laboradors que inclou biòlegs i geòlegs. Fins que no conec bé el territori i com es comporta no començo a pensar què s'hi pot fer.
Si no, pot ser que t'imaginis una paisatge fantàstic i que, després, els agents atmosfèrics t'ho destrossin.Aquest és el fracàs més gran per a un paisatgista. Llavors, una vegada hem aprofundit en el terreny, entrem en la fase projectual. Fins ara, sempre has dissenyat projectes en un entorn mediterrani. Si n'haguessis de fer un en una ciutat nòrdica, t'hi sentiries còmoda? Crec que sí. Són unes condicions climàtiques i de vegetació totalment diferents de la Mediterrània, però estic segura que, buscant els col·laboradors adequats, i amb la informació necessària sobre el terreny, no crec que tingués cap mena de problema. Seria més difícil, perquè l'entorn mediterrani me'l conec bé, però només seria qüestió de situar-me.
En quins projectes has gaudit més? N'hi ha uns quants. Un dels que més m'han agradat és el passeig Marítim de Gavà. I també, els jardins d'Àngel Guimerà, al Prat de Llobregat, i el Mesón Gitano d'Almeria. Fer una obra és un procés molt llarg en el qual hi intervé moltíssima gent: el client, l'arquitecte, l'empresa constructora (que influeix moltíssim). Aquestes tres obres, des del principi fins al final han tingut una certa coherència i tothom s'hi ha implicat molt. Els projectes en què tothom hi posa il·lusió i s'hi implica del tot, acaben sortint bé. En canvi, n'hi ha d'altres en què comencen a sorgir problemes, ja provinguin del contractista, del client, dels veïns,... I és que potser que comencis un determinat projecte amb molta il·lusió però si acaben sortint molts problemes... De fet, els problemes són una cosa habitual, d'altra banda, perquè en quatre anys, que és més o menys el que es tarda a fer una obra, és molt difícil que no sorgeixin entrebancs.
Què n'opines de les grans obres que fan l''star system' de l'arquitectura internacional i que són ara tan de moda: Jean Nouvel, Richard Meier, Norman Foster, Santiago Calatrava...? Hi ha gent que els critica perquè fan una arquitectura que no s'adiu amb l'estil i l'ànima de les ciutats. Trobo trist que les ciutats hagin acabat essent un producte de mercat, només es busca la manera d'atreure més turistes. És per això que les autoritats van a buscar l''star system', perquè facin aquests edificis-escultura, i que tothom els vagi a veure.
Això és absurd, perquè el turisme és una moda conjuntural. Ara hi ha molt turisme, però qui sap si d'aquí a uns quants anys n'hi continuarà havent tant. El millor és fer ciutats productives, que puguin viure amb els propis recursos, sense haver de refiar-se dels que vénen de fora. És un absurd. Tot plegat no té res a veure amb l'arquitectura, és una qüestió purament econòmica. L'arquitectura de veritat és la que fa la gent, la que agrada a la gent, no aquestes quatre grans obres que hi ha pel món. A mi la torre d'en Jean Nouvel m'agrada molt, però el que realment fa ciutat és allò que hi ha al seu voltant, per exemple, l'obertura de la Diagonal de Barcelona.
A banda de paisatges també dissenyes joies. Què tenen en comú aquestes dues vessants? Com a disciplines, l'una no té res a veure amb l'altra. El disseny de joies és totalment artesanal, faig les joies tota sola, amb les mans, mentre que el paisatgisme implica el procés llarg i complicat de qualsevol obra arquitectònica: parlar amb el contractista, amb el client... Tot i això, tenen en comú el concepte de la forma. Quan faig paisatges intento que els elements s'adaptin a l'orografia, per exemple, en el passeig marítim de Gavà, en què l'obra s'adapta al terreny: no s'han hagut de tallar els arbres. Faig el mateix quan dissenyo un collaret: s'adapta al coll. Moltes de les meves joies, sobretot les primeres, són senzillament una cinta de coure enrotllada en espiral que s'adapta al coll. Fotografiades, un tros d'una de les meves joies podria ser un paisatge.
Part de la bibliografia sobre el treball d'Imma Jansana: 'Mirador de las Marismas del Delta del Llobregat', On, nº 163, 1995. 'Las joyas de Imma Jansana', On, nº 164, 1995. 'Proposta per il Litorale del Delta del Llobregat', Il Centro Altrove, Triennale di Milano, Electa, Milano, 1995. 'Jardins d'Angel Guimerà. El Prat de Llobregat', Via Arquitectura, nº 09, abril, 2001 Maria Vela Zanetti, 'Imma Jansana: chiuse e scuse (gioielli e paesaggi)', Casabella, nº 212, junio, 2003 Landscape, Desing Today, Linksbooks, Barcelona, 2003 (Alguns dels paisatges que ha dissenyat podeu veure'ls en les imatges de l`esquerra del text)