Ni fred ni calor

Barcelona i Madrid han desenvolupat actuacions vinculades al confort tèrmic en centres educatius i plans d’adaptació davant les onades de calor.

FOTO: GETTY IMAGES

Una de les principals raons per les quals els éssers humans busquen habitar espais tancats és el confort tèrmic. El confort tèrmic no és una entelèquia o un concepte abstracte, és una realitat científica. Per assolir-lo necessitem unes condicions d’humitat i temperatura adequades, com s’observa a la imatge. Per mantenir-les, històricament es depenia de les condicions intrínseques del clima i, a més, s’utilitzaven les matèries primeres disponibles a l’entorn. Al mateix temps, s’utilitzava foc alimentat per combustibles procedents de biomassa que generessin una aportació de temperatura per mantenir unes condicions desitjables.

Aquesta adaptació al clima que sorgeix a través d’elements bioclimàtics canvia amb l’arribada de la revolució industrial, en què la mateixa envolupant dels espais construïts deixa de ser la principal forma de climatitzar-los i els equips de climatització passen a ser els més importants. Comencem a tenir edificis molt més semblants entre si pel que fa a l’ús dels materials, independentment d’on es troben localitzats.

El problema d’això és que ara tenim ciutats amb habitatges, equipaments i tota mena d’infraestructures completament dependents dels combustibles fòssils. Aquests no només suposen un enorme problema ambiental, que és evitable perquè ja tenim tecnologies que ens permeten climatitzar alternativament, sinó que, a més, resulten més costosos que l’electrificació.

En l’Anàlisi Econòmica elaborada per la Plataforma de la Descarbonització, es constata que, malgrat que la substitució per equips de calefacció descarbonitzats requereix una inversió inicial més gran, aquesta opció resulta econòmicament més eficient a llarg termini. El menor cost associat al funcionament d’aquests equips permet compensar la inversió inicial més gran i es tradueix en un cost global inferior al de mantenir o substituir els sistemes convencionals de calefacció basats en combustibles fòssils.

Això significa que comptem amb estructures i ciutats grans i establertes que no compleixen per si mateixes els criteris de confort tèrmic i requereixen un element extern per climatitzar, que sabem que no està disponible al territori i que és nociu. Això succeeix a tot el territori nacional, amb les particularitats que té cada municipi o regió, ja siguin arquitectòniques, de clima o de demanda i generació d’energia.

El repte d’efectuar aquest canvi resulta inabastable des de l’àmbit nacional, per la qual cosa és necessari estructurar aquest canvi partint d’entitats de dimensions més reduïdes, com els municipis. Conscient d’això, la UE l’any 2023 va incloure en la nova Directiva d’eficiència energètica (DEE) l’obligació d’establir uns plans de fred i calor als municipis.

Què són aquests plans? Tot i que la Directiva estableix una sèrie de requisits concrets que han de complir, el seu objectiu es pot resumir en una idea: conèixer com es demana, es genera i s’utilitza l’energia per a la climatització a cada municipi i, a partir d’aquest diagnòstic, definir una estratègia per reduir aquesta demanda i descarbonitzar-la. Per fer-ho, han de contemplar mesures relacionades amb la rehabilitació dels edificis, la millora dels equips de climatització, les xarxes de calor i fred, l’aprofitament d’energies renovables i residuals, així com les necessitats de finançament per dur-les a terme.

En definitiva, es tracta de passar d’actuacions aïllades a una planificació integral del fred i la calor en l’àmbit municipal. Aquests plans s’han de desenvolupar als municipis de més de 45.000 habitants, que a Espanya són un total de 162.

Els plans municipals de fred i calor han de convertir la climatització en una veritable política municipal, adaptada a les necessitats de cada territori

Tanmateix, la realitat dista molt d’aquest objectiu. Tres anys després de l’aprovació de la Directiva, Espanya amb prou feines compta amb un exemple de referència: el Pla de climatització urbana de Bilbao, que contempla, entre altres mesures, el desenvolupament d’una xarxa de fred i calor. És cert que diferents ciutats, com Barcelona o Madrid, han desenvolupat actuacions vinculades al confort tèrmic en centres educatius, i que nombrosos municipis compten amb plans d’adaptació davant les onades de calor. Però aquests instruments responen a objectius diferents. Els plans de fred i calor plantejats per la Directiva pretenen abordar de manera conjunta la demanda de climatització, les característiques del parc edificat, els sistemes de generació, les xarxes, les fonts energètiques i les possibilitats de finançament, tant en els espais públics com en els privats.

La seva aplicació permetria, per tant, convertir la climatització en una veritable política municipal, adaptada a les característiques i necessitats de cada territori. La planificació hauria de combinar mesures actives (com la substitució i millora dels equips de climatització) amb mesures passives, com la rehabilitació energètica, la renaturalització urbana, la creació d’ombra o la millora de l’envolupant dels edificis. Tot això, acompanyat d’objectius quantificables, un calendari d’actuació, mecanismes de participació pública i un pressupost que permeti executar aquesta planificació.

Diagrama psicrométrico confort térmico. Fuente: Manual de arquitectura bioclimática y sustentable.

No partim de zero. Fundación Renovables, ECODES i ADHAC ja han treballat en una guia per facilitar als municipis l’elaboració d’aquests plans basats en un enfocament tècnic i, a més, en la participació ciutadana i el finançament. Des de Fundación Renovables es va arribar fins i tot a desenvolupar un cas pràctic per a la ciutat de Cuenca, combinant mesures actives de climatització amb actuacions de rehabilitació i renaturalització. Existeixen, per tant, eines i experiències sobre les quals construir. El que falta és convertir-les en una política sistemàtica i estesa pel territori.

En què ha quedat tot això? La Directiva s’hauria d’haver transposat a l’ordenament espanyol abans de l’octubre de 2025. Tanmateix, el procés de transposició continua pendent i el projecte normatiu encara no s’ha arribat a aprovar. I, després de la convocatòria de les eleccions, està clar que no es farà (almenys en aquesta legislatura). Mentrestant, els municipis continuen afrontant per separat problemes que estan estretament relacionats: onades de calor cada vegada més freqüents, edificis que no ofereixen unes condicions adequades de confort, un parc immobiliari que necessita rehabilitació i sistemes de climatització que encara depenen, en molts casos, de combustibles fòssils.

```