"La gran falsedat és fer creure la població que la realitat no es pot canviar"

Pedro Fresco és director general d’AVAESEN i expert en transició energètica. Al llarg de la seva xarrera ha analitzat els reptes de la descarbonització i els discursos que dificulten l’avanç cap a un model energètic basat en fonts renovables.

Al seu llibre 'Energy Fakes: mitos y bulos sobre la transición energética' (Barlin, 2024) explica que la transició energètica no és només un repte tecnològic, econòmic i ambiental, sino també un camp de batalla informatiu. Els mites sobre els vehicles elèctrics, els suposats efectes de les renovables sobre la salut o la idea que no és possible abandonar els combustibles fòssils, diu, «contribueixen a generar desconfiança i a dificultar els canvis necessaris per descarbonitzar l’economia».

En aquesta entrevista, Fresco explica per què es difon la desinformació, quins interessos hi ha al darrere i com podem distingir les crítiques legítimes als projectes renovables dels arguments que busquen desacreditar la transició energètica. Quins son els interessos que hi ha al darrere de la lluita contra les renovables?

Per què la transició energètica s’ha convertit en un terreny tan abonat per a la desinformació?

Hi ha dues vies fonamentals. D’una banda, hi ha interessos econòmics en el fet que la transició energètica no avanci. Alguns sectors econòmics s’han de transformar i, fins i tot, n’hi ha que poden arribar a desaparèixer. Per tant, tenen interès a frenar la transició o revertir-la. D’altra banda, hi ha una qüestió política: la transició energètica s’ha convertit en un element de batalla cultural. En el context polític actual, determinades forces rebutgen les polítiques climàtiques i energètiques com a part d’aquesta batalla. Aquestes són les dues vies principals.

Quan parlem d’interessos econòmics, pensem sovint en grans empreses i lobbies. Però també hi ha actors més petits que contribueixen a difondre aquests missatges?

Sí. Tenim molt present el lobby del petroli i les petrolieres, que tenen interès a frenar l’electrificació dels vehicles i disposen de molta força mediàtica per intentar influir en el debat. Però no ens hem de fixar només en les grans empreses. Pensem, per exemple, en un petit taller mecànic, un autònom que sap canviar l’oli, els filtres i fer reparacions de mecànica. Pot percebre el canvi cap al vehicle elèctric com una amenaça per al seu model de negoci i per a la seva manera de viure.

Així, trobem grans empreses amb interessos econòmics, però també treballadors i petits empresaris que poden actuar com a corretja de transmissió de la desinformació. De vegades, els missatges que han impulsat grans empreses acaben arribant a la ciutadania a través d’aquestes persones. En l’àmbit polític, també sabem que la dreta radical europea és hostil a les polítiques climàtiques, a l’Agenda 2030, a l’agenda verda europea i a les renovables. L’energia eòlica, per exemple, s’ha convertit en un dels grans enemics d’aquestes forces polítiques.

Quina és la falsedat més important que condiciona avui el debat públic sobre la transició energètica?

La falsedat més gran és que no es pot canviar. La idea que és impossible fer la transició energètica, que no podem canviar el sistema actual o que no podem deixar de consumir petroli i gas.

Aquesta idea té moltes derivades: que les renovables no poden funcionar, que els cotxes elèctrics no són viables o que no podem abandonar els combustibles fòssils. Però la falsedat fonamental és intentar ficar en la ment de la població que la realitat vigent no es pot canviar. Després, això es ramifica en moltes altres qüestions, segons el debat concret.

Llegeix les primeres pàgines aquí.

Un dels arguments més habituals contra les renovables és que són intermitents i que no poden garantir el subministrament elèctric. És un problema real?

És un repte per a un sistema energètic acostumat a generar electricitat quan vol, perquè disposa de combustibles fòssils per cremar. Passar a un sistema en què el recurs està disponible quan la natura ens el proporciona és un repte, però això no significa que sigui impossible.

Hi ha solucions, i una de les més evidents és l’emmagatzematge d’energia. Les bateries en són un exemple, però també ho és el bombeig hidroelèctric, del qual ja disposem a l’Estat espanyol i que es podria ampliar. Hi ha altres sistemes menys coneguts, com l’emmagatzematge en forma d’aire comprimit, les bateries de flux o l’hidrogen. Hi ha moltes maneres d’emmagatzemar energia, en realitat. Quan tens energia emmagatzemada, la pots utilitzar quan el recurs natural escasseja. En el fons, és una cosa que ja fem habitualment: conservem aliments perquè estiguin disponibles quan no els podem obtenir directament. Amb l’electricitat, farem una cosa semblant.

La implantació de parcs eòlics i fotovoltaics genera controvèrsies territorials. Com podem distingir les crítiques legítimes dels arguments que busquen frenar les renovables?

És molt complicat, perquè s’han generat narratives i idees que es repeteixen una vegada i una altra. Jo em fixaria en dues qüestions. La primera és si qui presenta una al·legació o difon una narrativa contrària als projectes renovables manté aquesta mateixa posició en tots els casos. Hi ha organitzacions especialitzades a presentar al·legacions: es pot recórrer contra tot i posar objeccions a qualsevol projecte. Quan estàs en contra de tot, no estàs fent una crítica específica a un projecte, sinó que rebutges un model de desenvolupament de les renovables.

La segona és identificar les narratives que s’utilitzen. Hi ha arguments recurrents, com parlar de colonialisme energètic, atribuir efectes sobre la salut a les instal·lacions o afirmar que es talaran milions d’arbres. Són missatges que circulen per internet i que es repeteixen en diferents contextos. Quan detectes un argument predeterminat que apareix sistemàticament, has d’analitzar-lo amb cura. De vegades, es busca un relat per justificar una oposició que no se sosté amb arguments racionals.

Això no vol dir que totes les crítiques siguin infundades ni que no s’hagin d’avaluar els impactes dels projectes. La qüestió és distingir entre les objeccions concretes, que cal estudiar, i les narratives que es fan servir per desacreditar sistemàticament les renovables.

D’on provenen aquests bulos i com aconsegueixen mantenir-se durant tant de temps?

Vivim en una època en què hi ha informació de tota mena pertot arreu. De vegades, hi ha algú que, per oposar-se a un projecte concret, busca arguments que tinguin una forta càrrega emocional. En altres casos, simplement circula una idea que fa molts anys que existeix, algú la troba a internet i la torna a utilitzar. Un exemple molt clar és la desinformació sobre el canvi climàtic. Als anys setanta i vuitanta, les petrolieres van impulsar arguments per posar en dubte la ciència climàtica. Aquells missatges han perdurat i avui altres moviments, molts de polítics, continuen utilitzant arguments semblants, però des d’altres perspectives i amb objectius diferents.

La desinformació funciona com un virus: apareix, es transforma i passa d’un entorn a un altre. De vegades, trobem idees que van ser impulsades per les petrolieres i que avui utilitzen moviments polítics o ideològics molt diferents dels que les van originar. Això fa que ens trobem en un moment especialment complicat. La desinformació es mou sense gaire control i pot ser utilitzada per actors molt diferents per defensar els seus interessos.

«La desinformació funciona com un virus: apareix, es transforma i passa d’un entorn a un altre»

Més enllà de les grans empreses dels combustibles fòssils, també hi ha conflictes entre activitats econòmiques que comparteixen un mateix territori?

Sí. És un aspecte important que sovint no es té prou en compte. En alguns territoris hi ha activitats econòmiques, com l’agricultura o el turisme rural, que consideren el territori com si els pertanyés en exclusiva. Quan hi arriba una altra activitat, interpreten que els està prenent un espai que consideren propi. De vegades, la principal oposició local a un projecte prové d’un actor econòmic amb una presència important al territori. Pot ser algú amb grans extensions de conreu o una activitat turística que percep el projecte renovable com una amenaça.

Un exemple és el golf de Roses i l’oposició a l’eòlica marina vinculada a determinats interessos turístics. En aquests casos, hi ha una mena de patrimonialització del territori o del mar. Per tant, sovint el conflicte entre les renovables i les activitats que ja existeixen en un territori és un xoc entre activitats econòmiques: les que ja hi són i les que volen arribar-hi. Les primeres poden no voler que les segones s’hi instal·lin perquè creuen que en sortiran perjudicades. Després, per justificar aquesta oposició, es poden buscar arguments emocionals, com el colonialisme energètic o els suposats efectes sobre la salut. Però, de vegades, al darrere hi ha simplement interessos econòmics contraposats. El perjudici pot ser real, percebut o fins i tot imaginat; cal analitzar cada cas.

Si haguessis de desmuntar tres grans mites energètics per ajudar la ciutadania a entendre què hi ha en joc, quins escolliries?

El primer grup de mites que em preocupa molt és el relacionat amb els vehicles elèctrics. Hi ha desinformació sobre els incendis, les bateries, la seva durabilitat o la idea que no hi ha prou materials per fabricar tots els vehicles elèctrics. És un àmbit especialment important perquè l’electrificació del transport és una de les grans transformacions que tenim al davant, i no parlem només de cotxes, sinó també d’autobusos i camions. El segon són els missatges que atribueixen efectes sobre la salut a les renovables sense una base científica sòlida. Em preocupa, per exemple, que es difonguin afirmacions segons les quals els aerogeneradors provoquen una síndrome específica o que els camps electromagnètics de les xarxes elèctriques poden causar càncer. Aquest tipus d’arguments s’utilitzen sovint en l’oposició als projectes renovables i, quan no tenen fonament científic, entren en el terreny de la pseudociència. És una dinàmica comparable a la del moviment antivacunes, aplicada en aquest cas a les energies renovables.

Deixi'm endivinar. L'últim és la falsa creença que la transició energètica no es pot fer.

Correcte.És el mite genèric que la transició energètica és impossible. Totes aquelles afirmacions que asseguren que no es pot electrificar el sistema, que no hi ha prou materials o que no podem fer els canvis necessaris. Aquest últim em preocupa especialment perquè és molt difícil de combatre. No coneixem el futur i, per tant, no podem demostrar de manera tangible tot el que serà possible. És molt fàcil afirmar que una cosa no es pot fer i traslladar a l’altra part la responsabilitat de demostrar el contrari.

Aquests arguments són difícils de rebatre perquè parteixen de la negació: com que no pots demostrar exactament com serà el futur, es presenta la impossibilitat com si fos una evidència. Per això és important aprendre a reconèixer l’estructura d’aquests discursos i entendre com funcionen les fal·làcies que hi ha al darrere.

```