Dies enrere, el centre d’estudis Germanwatch publicava que Espanya va ser, l’any 2024, el segon país del món (després dels Estats Units) amb majors pèrdues econòmiques per fenòmens meteorològics extrems. Ara sabem, a més, que les onades de calor del 2025 han deixat un altre rastre devastador: més de 1.000 milions d’euros i 3.893 persones mortes, segons un informe [2] del col·lectiu independent per l’acció climàtica Renovem-nos. Ja no vivim episodis extrems com un sobresalt meteorològic, sinó com una pauta que s’imposa. I darrere d’aquesta nova normalitat hi ha un impacte que no només es mesura en temperatura, sinó que es quantifica en vides i pèrdues econòmiques històriques.

Alhora, diversos estudis [3] situen Catalunya davant d’un panorama que ja no pot considerar-se hipotètic: només en el període 2020–2024, el país havia patit 23 fenòmens climàtics extrems, entre onades de calor, sequeres, temporals i incendis, amb afectacions significatives en sectors productius, equipaments públics i infraestructures.

Alguns episodis han estat especialment devastadors. El Temporal Glòria, el gener de 2020, va deixar una factura de més de 500 milions d’euros en danys sobre carreteres, ports, platges, conreus i equipaments essencials (una quantitat que exemplifica fins a quin punt un sol episodi pot tensar els comptes públics i privats). I les projeccions no són més amables: la Cambra de Comerç de Barcelona, juntament amb AXA Climate, estima que el canvi climàtic podria provocar una pèrdua de fins al 14% del PIB per càpita de Barcelona el 2050 si no s’acceleren les mesures de mitigació i adaptació.

L’economista Mar Reguant, experta en transició energètica i professora a la Universitat Northwestern de Chicago, alerta que «els números que tenim, siguin predictius o observats, solen ser més petits que els de l’impacte real». És un avís que apunta cap a un element essencial: els costos que sí que podem quantificar són només una part del problema. La resta (pèrdua de biodiversitat, futurs riscos sanitaris, afectacions sobre la productivitat o els sistemes de salut) encara escapen dels models més fins.

"Els pactes climàtics es dilueixen quan toca aplicar-los: un canvi de govern pot desfer en mesos el que s’ha negociat durant anys", Mar Reguant, economista i experta en transició energètica

Davant d’aquest escenari, la discussió política s’ha anat desplaçant cap a l’adaptació. És més fàcil justificar inversions tangibles en refugis climàtics, ombra urbana o gestió del risc que desplegar polítiques de mitigació que sovint xoquen amb interessos econòmics establerts. Però Reguant alerta del parany. «Políticament, és més fàcil pal·liar els efectes que frenar-ne l’origen. I si no parem les emissions, el problema continuarà empitjorant».

El bloqueig institucional no ajuda. Els pactes climàtics s’anuncien amb grandiloqüència, però es van afinant, diluint o ajornant quan toca convertir-los en normatives vinculants. «Molts pactes queden retallats o arribem tard. I encara que se signin, un canvi de govern pot tombar-los amb facilitat», explica Reguant durant l’entrevista amb SOSTENIBLE.CAT.

És en aquest context que pren força la idea d’un instrument més estable, capaç d’assegurar continuïtat més enllà del cicle electoral: «Sovint es parla d’un banc central de política climàtica, un organisme independent que donés credibilitat i estabilitat», diu Reguant. «Però encara hi som lluny».

Vivendes vulnerables

Mentrestant, els municipis són la primera línia de defensa, sovint amb recursos limitadíssims. Un 28%  dels habitatges de ciutat com Barcelona, segons un estudi recent de la UPC [4], tenen habitatges vulnerables a la calor extrema, i els pobles petits acumulen riscos associats a incendis i manca de gestió forestal. «Els pressupostos municipals són irrisoris comparats amb el que caldria», continua Reguant, que defensa un finançament «que vingui de més amunt».

INFOGRAFIA: RENOVEM-NOS

Algunes actuacions, però, sí que tenen un impacte immediat i un retorn gairebé assegurat. Convertir equipaments públics en refugis climàtics mitjançant plaques fotovoltaiques i bateries pot ser, en molts casos, una mesura autosuficient: «Això gairebé es paga sol», diu Reguant. «Només cal facilitar el crèdit i els instruments per fer-ho possible».

Les projeccions econòmiques més recents ho corroboren: només el cost directe de la calor extrema a Catalunya podria situar-se al voltant dels 6.000 milions d’euros el 2029, segons estimacions recollides per diversos analistes del sector energètic i climàtic. Una xifra que, de nou, es queda curta davant del que encara no sabem calcular. Tot plegat dibuixa un repte que és tant polític com econòmic. El país ja està pagant la factura de l’escalfament global, i cada retard l’encareix encara més.

Les onades de calor del 2025 no han estat una anècdota, sinó un avís de la nova normalitat que afrontarem a partir d’ara. El cost de la inacció s’ha convertit, a més, en una línia de despesa que creix any rere any. La pregunta, doncs, és inevitable: quants estius més necessitarem perquè l’acció climàtica es converteixi en una autèntica política d’Estat?